La Resolució

Vinc del blog de Joaquín Leguina, he llegit els comentaris dels lectors del blog de Duran i Lleida, he recordat les paraules de Albert Rivera i Alicia S-C la nit del vint-i-cinc de novembre. Es pot veure (i gairebé palpar-lo) el desig de veure mort i colgat el moviment per l'autodeterminació de Catalunya. És quasi divertit veure amb quin desvergonyiment els espanyolistes s'afanyen a cavar la fossa: El fracaso en las urnas del plan soberanista de Artur Mas, vaig llegir en elpais.com. Posant en relleu els resultats electorals de CiU aixequen una cortina de fum per tal d'amagar la realitat. Però si avui fos el dia de la votació de la Resolució 742/IX, sobre l'orientació política general del govern, el resultat seria aquest: 87 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP), 28 vots en contra (PPC, C's) i 20 abstencions (PSC).  Les diferències quant a la votació del dia vint-i-set de setembre serien petites (84/86-21-26/28), o si més no, poc rellevants.  Entenc que l'encàrrec que li va fer el Parlament al Govern té plena validesa. La resta, els insults, els rumors, les desqualificacions són les escombraries amb què volen enterrar qui gosa desafiar el nacionalisme espanyol.
Mas (o CDC o CiU, tant se val) ha fet el que calia fer, escoltar la veu de la gent al carrer (tal com hauria d'haver escoltat d'altres  que parlen de l'enfonsament en la misèria). L'ha escoltada i li ha donat la paraula al poble. Catalunya, els ciutadans de Catalunya (i jo, castellano, amb ells) han parlat i han decidit que sí, que volen decidir, que volen exercir el dret d'autodeterminació. Les urnes han dit que Catalunya demana la sobirania, que vol ser sobirana del seu destí. És un altre pas endavant, cap a la sobirania. Ara, el Govern ha de cercar  la manera de fer la consulta, "prioritàriament dins la pròxima legislatura".
Pel que fa al repartiment dels escons, la meva companya i jo, treballadors dels serveis socials, ens felicitem  pels resultats d'ICV i ERC. No és just que paguem per allò que no hem fet.

...I, a sobre, Gibraltar.

Per tal de resoldre el conflicte d'interessos entre  Regne Unit i Espanya, a Gibraltar s'hi va sotmetre a referèndum, dues vegades i de manera diferent, l'assumpte de la "retrocessió" de Gibraltar a l'Estat espanyol.  Les dues consultes es van fer amb l'autorització i el compromís del govern britànic. Les dues vegades els gibraltarenys van triar l'opció britànica. La primera vegada,  l'any 1967,  s'hi va plantejar el referèndum arran de dues resolucions de l'Assemblea General de Nacions Unides (AGNU), que instava  les parts a negociar-hi. Aleshores, Gibraltar era  "colònia" britànica i calia posar fi a aquest estatus. De resultes d'aquest procés, va esdevenir Territori Britànic d'Ultramar (British Overseas Territory), encara que sembla que aquesta declaració va ser unilateral, de Regne Unit, sense el reconeixement de l'ONU.  L' any 2002,   s'hi va fer  el segon referèndum  com a conseqüència d'una proposta de sobirania compartida  feta per les dues parts.  En ambdós referèndum, ja ho he dit més amunt, va guanyar l'opció britànica. Tot i això, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en el seu primer discurs davant l'AGNU, el dia 25 de setembre de 2012, va dir-hi: (copio i enganxo d'Expansión.com),  «Quiero hacer un llamamiento a Reino Unido para que reiniciemos el diálogo bilateral sobre la descolonización de Gibraltar de acuerdo con los parámetros indicados por la ONU y plasmados en la Declaración de Bruselas de 1984». (...) «Hemos perdido ya demasiados años». Rajoy es refereix a La Declaració de Brussel·les de 27 de novembre de 1984 i al Fòrum Tripartit de Diàleg sobre Gibraltar.

 Bo. Deixo a banda el pes i  el valor de les lleis, dels tractats internacionals o de les declaracions institucionals (massa complexitat per a mi) i em  pregunto quin valor  reconeix l'Estat espanyol  als desigs d'un poble la voluntat del qual ha estat expressada, dos cops, mitjançant un procediment  democràtic?. Els gibraltarenys no volen pas ser ciutadans espanyols. O potser no volen pertànyer al   "projecte de l'Espanya uninacional de matriu castellana" (aquesta expressió és de David González -parlant de Catalunya-, La Vanguardia de 16/10/2012). La frase fa al cas: Espanya com a projecte uninacional, de matriu castellana. La Espanya uniformista, la Espanya que ara veu evidències  que l'independentisme a Catalunya ha crescut de resultes del seu model educatiu, la Espanya que fa molts anys veia el català com a dialecte de  l'espanyol, la Espanya que encara avui veu l'andalús com a un castellà mal parlat; aquesta Espanya, la vella Espanya el projecte de la qual encara no ha assolit la nota suficient,  l'aprovat, vol que un territori la llengua oficial del qual és l'anglés i als carrers del qual es parla "llanito" sigui espanyol, sigui també Espanya. (¿¡!?)                           

