La Andalucía de Blas Infante Pérez de Vargas, padre de la Patria Andaluza.

 Extraído de:

Manifiesto de Córdoba, 1 de Enero de 1919.

"Sentimos llegar la hora suprema en que habrá de consumarse definitivamente el acabamiento de la vieja España (...). Declarémonos separatistas de este Estado que, con relación a individuos y pueblos, conculca sin freno los fueros de la justicia y del interés y, sobre todo, los sagrados fueros de la Libertad; de este Estado que nos descalifica ante nuestra propia conciencia y ante la conciencia de los pueblos extranjeros (...). Ya no vale resguardar sus miserables intereses con el escudo de la solidaridad o la unidad, que dicen nacional.

Aún las regiones que más aman la solidaridad, como sucede a Andalucía, van dándose cuenta de que los verdaderos separatistas son ellos: los que esparcen recelos con relación a pueblos vivos, como Cataluña o Vasconia, por el delito horrendo de querer regir por sí sus peculiares intereses. (...). El Estado oligárquico las ataca, porque precisamente esas regiones quieren proceder a la reforma de su organización para hacer compatible la libertad y el derecho de todos y para estar representados todos dignamente.

Del mismo modo calumniaron y vejaron también, esos Poderes, a Portugal, y Portugal huyó fuera del seno de la familia hispana. Esto hicieron con la América del Sur y la América del Sur repugnó la solidaridad, sustrayéndose a la tiranía de la metrópoli; esto hicieron con Cuba y Cuba buscó apoyo contra España en la libre Norte América; esto quieren hacer ahora con las regiones que llaman separatistas; enconando con respecto a ellas, odios y diferencias afectivas, antecedentes del disgregamiento. (...) No podrán contener sus  ansias de libertad la acción opresora de los poderes centrales, porque éstos ninguna esencia representan y los nacionalistas de todas las regiones van movidos por una fervorosa esencia de liberación, siendo impotentes las armas y los ejércitos todos ante la fuerza avasalladora, incontrastable, que expansiona los ideales de liberación oprimidos".

Sense comentaris

Hi ha comentaris, arran dels darrers esdeveniments a Catalunya, que em foten, ho confesso. En aquest cas en concret parlo del comentari que va fer  el senyor Navarro ahir, dia 20 de setembre. L'actitud d'aquest senyor em sembla, tirant curt, incomprensible. Va dir ahir, després de conèixer el resultat de la reunió Mas/Rajoy, (ho trec del text de la Web del PSC): "(...) ha vist sobrepassat (l'Artur Mas) l’objectiu del pacte fiscal per la manifestació multitudinària que ell mateix va fer seva sense calcular les conseqüències de la mateixa".  A veure, no m'estranya gens, certament, aquesta mena de  comentaris  en aquesta Espanya democràtica,  però em sap greu que un representant polític pugui dir això, com si fos la cosa més natural, i es quedi tan tranquil. Què hauria fet el Pere Navarro si fos ell  el President de la Generalitat?. Potser el que van fer el Montilla i el PSC fa dos anys?  Se'n recorda el senyor Pere Navarro, fins i tot, de les darreres eleccions?. Per una vegada que un representant polític fa seves les demandes dels ciutadans...  surt el líder del partit  amb  l'ideari més capgirat  i li ho retreu.
 Pel que fa al PPC, res a dir. Com sempre: "Ara no és al moment de...", "El que cal fer ara és...".
Però més enllà d'això, la cosa més interessant l'he trobada a la pàgina de C's. Diu el Jordi Cañas: “Davant aquesta nova conjuntura proposarem a PSC i PP consensuar un model de finançament alternatiu al pacte fiscal. Un model de tall federal -compte- que doni resposta al conjunt de les Comunitats Autònomes dins del marc constitucional” i que  “no tenim cap por a un avançament electoral (...)". No sé si el PPC i el PSC voldran fer pinya amb C's, però, de moment, d'eleccions, sembla que no en volen saber gens.  Ja ho han parlat en les seves pàgines.  Jo, per la meva part i per si de cas m'he perdut quelcom, tot corrent obro la pàgina que tinc més a prop: Wikipedia. Hi cerco federalisme. I hi trobo que... m'agradaria molt veure la trobada dels tres partits, ni que no més fos per tal de passar una bona estona. El PPC, plantat com un apòstol de pedra sobre el article 2 de la constitució espanyola; el PSC, mirant ara -no sé si ara en serà el moment-, un altre cop, cap al federalisme asimètric, el projecte trencat per sentència del T.C. ; i el C's, cercant un model de tall federalista (??). Seria fantàstic veure com tots tres, entaulats,  donen una lliçó de diàleg, enteniment i concòrdia.  

