Ada Colau (segona força municipal a Barcelona)
és l'alcaldessa de Barcelona, un altre cop. Ha tingut els vuit vots
dels regidors del PSC (tercera força) i tres de Valls (quarta força), que han
vist satisfet el seu desig de barrar-hi el pas als independentistes, a
l'alcaldia. Vint-i-un vots, tot plegat. No ha estat un acte de vint-i-un
botons. Al seu discurs d'investidura va dir que no serà en cap cas alcaldessa
independentista ni antiindependentista. Però ha triat antiindependentisme. Amb
aquesta decisió, Colau ha marcat distància entre Barna en Comú i els
independentistes i s'allunya del sobiranisme. Cal parar
esment que la decisió ve de la direcció, el plenari i la militància dels
Comuns. Ada Colau ha acceptat per a la seva investidura qualsevol vot, hagi
vingut d'on hagi vingut. Tot i això, quan feia aquestes declaracions, hi afegia
que els acords de ciutat només els farà amb les forces d'esquerra. Els Comuns
se signifiquen com a força d'esquerres i ciutadana tot fugint alhora de
l'escenari polític de Catalunya. Se sentirà legitimada per demanar la
col·laboració (activa o passiva) d'ERC (primera força municipal de Barcelona),
a qui ha rebutjat com a soci de govern (un govern bilateral amb un "rol de
màxima responsabilitat" per a ella)?
La política no fa del Regne d'Espanya. Mai no
n'ha estat una característica. La seva història és una simfonia de sabres
i baionetes. La política, entesa com a conflicte, al Regne d'Espanya es
viu com a una patologia que s'ha de combatre. I si no és possible
eliminar-la, se n'implementen la contenció i la debilitació, per tal de
fer suportable la coexistència. En aquest procediment, s'hi poden
distingir quatre moments o fases: desacreditar, afeblir, amagar i minimitzar.
Pel que fa a Catalunya i la qüestió política que anomenen "procés",
això és evident: s'ha mirat de desacreditar cada cop que s'ha parlat de cop
d'estat, de cop a la democràcia, d'organització criminal, de violència, de
supremacisme; s'ha mirat d'afeblir cada cop que s'han empresonat polítics i
s'han encausat tantes persones; s'ha mirat d'amagar, d'invisibilitzar, cada cop
que s'ha arrencat o denunciat un llaç groc, cada cop que cercaven urnes i
paperetes, cada cop que s'ha tancat una representació de Catalunya a
l'estranger, cada cop que s'ha barrat el pas a un independentista electe
al seu àmbit de representació o bé al lloc de màxim representant d'una
institució catalana. I al compliment d'aquesta fase terapèutica, d'aquesta
tasca, barrant el pas d'en Maragall a l'alcaldia de Barcelona, s'hi ha
sumat Ada Colau. Hauria estat massa visibilització: El Parlament, La
Generalitat, La Cambra de Comerç de Barcelona...L'Ajuntament de Barcelona
també? Aquest gest arriba en un moment en què la visibilització del conflicte
és molt important. De poc em val que la Colau hagi penjat el llaç groc a la
balconada de l'Ajuntament. I pel que fa a la quarta fase terapèutica, la
minimització, s'ha mirat de abaixar la dimensió del problema polític parlant
d'un problema de convivència. L'esment al "problema de convivència"
a Catalunya ha sovintejat: a Catalunya la convivència s'hi ha trencat. Ja
ho va dir el profeta Aznar: "Abans que es trenqui Espanya, es trencarà
Catalunya". Mentrestant, Espanya gaudeix d'una salut de ferro; he vist "la
serenor" amb que han estat rebuts els presos polítics catalans al Congrés dels
Diputats. Però la convivència s'ha trencat a Catalunya. Faig un salt enrera:
Programes polítics en les eleccions catalanes del 21/12/2017; tot el bloc
"constitucionalista" coincidia en el diagnòstic (el problema de la
convivència, la fractura social): PSC, "Acuerdo y cambio para evitar
la división y la fractura emocional de los catalanes y reconstruir la plena
convivencia entre ciudadanos que se respetan y colaboran"; PP, "El
programa electoral del Partido Popular es una propuesta para regresar a la
normalidad y la tranquilidad, regenerar la convivencia y acabar con la
tensión"; Cs. "Pondremos fin al procés separatista, recuperaremos la
normalidad y la autonomía de Cataluña y trabajaremos por restaurar la
convivencia entre todos los catalanes".
Malgrat això, aquest és l'anhel: per la
sobirania, cap a la independència. I van cercar i desenvolupar els instruments
que hi calien; i van començar a fer-ne el camí, tossudament. I al cap
d'un temps, malgrat les veus d'alarma, els insults, les amenaces i
l'assetjament, tot era enllestit. S'havia configurat l'escenari que es
titllava d'errada històrica, d'il·legal, de deslleialtat, d'impossible.
S'havia arribat a la declaració d'independència fent servir instruments
democràticament correctes, permissibles, possibles; però contraris a
l'ordenament jurídic establert. S'havia configurat l'escenari de la República
de Catalunya. I aquest acte magnífic de desobediència, només possible
perquè la correlació de forces ciutadanes va fer possible portar al
capdavant de les institucions catalanes els líders independentistes; aquest
acte magnífic de desobediència cívic-institucional, dut a terme mitjançant procediments
democràtics (això és, inclusius, per a tothom), dic jo, es va aturar aquí, amb la
Declaració d'Independència de Catalunya, en espera de la resposta política
d'algú. No va haver-hi desfilada simbòlica de milícies d'alliberament nacional ni la
presa simbòlica de la Delegació del Govern d'Espanya; no es van aixecar
simbòlicament fronteres. Ni tan sol es va arriar la bandera espanyola del Palau
de la Generalitat. Només hi havia espera. I heus aquí la resposta que ja conec.
El greu delicte ha estat posar en qüestió "la sagrada unitat d'Espanya"
