Les eleccions (plebiscitàries?) del 21 de Desembre

Crec que calia arribar fins aquí, fins a la declaració unilateral d'independència, tot i que la resposta seria l'article 155. Enrere queden un pacte trencat, un pacte fiscal impossible, resolucions del Parlament que demanaven diàleg i delegació de competències per a portar a terme un referèndum; enrere queden el procés participatiu del 9N de 2014, unes eleccions plebiscitàries i un referèndum contra el vent i la marea de l'acció judicial i policial espanyola.
Les conseqüències: primer, empresonament dels líders independentistes Jordi Sánchez i Picanyol i Jordi Cuixart i Navarro, pel delicte de sedició; després, la resolució de presó provisional comunicada i sense fiança de Oriol Junqueras i Vies, Jordi Turull Negre, Raúl Romeva i Rueda, Josep Rull i Andreu, Dolors Bassa i Coll,  Maritxell Borràs i Solé, Joaquim Forn i Chiariello, Carles Mundó i Blanch. La resta del Govern electe de Catalunya s'està a Brussel·les, ara per ara al empara d'una altra justícia. En aquestes circumstàncies, el Molt Honorable Carles Puigdemont ha demanat al poble de Catalunya que romangui fidel als principis democràtics, de cap manera s'ha de creuar la línia que marquen la pau i el civisme. 
Torno a fer  la mateixa pregunta: Creu algú que, amb la suspensió (o la ocupació, tant se val) de l'autonomia de Catalunya, s'esvanirà la boira? Algú s'ho pensa, que les eleccions del 21 de Desembre (ara sí; les del 27 de Setembre de 2015, no)  seran la solució a un conflicte secular?.
Alguna cosa, segur,  hom pot dir dels protagonistes, polítics i socials, del projecte sobiranista de Catalunya. Hi haurà coses que seran  fruit d'una reflexió crítica. Ells mateixos ja fan autocrítica. D'altres,  hom en dirà  per tal de menysprear-los, desqualificar-los i condemnar-los, per tal d'enderrocar i colgar en l'arxiu de la història, un altre cop, el mínim bri del sobiranisme català.  Jo mai no  havia vist gent capaç de posar en risc el patrimoni, la  trajectòria política, fins i tot la llibertat, treballant pacíficament i fent servir mitjans propis de qualsevol sistema democràtic per a  tirar endavant un projecte polític.
La unitat  d'Espanya no és un dret fonamental, humà; és un desig, un projecte, un projecte legítim, és clar, com qualsevol altre projecte de la mateixa naturalesa,  tal com va dir,  parlant dels anhels sobiranistes catalans, el Govern d'Espanya ("sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político") en l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155.
Només hi ha unitat quan hi ha voluntat d'anar plegats, quan  la unitat  neix de l'expressió d'aquesta voluntat,  no perquè ho digui cap llei. Més que més  quan la llei que s'invoca no està neta d'ombres.
Quan els anhels sobiranistes d'una part majoritària del  poble de Catalunya van  qüestionar  la sobirania única i, de resultes d'això, la indissolubilitat i indivisibilitat de l'Estat espanyol, es va produir    una crisi d'Estat  la solució de la qual només hauria pogut vindre del diàleg  i de la lliure expressió de la voluntat de les parts; i,  fos qual fos el resultat del procés,  vincular-s'hi.
Ara som en un altre escenari. La declaració unilateral d'independència i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució  han mobilitzat els unionistes. L'ambient de confrontació és palés i, en conseqüència, el resultat de les eleccions del 21D és incert. Aquestes eleccions, menys que no pas d'altres, no és el camp adient per a  debatre-hi un projecte de futur. Hi ha dos bàndols cadascun dels quals  mira d'enderrocar l'altre.
Hi ha un detall que no puc ometre: dins del bàndol unionista, n'hi ha que, de vegades a les seves manifestacions, hi fan servir un tema (y viva España) de Manolo Escobar. Hi tenen dret, és clar. Només és una cançó, una cançó de 1973, quan encara vivia el dictador Franco.
Va dir l'expresident Aznar, fa ja molt de temps:-"Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Anem a veure. El senyor Aznar és dels que pensen que Espanya és "una"....Això és, una unitat, indissoluble i indivisible. Nogensmenys, en la seva predicció, pren i enfronta dues entitats, dues coses, dues unitats: d'una banda, Catalunya; de l'altra, Espanya. Aleshores, parlava del conflicte sobiranista, i la indivisible del seu cor li va sortir del cap representada per dues realitats, dues coses, dues parts. Espanya li va sortir trencada. Si hagués estat coherent amb el seu sentiment d'unitat, si aquest sentiment fos sincer,  potser hauria pensat que si en qualsevol regió de l'Estat naixia la desafecció políticament organitzada, el mateix Estat havia entrat en crisi. Però el seu comentari parlava que  de resultes de la tensió entre Espanya i el nacionalisme català, Catalunya es trencarà mentre Espanya seguirà endavant sense patir gens ni mica. Amb aquell comentari, l'expresident Aznar va transmetre la idea que Catalunya no és la extensió d'Espanya pel nord-est, sinó una realitat destriable  (subjecte polític i jurídic sobirà?), però  sotmesa. 

Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919.

Durant el Ple  del Parlament, ahir al vespre, el diputat del Partit Popular Xavier García Albiol, al seu torn d'intervenció, va treure una petita bandera andalusa: un gest reivindicatiu envers els altres catalans, els que no hem nascut a Catalunya,  un cop de teatre unionista. Un altre diputat va aprofitar l'avinentesa per a recordar-li  el nom del creador d'aquesta bandera,  Blas Infante Pérez de Vargas, "pare de la pàtria andalusa", condemnat a mort després de la guerra civil de 1936.
Doncs bé, en aquesta  nit de vigília, he pensat que seria oportú tornar a editar unes línies  del  Manifest de Còrdova de l'1 de gener de 1919, del qual va ser coautor Blas Infante.

 Extret de:

Manifiesto de Córdoba, 1 de Enero de 1919.
"Sentimos llegar la hora suprema en que habrá de consumarse definitivamente el acabamiento de la vieja España (...). Declarémonos separatistas de este Estado que, con relación a individuos y pueblos, conculca sin freno los fueros de la justicia y del interés y, sobre todo, los sagrados fueros de la Libertad; de este Estado que nos descalifica ante nuestra propia conciencia y ante la conciencia de los pueblos extranjeros (...). Ya no vale resguardar sus miserables intereses con el escudo de la solidaridad o la unidad, que dicen nacional.
Aún las regiones que más aman la solidaridad, como sucede a Andalucía, van dándose cuenta de que los verdaderos separatistas son ellos: los que esparcen recelos con relación a pueblos vivos, como Cataluña o Vasconia, por el delito horrendo de querer regir por sí sus peculiares intereses. (...). El Estado oligárquico las ataca, porque precisamente esas regiones quieren proceder a la reforma de su organización para hacer compatible la libertad y el derecho de todos y para estar representados todos dignamente.
Del mismo modo calumniaron y vejaron también, esos Poderes, a Portugal, y Portugal huyó fuera del seno de la familia hispana. Esto hicieron con la América del Sur y la América del Sur repugnó la solidaridad, sustrayéndose a la tiranía de la metrópoli; esto hicieron con Cuba y Cuba buscó apoyo contra España en la libre Norte América; esto quieren hacer ahora con las regiones que llaman separatistas; enconando con respecto a ellas, odios y diferencias afectivas, antecedentes del disgregamiento. (...) No podrán contener sus  ansias de libertad la acción opresora de los poderes centrales, porque éstos ninguna esencia representan y los nacionalistas de todas las regiones van movidos por una fervorosa esencia de liberación, siendo impotentes las armas y los ejércitos todos ante la fuerza avasalladora, incontrastable, que expansiona los ideales de liberación oprimidos".