Immobilisme i paraules buides

A  l'apunt del dia setze, hi deia que veia el PSOE al marge, segut a la banqueta, deixant tot sol i enfonsat el PSC a Catalunya, i Mas i Rajoy, tots sols, cara per cara amb els seus problemes, segons el seu parer. Nogensmenys, després del que han dit Navarro i Rubalcaba en la Cambra de Comerç de Barcelona i en una entrevista a la TVE, respectivament, sembla que les seves idees es veuen amb més nitidesa. Rubalcaba ha dit que el mot "federalisme" no li fa por, no l'espanta, que cal dur a terme el ple desenvolupament de l'estat autonòmic i això es pot fer mirant cap a països federals, com ara Alemanya. Al seu torn, Navarro ha defensat un altre cop la idea d'una Espanya federal.  Em fa l'efecte que el Rubalcaba mira de evitar el vessament de sang del PSOE en aquest conflicte.  Roman quiet, plantat a la banda espanyolista (ni pacte fiscal ni independència): actitud  electoralista, còmoda, esperant els esdeveniments. Ha deixat la pilota a la teulada de Mas i Rajoy. Mirarà què passa l'endemà del dia vint i, és clar, mira de fit a fit l'horitzó, hi és  el País Basc. I com que oposició vol dir  projecte alternatiu, doncs ha obert el passadís del federalisme i hi ha llançat el Pere Navarro (-Ves tu, que a mi em fa riure) i a veure què passa. Fer servir el terme "federalisme" es molt útil: ningú sap ben bé què vol dir això, però així el discurs del PSOE  sona més bé que no pas el del PP, que de independència i pacte fiscal tampoc no en vol parlar, oi?. I si el debat es complica,  sempre  hom pot fer un pas enrere.  Al capdavall, qui ha dit res?.                   

¡Bravo, Espanya!

Diu el proverbi que  un hom és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules ("Uno es dueño de su silencio y esclavo de sus palabras"). Sóc castellano, visc a Catalunya i sento un sincer respecte envers el poble català. Per aquest motiu em sap greu sentir certs comentaris. Trobo que   hi ha persones que,  provant d'analitzar les circumstàncies que viu Catalunya, no fan un cop de mà per tal de cercar-hi solucions, senzillament fan nosa. Encara no  s'havien oblidat els mots "lío" i "algarabía" i ja un hom ha hagut de llegir l'expressió "perseguir quimeras". En aquest cas el comentarista que l'ha feta servir es diu Juan Carlos de Borbón. El DRAE defineix així "quimera": "2. f. Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo". Per la seva part, L'Institut d'Estudis Catalans ofereix el mateix significat: "2 f. [LC] Creació imaginària de l’esperit que es pren com una realitat". Així els veuen i els defineixen des de Madrid, als catalans? una colla de subjectes fets un embolic, presos d'una al·lucinasió i que emeten una mena de crits inintel·ligibles? No tots ells, és clar. Hi són només la majoria. Estranya manera de cercar el diàleg, l'enteniment i la concòrdia. Bravo, Espanya!

