FER O DESFER PER TAL DE REFER?

"13. Además de reivindicar, con fundamento, la diversidad de España como fuente de riqueza colectiva, debemos reclamar la cooperación que genera eficacia en beneficio de los ciudadanos. Nuestra visión de una España plural y unida merece ser defendida con pasión porque es la visión que comparte la inmensa mayoría de los españoles frente a las tensiones de los separatistas y los separadores." (Font: document "Mucho PSOE por hacer", 21 de Dicembre de 2011).
 Signen:

Francisca Baraza Martínez, Delia BlancoTerán, José Borrell Fontelles, Manuel Bustos Garrido, Federico Buyolo García, Francisco Caamaño Domínguez, Aina Calvo Sastre, Javier Carnero Sierra, Estefanía Castro Chávez, Ana Concejo Vázquez, Antonio Cosculluela Bergua, Carme Chacón Piqueras, Remedios Elías Cordón, Marco Ferrara Ferrero, Eugenia Gómez de Diego, Joaquín Hermoso Murillo, Patricia Hernández Gutiérrez, Roberto Jiménez Alli, Juan Fernando López Aguilar, Fernando López Gil, Carlos Martínez Mínguez, Cristina Narbona Ruiz, Rafael Pacheco Rubio, Ximo Puig Ferrer, Javier Rojo García. (En negreta, els membres del PSC).

De l'altre costat, "Esforç per un nou PSC".En aquest cas, pel que fa al títol, sembla que sí s'hi tracta de desfer i refer per tal que el que  resulti  d'aquest procés sigui una altra cosa, quelcom nou. Però després...

Per una Aliança Catalana de Progrés (documents  PSC, 19/12/2011. 12 Congrés).

"Una aliança que no es conformi amb unes o altres contrapartides, sinó que estigui a l’altura de les ambicions de l’Estatut, disposada a exigir les cotes d’autogovern pactades, un pacte fiscal just -equivalent als que s’estableixen entre les regions en altres estats europeus- i una concepció plurinacional de l’Estat espanyol, d’una estructura federal, en la qual Catalunya obtingui l’encaix que li correspon com a nació i la llengua catalana obtingui la igualtat jurídica i el degut suport."

Confesso que no els entenc, els del PSC.

VINT DE NOVEMBRE-VINT DE DICEMBRE

 En una pel·lícula el títol de la qual no recordo, el protagonista deia quelcom semblant a això:"Con el nuevo rey también suben al trono las esperanzas del pueblo". El personatge parlava de Louis XVI de França. Després va passar el que la història recorda. Fent un salt qualitatiu, cronològic i greogràfic, em sembla que  el senyor Rajoy ha pres com a principi la essència de aquesta formulació. Durant el seu discurs, s'ha mostrat curós: en la seva anàlisi de la situació, sense amagar-ne la realitat, ha fugit de pronunciaments rotunds, propi de l'home d'estat prompte que semblava des de la bancalada de l'oposició. No ha triat la essència i el to de les paraules " Blood, toil, tears and sweat". En respondre als portaveus dels diferents partits, ha cercat, debades,  l'ajornament de llurs demandes (posant al davant la urgència de les mesures econòmiques envers la crisis). En comptes de posar-hi el segell de "No admeses", s'ha estimat més penjar el cartell de "Ocupat" en la seva finestreta. Sembla que el senyor Rajoy prova de mantenir l'esperit de dolça i triomfal esperança de la nit del vint de novembre. Gaudeix (o només en té) de majoria absoluta, és a dir, no té cap problema per a prendre decisions ni cap motiu per a no fer-ho. I això, ara mateix, em penso que li fa por.

   

X, Y i Z.

Demà me n'aniré a la Plaça d'Urquinaona, per tal de sumar-me a la manifestació per "un treball digne". No em ve de gust sumar-m'hi. Ja no tinc confiança en aquesta mena de mesures, em sembla una eina desgastada, però no hi trobo alternatives i ja comença a corcar-me el neguit de haver de prendre decisions desagradables. Malauradament la situació empitjora per tot arreu i a casa meva també: la meva companya i jo som treballadors del tercer sector (serveis socials). La meva companya és a l'atur i jo treballo en una residència per a persones amb discapacitat psíquica. Ja sabeu el que això vol dir. Veurem si l'any vinent la Generalitat finança les entitats al cent per cent. Però si la situació segueix empitjorant, no podrem romandre a Barcelona i haurem de tornar-nos-en a Valladolid (sí, som val·lisoletans. Escriure en català és una part del procés normal d'aprenentatge de l'idioma. Disculpeu les faltes, us ho prego).

El cas és que demà sortirem al carrer i l'endemà els sindicats diran que hi érem X persones, la guàrdia urbana dirà que n'hi érem Y i els diaris diran que n'hi érem Z. El Govern potser farà un pas enrera posat cas que n'hi siguem molts de debò . Després, potser arran d'una nova onada de por, farà dos passos endavant. Mentrestant, nosaltres hi serem cada cop més dispersos, més desorientats i més acorralats. Vençuts, encara que no pas convençuts.

Potser estigui vençut, però no pas convençut

Sigui la banca, siguin els mercats financers, siguin els polítics, siguin tots plegats o sigui qui sigui, el cas és que tinc el convenciment que ja ens ha vençut. Ja som vençuts: dispersos, desorientats, acorralats al cap d'onades de por i sense més eines per defensar-nos-en que les que ens ha donat el mateix sistema: manifestacions, vagues, acampades. Un seguit de formules pensades per canalitzar-hi el descontent de la gent, però sense massa risc. Millor admetre que aquesta mena de conjunció d'interessos indeterminada ens ha vençut. Millor donar-li públicament la corona de llorer i reconèixer-li que, de l'estat del benestar, al cap darrer no n'hi haurà gens ni mica. Caldria admetre-ho i alhora posar en relleu que "vençut" no vol dir "convençut". Diguem que la guerra ha acabat i passem a la postguerra. És cas de cercar uns altres camins per defensar-nos de les circumstàncies que "sigui qui sigui" ha creat i provar de sorprendre'l. El que coneixíem fins ara està canviant: el model econòmic i de societat, sí o no?. Doncs canviem nosaltres també. Al cap i la fi, es tracta de fer la punyeta en la mateixa mesura.