La Andalucía de Blas Infante Pérez de Vargas, padre de la Patria Andaluza.

 Extraído de:

Manifiesto de Córdoba, 1 de Enero de 1919.

"Sentimos llegar la hora suprema en que habrá de consumarse definitivamente el acabamiento de la vieja España (...). Declarémonos separatistas de este Estado que, con relación a individuos y pueblos, conculca sin freno los fueros de la justicia y del interés y, sobre todo, los sagrados fueros de la Libertad; de este Estado que nos descalifica ante nuestra propia conciencia y ante la conciencia de los pueblos extranjeros (...). Ya no vale resguardar sus miserables intereses con el escudo de la solidaridad o la unidad, que dicen nacional.

Aún las regiones que más aman la solidaridad, como sucede a Andalucía, van dándose cuenta de que los verdaderos separatistas son ellos: los que esparcen recelos con relación a pueblos vivos, como Cataluña o Vasconia, por el delito horrendo de querer regir por sí sus peculiares intereses. (...). El Estado oligárquico las ataca, porque precisamente esas regiones quieren proceder a la reforma de su organización para hacer compatible la libertad y el derecho de todos y para estar representados todos dignamente.

Del mismo modo calumniaron y vejaron también, esos Poderes, a Portugal, y Portugal huyó fuera del seno de la familia hispana. Esto hicieron con la América del Sur y la América del Sur repugnó la solidaridad, sustrayéndose a la tiranía de la metrópoli; esto hicieron con Cuba y Cuba buscó apoyo contra España en la libre Norte América; esto quieren hacer ahora con las regiones que llaman separatistas; enconando con respecto a ellas, odios y diferencias afectivas, antecedentes del disgregamiento. (...) No podrán contener sus  ansias de libertad la acción opresora de los poderes centrales, porque éstos ninguna esencia representan y los nacionalistas de todas las regiones van movidos por una fervorosa esencia de liberación, siendo impotentes las armas y los ejércitos todos ante la fuerza avasalladora, incontrastable, que expansiona los ideales de liberación oprimidos".

Sense comentaris

Hi ha comentaris, arran dels darrers esdeveniments a Catalunya, que em foten, ho confesso. En aquest cas en concret parlo del comentari que va fer  el senyor Navarro ahir, dia 20 de setembre. L'actitud d'aquest senyor em sembla, tirant curt, incomprensible. Va dir ahir, després de conèixer el resultat de la reunió Mas/Rajoy, (ho trec del text de la Web del PSC): "(...) ha vist sobrepassat (l'Artur Mas) l’objectiu del pacte fiscal per la manifestació multitudinària que ell mateix va fer seva sense calcular les conseqüències de la mateixa".  A veure, no m'estranya gens, certament, aquesta mena de  comentaris  en aquesta Espanya democràtica,  però em sap greu que un representant polític pugui dir això, com si fos la cosa més natural, i es quedi tan tranquil. Què hauria fet el Pere Navarro si fos ell  el President de la Generalitat?. Potser el que van fer el Montilla i el PSC fa dos anys?  Se'n recorda el senyor Pere Navarro, fins i tot, de les darreres eleccions?. Per una vegada que un representant polític fa seves les demandes dels ciutadans...  surt el líder del partit  amb  l'ideari més capgirat  i li ho retreu.
 Pel que fa al PPC, res a dir. Com sempre: "Ara no és al moment de...", "El que cal fer ara és...".
Però més enllà d'això, la cosa més interessant l'he trobada a la pàgina de C's. Diu el Jordi Cañas: “Davant aquesta nova conjuntura proposarem a PSC i PP consensuar un model de finançament alternatiu al pacte fiscal. Un model de tall federal -compte- que doni resposta al conjunt de les Comunitats Autònomes dins del marc constitucional” i que  “no tenim cap por a un avançament electoral (...)". No sé si el PPC i el PSC voldran fer pinya amb C's, però, de moment, d'eleccions, sembla que no en volen saber gens.  Ja ho han parlat en les seves pàgines.  Jo, per la meva part i per si de cas m'he perdut quelcom, tot corrent obro la pàgina que tinc més a prop: Wikipedia. Hi cerco federalisme. I hi trobo que... m'agradaria molt veure la trobada dels tres partits, ni que no més fos per tal de passar una bona estona. El PPC, plantat com un apòstol de pedra sobre el article 2 de la constitució espanyola; el PSC, mirant ara -no sé si ara en serà el moment-, un altre cop, cap al federalisme asimètric, el projecte trencat per sentència del T.C. ; i el C's, cercant un model de tall federalista (??). Seria fantàstic veure com tots tres, entaulats,  donen una lliçó de diàleg, enteniment i concòrdia.  