       

Atureu açò, jo també vull baixar-me'n

Cinc dies després de La Diada, Madrid i Barcelona contenen l'alè. Resten tres dies per a la trobada dels presidents del govern i del gobierno. Ningú sap què en sortirà, però tothom hi pensa, dins i fora de Madrid, dins i fora de Catalunya.   Els comentaristes polítics ja han tingut temps d'oferir-nos l'anàlisi dels esdeveniments: si en traiem la palla, hi queda poc gra. Les opinions del món empresarial són variades, segons l'àmbit de cadascun. N'hi ha que encara no n'han dit gens ni mica. Caldrà esperar què passa el dia vint. A Catalunya, els partits polítics ja n'han parlat: Mas ha pres nota de l'expressió popular als carrers. Sembla que pensa que això només és la punta de l'iceberg. Duran ha posat en relleu el valor de les eleccions com a clara expressió  de la veu d'un poble. Aleshores hi serà, al capdavant. Pel que fa al PSC, provava de tirar endavant reprenent debades el discurs del federalisme. Malauradament, el seu soci, el PSOE, l'ha enfonsat: a la Festa de la Rosa, Navarro ha demanat a Rubalcaba fer un pas endavant cap al federalisme i Rubalcaba li ha receptat valor i coratge davant dels independentistes, però de pacte fiscal i federalisme, no n'ha volgut parlar. A Mas i Rajoy els ha receptat que agafin agulla i fil per tal de cosir el que ells mateixos han descosit. Com si tot això fos cosa d'una baralla entre dues persones. Davant d'un assumpte d'estat, Rubalcaba llança la pilota fora i pren seient en la banqueta. I mentre, el Rajoy mana el segon entrenador a la roda de premsa. El líder del partit del gobierno i el líder del partit de l'oposició. Això és Espanya?

El dia D...la independència

Que ningú s'ho pensi, el silenci amb que, de moment, l'Estat ha respost l'endemà de la Diada no té res a veure amb la por. Segur que a Madrid són  sorpresos pels esdeveniments i  amoïnats. Pot ser, fins i tot, que algú ara s'adoni de la irresponsabilitat -tant que ara s'en parla- que va suposar el recurs d'inconstitucionalitat que van interposar contra l'Estatut de 2006. No es pot posar la llei per damunt dels poders legislatius i  l'expressió d'un poble. Diu el proverbi castellà, "aquellos polvos han traído estos lodos". L'autor d'aquesta forta reacció a Catalunya és el partit que ara governa en Espanya. Em sembla just que ara es vegin davant de les conseqüencies dels seus actes. Però, com deia, silenci no vol dir por.  Llevat de quatre veus que es volen significar, la maquinaria del aparell espanyolista  hi treballa en silenci. Ells han esperonat l'ànim dels catalans, però també sabem que l'entusiasme és una merda de virus que torna l'ànim vulnerable als cops de l'adversitat. Hi treballen en silenci.

 Des de l'endemà de la Diada, he llegit dos cops, per exemple, el mateix comentari sobre el futur del Barça. La qual cosa, al costat d'una proposta independentista, és d'allò més ximple. però aquest comentari és tot un torpede que cerca la línia de flotació d'una nau la importància de la qual ha anat sempre més enllà de l'esport: tot un símbol   de la lluita, cara per cara, entre dos forces nacionalistes. Sí, ho sé, el Barça seguirà jugant la lliga espanyola tal com succeïx entre Mònaco i França. Al capdavall, els espanyols sempre hi estarien interessats. Només era un exemple.

Darrera d'això vindran els altres arguments, els que en veritat voldran fer por: el risc d'aïllament, els catastròfics arguments econòmics.  Ja hi treballen, segur.  Els moments més intensos arribaran quan s'avancin les eleccions (sembla segur que s'avançaran). La idea és senzilla: mirar bé que la gent agafi por a la idea de la independència, que s'hi pensi, que en dubti, que tremoli, que l'electorat catalanista s'afebleixi i els espanyolistes es mobilitzin, que baixi CiU, que pugin PSC i PP. De fet, al Mas ja li han dit que es recordi de l'Ibarretxe. Més clar? blanc i en ampolla: quan arribi el moment, provaran de fer-li la pinça entre tots dos. Veurem què passa. Jo sí m'en recordo, de l'Ibarretxe. I també em recordo de les darreres eleccions al Pais Basc i dels 100.939 vots nuls. Veurem també ara què hi passa.