Cal esmentar, per a la millor comprensió, que aleshores, gener de  1919, fa gairebé 99 anys, prenia forma el malmés   Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919.

"Ni quiero ni puedo" i 155.

L'activació de l'article 155 de la Constitució espanyola pot aturar, de moment, el desenllaç independentista del conflicte hispano-català, però el nodreix i n'apuja el grau de tensió.

Creu algú que, amb la suspensió de l'autonomia catalana, s'esvanirà la boira?
El Govern d'Espanya ofereix el perfil de la fermesa; Ciutadans es fa veure determinat, triomfador; i el Psoe  rebaixa  l'agressivitat de  la mesura. Cadascun explica les coses mirant cap a els seus electors, oferint-los-en la versió simplificada: Suspendre la autonomia, intervenir-hi i convocar eleccions autonòmiques com més aviat millor. I cap problema. 
Però l'objectiu de l'establishment espanyol no és sols l'independentisme  com a opció unilateral el suport del qual es qüestiona, sinó el soberanisme: el conjunt de ciutadans -majoritari, sense cap mena de dubtes- que demanda l'exercici del dret a decidir, o si hom  vol, el dret d'autodeterminació.  Per a la qual cosa - per a esborrar del mapa els autodeterministes- calia mantindre enfrontats  els uns contra els altres: d'una banda, els sobiranistes independentistes partidaris fins i tot d'una declaració unilateral d'independència;  de l'altra, els sobiranistes no independentistes partidaris d'un referèndum acordat. Tal com hi eren, al Parlament. Només  havia d'enfonsar  la nau dels sobiranistes independentistes i la resta seria un problema de baixa intensitat. Malauradament, se li han regirat  les coses al establishment espanyol, de moment: en vespra del referèndum, els sobiranistes no independentistes van mobilitzar-se; el referèndum, malgrat els seus esforços, tort i tot  va tirar endavant; les forces de seguretat de l'Estat tingueren una actuació  prou desafortunada,  com també ho ha estat l'empresonament dels presidents de Òmnium Cultural i l'ANC. No puc deixar-me portar pel cant de nimfa marina que ve del fons de l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155: "(...), el Gobierno de la Generalitat  ha obviado el interés general de los catalanes en favor del ideario independentista de una parte de ellos. Estos anhelos soberanistas, sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político, no pueden ser presentados como una demanda unánime del conjunto   de los ciudadanos catalanes, no pueden  traducirse en un discurso único  de imposición  de la independencia y no puede, por encima de todo, traducirse en una declaración unilateral en este sentido".  Els anhels sobiranistes mai no han trobat  empara dins  el sistema democràtic espanyol  i el seu pluralisme polític; des del començament d'aquest episodi històric, els  independentistes han mirat d'arribar a un pacte social mitjançant la fórmula democràtica d'un referèndum: Proposició de llei orgànica del 17 de desembre de 2013; consulta popular del 9 de novembre de 2014; document de demandes al Govern d'Espanya, 46 punts, 20 d'abril de 2016;  referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Aquest  hipòcrita comentari  del Consell de Ministres fa l'ullet  als seus socis europeus, amb la complicitat de Ciutadans i Psoe, però no comporta la voluntat d'obrir cap via de diàleg que tingui en compte la demanda d'un referèndum. La resposta del President Mariano Rajoy -i he d'entendre  que també n'és del Govern d'Espanya i de la majoria de les Corts Generals- es resumeix en la frase "ni quiero ni puedo".

Yo, El Rey.

    Real Cédula de 23 de Junio de 1768, punt VII.: "Que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practíque, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendandose tambien por el Consejo á los Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares, para su exâcta observancia y diligencia en estender el idioma general de la Nacion, para su mayor harmonía, y enlace recíproco". 


Només un toc de temps  passats al voltant  del "greu problema de marginació que pateix la llengua castellana a Catalunya".

   

La solitud de Catalunya.

