Crec que calia arribar fins aquí, fins a la declaració unilateral d'independència, tot i que la resposta seria l'article 155. Enrere queden un pacte trencat, un pacte fiscal impossible, resolucions del Parlament que demanaven diàleg i delegació de competències per a portar a terme un referèndum; enrere queden el procés participatiu del 9N de 2014, unes eleccions plebiscitàries i un referèndum contra el vent i la marea de l'acció judicial i policial espanyola.
Les conseqüències: primer, empresonament dels líders independentistes Jordi Sánchez i Picanyol i Jordi Cuixart i Navarro, pel delicte de sedició; després, la resolució de presó provisional comunicada i sense fiança de Oriol Junqueras i Vies, Jordi Turull Negre, Raúl Romeva i Rueda, Josep Rull i Andreu, Dolors Bassa i Coll, Maritxell Borràs i Solé, Joaquim Forn i Chiariello, Carles Mundó i Blanch. La resta del Govern electe de Catalunya s'està a Brussel·les, ara per ara al empara d'una altra justícia. En aquestes circumstàncies, el Molt Honorable Carles Puigdemont ha demanat al poble de Catalunya que romangui fidel als principis democràtics, de cap manera s'ha de creuar la línia que marquen la pau i el civisme.
Torno a fer la mateixa pregunta: Creu algú que, amb la suspensió (o la ocupació, tant se val) de l'autonomia de Catalunya, s'esvanirà la boira? Algú s'ho pensa, que les eleccions del 21 de Desembre (ara sí; les del 27 de Setembre de 2015, no) seran la solució a un conflicte secular?.
Alguna cosa, segur, hom pot dir dels protagonistes, polítics i socials, del projecte sobiranista de Catalunya. Hi haurà coses que seran fruit d'una reflexió crítica. Ells mateixos ja fan autocrítica. D'altres, hom en dirà per tal de menysprear-los, desqualificar-los i condemnar-los, per tal d'enderrocar i colgar en l'arxiu de la història, un altre cop, el mínim bri del sobiranisme català. Jo mai no havia vist gent capaç de posar en risc el patrimoni, la trajectòria política, fins i tot la llibertat, treballant pacíficament i fent servir mitjans propis de qualsevol sistema democràtic per a tirar endavant un projecte polític.
La unitat d'Espanya no és un dret fonamental, humà; és un desig, un projecte, un projecte legítim, és clar, com qualsevol altre projecte de la mateixa naturalesa, tal com va dir, parlant dels anhels sobiranistes catalans, el Govern d'Espanya ("sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político") en l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155.
Només hi ha unitat quan hi ha voluntat d'anar plegats, quan la unitat neix de l'expressió d'aquesta voluntat, no perquè ho digui cap llei. Més que més quan la llei que s'invoca no està neta d'ombres.
Quan els anhels sobiranistes d'una part majoritària del poble de Catalunya van qüestionar la sobirania única i, de resultes d'això, la indissolubilitat i indivisibilitat de l'Estat espanyol, es va produir una crisi d'Estat la solució de la qual només hauria pogut vindre del diàleg i de la lliure expressió de la voluntat de les parts; i, fos qual fos el resultat del procés, vincular-s'hi.
Ara som en un altre escenari. La declaració unilateral d'independència i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució han mobilitzat els unionistes. L'ambient de confrontació és palés i, en conseqüència, el resultat de les eleccions del 21D és incert. Aquestes eleccions, menys que no pas d'altres, no és el camp adient per a debatre-hi un projecte de futur. Hi ha dos bàndols cadascun dels quals mira d'enderrocar l'altre.
Hi ha un detall que no puc ometre: dins del bàndol unionista, n'hi ha que, de vegades a les seves manifestacions, hi fan servir un tema (y viva España) de Manolo Escobar. Hi tenen dret, és clar. Només és una cançó, una cançó de 1973, quan encara vivia el dictador Franco.
Va dir l'expresident Aznar, fa ja molt de temps:-"Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Anem a veure. El senyor Aznar és dels que pensen que Espanya és "una"....Això és, una unitat, indissoluble i indivisible. Nogensmenys, en la seva predicció, pren i enfronta dues entitats, dues coses, dues unitats: d'una banda, Catalunya; de l'altra, Espanya. Aleshores, parlava del conflicte sobiranista, i la indivisible del seu cor li va sortir del cap representada per dues realitats, dues coses, dues parts. Espanya li va sortir trencada. Si hagués estat coherent amb el seu sentiment d'unitat, si aquest sentiment fos sincer, potser hauria pensat que si en qualsevol regió de l'Estat naixia la desafecció políticament organitzada, el mateix Estat havia entrat en crisi. Però el seu comentari parlava que de resultes de la tensió entre Espanya i el nacionalisme català, Catalunya es trencarà mentre Espanya seguirà endavant sense patir gens ni mica. Amb aquell comentari, l'expresident Aznar va transmetre la idea que Catalunya no és la extensió d'Espanya pel nord-est, sinó una realitat destriable (subjecte polític i jurídic sobirà?), però sotmesa.