Si no ho sabia, ja ho sé: cap ni un, a Europa, donarà suport a Catalunya si fa el pas endavant  i  declara unilateralment   la independència. Ja ho sé, si no ho sabia. Ho han dit, clar i català,  el senyor Tajani, President del Parlament Europeu; i el President del Consell Europeu, el senyor Donald Tusk. Lògic, normal, natural, comprensible.  La Unió Europea va néixer de resultes d'un llarguíssim procés de  diàleg, d'un seguit de acords  teixits pacientment al llarg dels anys, d'un pacte, en aquest cas, un gran pacte entre estats. I un pacte, qualsevol pacte, es fonamenta en la lleialtat entre les parts que l'han signat.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen. Així doncs, res a objectar-hi.

La Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, fou aprovada per les Corts Generals Espanyoles entre el 30 d'Abril i el 10 de Maig de 2006. Ja no era la norma que va sortir del Parlament de Catalunya  el 30 de setembre de 2005. Tot i això, va ser aprovada en referèndum  pel poble de Catalunya el 18 de Juny de 2006 i sancionada pel Rei. El nou pacte entre els representants del poble espanyol i el poble de Catalunya va néixer  oficialment el 9 d'Agost de 2006.

Malgrat això, el 28 de Juny 2010, gairebé quatre anys després, una sentència del Tribunal Constitucional, de resultes d'un recurs d'inconstitucionalitat, trenca aquest pacte en els seus termes establerts.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen.

El 10 de Juliol del 2010, hi-hagué una manifestació a Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim".

Davant un hipotètic endemà...Adéu, Espanya.

Una cita:

Charles Michel,  Cap del Govern belga (14‎ d'‎octubre‎ de ‎2017), que aposta per la mediació si es produeix el fracàs  del diàleg entre Catalunya i Espanya: "Cal dialogar per tal de fer fora  les frustracions". "Quan les frustracions es perllonguen durant anys sense ésser resoltes,  tard o d'hora  hi ha una factura política a pagar". 

   
I un comentari:

Un altre cop, a Catalunya,  s'hi perd una batalla, però  tu continues sense guanyar la  guerra, sense resoldre el teu propi conflicte d'identitat genètic; i amb això et converteixes en la gran perdedora d'aquest conflicte secular. No sents  un adéu que neix  d'una multitud d'ànimes, i per sempre, Espanya?

Els diuen fanàtics i colpistes

Fanàtics, conjura de colpistes (o simplement colpistes). Aquests són dos adjectius  que s'han fet servir darrerament per a definir els independentistes, que són això, independentistes que volen resoldre un conflicte mitjançant un referèndum, que no es reconeix  (encara que s'ha portat a terme)  perquè no s'ha permés  el seu normal desenvolupament. Tot i això, n'hi ha dades que el Govern podria fer servir per a proclamar l'independència  unilateralment avui a la tarda.
El PP, el PSOE i C's  demanen que s'aturi "el procés", que el Govern de la Generalitat renunciï explícitament, públicament a l'independència i al sobiranisme  i  torni al ordre constitucional sense condicions. Només  Podem ofereix -sembla- un punt  de partida   per a entaular-se i negociar. El Govern espanyol rebutja cap mena de negociació: aquest terme ha estat definit pel Sr. Rajoy com a "canvi de croms". No vol parlar-ne. El Govern espanyol rebutja cap mena de  mediació internacional per a desencallar el conflicte: defineix  les circumstàncies actuals com a un afer intern.
 Tot plegat, pressió judicial, policial i exigir i esperar una rendició incondicional: el mateix mètode que s'ha fet servir contra ETA. És inacceptable que el procés independentista a Catalunya  (amb una representació majoritària al  Parlament)  rebi  el mateix tractament que una organització armada.

Els demòcrates espanyols.

Els demòcrates espanyols  jutgen  meritòria la negociació amb el règim franquista (fill d'un cop d'estat i una guerra civil, pare de trenta-sis anys de dictadura militar espanyolista), fruit de la qual va néixer la llei de reforma política i, de resultes d'aquesta, la Constitució espanyola de 1978 (la transició espanyola); però veuen inadmissible,  seguint el dictat d'aquesta Constitució, negociar amb les forces sobiranistes i independentistes catalanes; i jutgen els darrers esdeveniments, encapçalats per la Generalitat de Catalunya, un cop d'estat.

ESPANYA TREMOLA?

Què passarà l'1 d'octubre? Des de l'altra banda de l'Ebre, diuen que no hi haurà cap referèndum. El Govern diu que votarem, que  el referèndum tirarà endavant . Però  amb tot el      que el Govern espanyol està fent per aturar-lo ( fiscals cercant indicis de delicte i  cossos de seguretat de l’Estat cercant urnes i paperetes), se'm fa difícil creure-ho. No sé què passarà. Però cada dia   pren més sentit  una frase del President Carles Puigdemont: "Passi el que passi l'1 d'octubre, l'endemà res no serà igual". Seran  centenars els inhabilitats? Hi haurà presó per a alguns? Serà suspesa l'autonomia? Entesos, sabem quin pot ser un dels escenaris. Però donat cas que el referèndum tirés endavant i, de resultes d'això, l'independència fos una realitat...? La República  de Catalunya naixeria fora de l'UE, ja ens ho han dit. I  l'Estat espanyol seria un obstacle  al camí de tornada, és clar.  Sabem, doncs, quin pot ser   d'altre dels escenaris.

Però, quina serà la situació d'Espanya en qualsevol de tots dos  escenaris descrits?

 La al·legoria del xoc dels trens,  que avui ja s'hi pot veure, és una història que es repeteix periòdicament al llarg dels temps. Mirant  cap a enrera, hom podria dir  que Catalunya sempre ha perdut "les batalles", mentre que Espanya mai no ha guanyat "la guerra", per la qual cosa es converteix en la gran  perdedora. Però això,  Espanya encara no ho ha entés.  I hi torna,  a repetir la història. Quina part de la lliçó no ha aprés?  Hom no pot assolir cap mena d’unitat percaçant els dissidents.

Però insisteixo, quina seria la situació de Espanya donat cas que el referèndum tirés endavant i arribéssim a una declaració unilateral d'independència? Quins serien els canvis que patiria Espanya? Em faig aquesta pregunta des de la meva ignorància política i econòmica. L'independència catalana no afectaria  a dades econòmiques com ara   el PIB  de l'Estat espanyol?  Això no comportaria un canvi de posició de Espanya dins el conjunt de països desenvolupats? Com afectaria el sistema de pensions dels ciutadans espanyols? Cap cosa canviaria en el "nou estat espanyol resultant"? O tots els canvis s'amaguen sota el discurs de "la defensa de l'estat de dret"?

Fins ara, cap estat europeu ha parlat en veu alta d'un hipotètic Estat català. És lògic: es deuen lleialtat. Però cap estat d'arreu del món  no tindria cap problema de consciència a establir-hi relacions diplomàtiques, discretament, des del minut zero. I pel que fa a la qüestió econòmica, el capital té els seus propis interessos.

He dit que no es pot assolir l’unitat percaçant els dissidents. Doncs bé, si, finalment, a Catalunya no hi podem votar, per la pressió judicial i policial -les mateixes eines que van fer servir contra ETA-, quina mena d'unitat  -això és, d'Espanya-  obtindran i oferiran els unionistes?   

Em fa l’efecte que Espanya tremola, i que marxa “marcando el paso” per a amagar la seva por.

Resposta de la Comissió de Venècia.