Les conseqüències: primer, empresonament dels líders independentistes Jordi Sánchez i Picanyol i Jordi Cuixart i Navarro, pel delicte de sedició; després, la resolució de presó provisional comunicada i sense fiança de Oriol Junqueras i Vies, Jordi Turull Negre, Raúl Romeva i Rueda, Josep Rull i Andreu, Dolors Bassa i Coll, Maritxell Borràs i Solé, Joaquim Forn i Chiariello, Carles Mundó i Blanch. La resta del Govern electe de Catalunya s'està a Brussel·les, ara per ara al empara d'una altra justícia. En aquestes circumstàncies, el Molt Honorable Carles Puigdemont ha demanat al poble de Catalunya que romangui fidel als principis democràtics, de cap manera s'ha de creuar la línia que marquen la pau i el civisme.
Torno a fer la mateixa pregunta: Creu algú que, amb la suspensió (o la ocupació, tant se val) de l'autonomia de Catalunya, s'esvanirà la boira? Algú s'ho pensa, que les eleccions del 21 de Desembre (ara sí; les del 27 de Setembre de 2015, no) seran la solució a un conflicte secular?.
Alguna cosa, segur, hom pot dir dels protagonistes, polítics i socials, del projecte sobiranista de Catalunya. Hi haurà coses que seran fruit d'una reflexió crítica. Ells mateixos ja fan autocrítica. D'altres, hom en dirà per tal de menysprear-los, desqualificar-los i condemnar-los, per tal d'enderrocar i colgar en l'arxiu de la història, un altre cop, el mínim bri del sobiranisme català. Jo mai no havia vist gent capaç de posar en risc el patrimoni, la trajectòria política, fins i tot la llibertat, treballant pacíficament i fent servir mitjans propis de qualsevol sistema democràtic per a tirar endavant un projecte polític.
La unitat d'Espanya no és un dret fonamental, humà; és un desig, un projecte, un projecte legítim, és clar, com qualsevol altre projecte de la mateixa naturalesa, tal com va dir, parlant dels anhels sobiranistes catalans, el Govern d'Espanya ("sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político") en l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155.
Només hi ha unitat quan hi ha voluntat d'anar plegats, quan la unitat neix de l'expressió d'aquesta voluntat, no perquè ho digui cap llei. Més que més quan la llei que s'invoca no està neta d'ombres.
Quan els anhels sobiranistes d'una part majoritària del poble de Catalunya van qüestionar la sobirania única i, de resultes d'això, la indissolubilitat i indivisibilitat de l'Estat espanyol, es va produir una crisi d'Estat la solució de la qual només hauria pogut vindre del diàleg i de la lliure expressió de la voluntat de les parts; i, fos qual fos el resultat del procés, vincular-s'hi.
Ara som en un altre escenari. La declaració unilateral d'independència i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució han mobilitzat els unionistes. L'ambient de confrontació és palés i, en conseqüència, el resultat de les eleccions del 21D és incert. Aquestes eleccions, menys que no pas d'altres, no és el camp adient per a debatre-hi un projecte de futur. Hi ha dos bàndols cadascun dels quals mira d'enderrocar l'altre.
Hi ha un detall que no puc ometre: dins del bàndol unionista, n'hi ha que, de vegades a les seves manifestacions, hi fan servir un tema (y viva España) de Manolo Escobar. Hi tenen dret, és clar. Només és una cançó, una cançó de 1973, quan encara vivia el dictador Franco.
Va dir l'expresident Aznar, fa ja molt de temps:-"Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Anem a veure. El senyor Aznar és dels que pensen que Espanya és "una"....Això és, una unitat, indissoluble i indivisible. Nogensmenys, en la seva predicció, pren i enfronta dues entitats, dues coses, dues unitats: d'una banda, Catalunya; de l'altra, Espanya. Aleshores, parlava del conflicte sobiranista, i la indivisible del seu cor li va sortir del cap representada per dues realitats, dues coses, dues parts. Espanya li va sortir trencada. Si hagués estat coherent amb el seu sentiment d'unitat, si aquest sentiment fos sincer, potser hauria pensat que si en qualsevol regió de l'Estat naixia la desafecció políticament organitzada, el mateix Estat havia entrat en crisi. Però el seu comentari parlava que de resultes de la tensió entre Espanya i el nacionalisme català, Catalunya es trencarà mentre Espanya seguirà endavant sense patir gens ni mica. Amb aquell comentari, l'expresident Aznar va transmetre la idea que Catalunya no és la extensió d'Espanya pel nord-est, sinó una realitat destriable (subjecte polític i jurídic sobirà?), però sotmesa.