Tan bon punt s'ha conegut la resposta de Gianni Buquicchio (President de la Comissió de Venècia) al President de la Generalitat de Catalunya , el Partit Popular (picant de mans?) hi torna, a proposar al President Puigdemont que expliqui davant el Congrés dels Diputats el seu full de ruta (t'hi arribes i ens ho expliques. No en parlarem, però tu ens ho expliques. Després votarem). Si, com representa, els senyors del PP han pres nota de  la carta del Dr. Buquicchio, qui al seu torn ha pres nota de quina és la voluntat del Govern de la Generalitat, qualsevol dubte al voltant de la qüestió ben bé  els el pot aclarir   la Comissió Europea per a la Democràcia a través del  Dret. D'aquesta manera s'estalvien la votació (no cal).

Això a part, només un aclariment: en cap cas ningú no ha demanat  complicitat de cap mena a la Comissió de Venècia (rellegir el primer paràgraf  de la carta de Puigdemont), només se n'informa,  del estat de les coses. Ara ja ningú no podrà dir que no en sabia res.

Reaparegué.

En els  debats, anàlisis i articles al voltant de la qüestió catalana (el Procés), sovint apareix un dubte, una pregunta: Quan començà tot això, quins factors  van conformar la realitat present? Quan començà, quan aparegué? Així s'escriuen les  línies d'alguns articles. Darrerament n'he llegit dos:  "La piel" (2-4-2017), de l'Enric Juliana; i "Un precedente: el sis d'octubre" (8-4-2017), de Juan-José López Burniol.  L'un gira al voltant de  la pregunta esmentada durant una entrevista a Mariano Rajoy; l'altre, amb perspectiva histórica,  m’ofereix  una  resposta:  La qüestió  no és pas quan aparegué el Procés, sinó quan reaparegué. L'autor hi explica semblances i dissemblances entre els esdeveniments actuals i el sis d'octubre de 1934; i , de passada, esmenta el catorze d'abril de 1931. Tot plegat, Macià, Companys i Mas.

9N de 2014

No vull anar al fons de l'assumpte que hi desenvolupa, només deixar clar que, en aquest  article, l'autor viatja riu amunt. I és perquè analitza el procés en vigílies del referèndum per l'independència que s'hi ha aturat, en les dates esmentades.  Altrament, mirant-s'ho -si hagués estat el seu objectiu- des de l’amplitud del  fet  identitari i reivindicatiu de sobirania, hauria arribat  més lluny curs amunt. Aleshores, a la llista de personatges ja esmentats, es podrien  afegir-hi els noms de Cambó, Prat de la Riba,  Domènech i Montaner, Rosselló. Cal senyalar que entre el primer i el darrer hi ha, més o menys, 150 anys. Això és,  allò que coneixem com a "procés" no ve, al meu parer, d’ahir ni del  capritx sobtat d’una ment, sinó  de les pregones arrels d'un poble. Som davant d’un conflicte secular i em fa l'efecte (no hi sóc entés) que les darreres lleis fonamentals (1931 i 1978) només van  fixar  límits jurídics a la solució d’un problema força conegut: per a la Constitució de 1931, Espanya és "irreductible"; per a la de 1978, "indissoluble". I totes dues dissenyen  un  estat de les autonomies, totes dues són posteriors a l'existència de les tensions territorials, no són lleis sorpreses per les circumstàncies, més aviat sembla que són  lleis que     neixen  amb la voluntat d'impedir qualsevol espai per a arribar-ne a solucions  polítiques, la qual cosa, al meu parer,  posa en dubte llur legitimitat.  

H. MORGAN

                                                    

El referèndum.

Per als unionistes, la Espanya  indissoluble, indivisible, és una qüestió essencial, vital: als espanyolistes, els cal que la seva idea d'Espanya sigui una realitat inqüestionable, malgrat  els pronunciaments, els cops d'estat, les dictadures i les guerres que han conformat la seva existència. L'assoliment  de la seva  "gloriosa" obstinació comportaria, si no pas  la justificació, sí, si més no,  el perdó a tanta barbàrie. Posar en dubte l'unitat d’Espanya  mitjançant un referèndum per a la independència de Catalunya és, per als nacionalistes espanyols, la mateixa cosa que reconèixer que el camí recorregut  fins ara ha estat un despropòsit.