Immobilisme i paraules buides

A  l'apunt del dia setze, hi deia que veia el PSOE al marge, segut a la banqueta, deixant tot sol i enfonsat el PSC a Catalunya, i Mas i Rajoy, tots sols, cara per cara amb els seus problemes, segons el seu parer. Nogensmenys, després del que han dit Navarro i Rubalcaba en la Cambra de Comerç de Barcelona i en una entrevista a la TVE, respectivament, sembla que les seves idees es veuen amb més nitidesa. Rubalcaba ha dit que el mot "federalisme" no li fa por, no l'espanta, que cal dur a terme el ple desenvolupament de l'estat autonòmic i això es pot fer mirant cap a països federals, com ara Alemanya. Al seu torn, Navarro ha defensat un altre cop la idea d'una Espanya federal.  Em fa l'efecte que el Rubalcaba mira de evitar el vessament de sang del PSOE en aquest conflicte.  Roman quiet, plantat a la banda espanyolista (ni pacte fiscal ni independència): actitud  electoralista, còmoda, esperant els esdeveniments. Ha deixat la pilota a la teulada de Mas i Rajoy. Mirarà què passa l'endemà del dia vint i, és clar, mira de fit a fit l'horitzó, hi és  el País Basc. I com que oposició vol dir  projecte alternatiu, doncs ha obert el passadís del federalisme i hi ha llançat el Pere Navarro (-Ves tu, que a mi em fa riure) i a veure què passa. Fer servir el terme "federalisme" es molt útil: ningú sap ben bé què vol dir això, però així el discurs del PSOE  sona més bé que no pas el del PP, que de independència i pacte fiscal tampoc no en vol parlar, oi?. I si el debat es complica,  sempre  hom pot fer un pas enrere.  Al capdavall, qui ha dit res?.                   

¡Bravo, Espanya!

Diu el proverbi que  un hom és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules ("Uno es dueño de su silencio y esclavo de sus palabras"). Sóc castellano, visc a Catalunya i sento un sincer respecte envers el poble català. Per aquest motiu em sap greu sentir certs comentaris. Trobo que   hi ha persones que,  provant d'analitzar les circumstàncies que viu Catalunya, no fan un cop de mà per tal de cercar-hi solucions, senzillament fan nosa. Encara no  s'havien oblidat els mots "lío" i "algarabía" i ja un hom ha hagut de llegir l'expressió "perseguir quimeras". En aquest cas el comentarista que l'ha feta servir es diu Juan Carlos de Borbón. El DRAE defineix així "quimera": "2. f. Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo". Per la seva part, L'Institut d'Estudis Catalans ofereix el mateix significat: "2 f. [LC] Creació imaginària de l’esperit que es pren com una realitat". Així els veuen i els defineixen des de Madrid, als catalans? una colla de subjectes fets un embolic, presos d'una al·lucinasió i que emeten una mena de crits inintel·ligibles? No tots ells, és clar. Hi són només la majoria. Estranya manera de cercar el diàleg, l'enteniment i la concòrdia. Bravo, Espanya!

       

Atureu açò, jo també vull baixar-me'n

Cinc dies després de La Diada, Madrid i Barcelona contenen l'alè. Resten tres dies per a la trobada dels presidents del govern i del gobierno. Ningú sap què en sortirà, però tothom hi pensa, dins i fora de Madrid, dins i fora de Catalunya.   Els comentaristes polítics ja han tingut temps d'oferir-nos l'anàlisi dels esdeveniments: si en traiem la palla, hi queda poc gra. Les opinions del món empresarial són variades, segons l'àmbit de cadascun. N'hi ha que encara no n'han dit gens ni mica. Caldrà esperar què passa el dia vint. A Catalunya, els partits polítics ja n'han parlat: Mas ha pres nota de l'expressió popular als carrers. Sembla que pensa que això només és la punta de l'iceberg. Duran ha posat en relleu el valor de les eleccions com a clara expressió  de la veu d'un poble. Aleshores hi serà, al capdavant. Pel que fa al PSC, provava de tirar endavant reprenent debades el discurs del federalisme. Malauradament, el seu soci, el PSOE, l'ha enfonsat: a la Festa de la Rosa, Navarro ha demanat a Rubalcaba fer un pas endavant cap al federalisme i Rubalcaba li ha receptat valor i coratge davant dels independentistes, però de pacte fiscal i federalisme, no n'ha volgut parlar. A Mas i Rajoy els ha receptat que agafin agulla i fil per tal de cosir el que ells mateixos han descosit. Com si tot això fos cosa d'una baralla entre dues persones. Davant d'un assumpte d'estat, Rubalcaba llança la pilota fora i pren seient en la banqueta. I mentre, el Rajoy mana el segon entrenador a la roda de premsa. El líder del partit del gobierno i el líder del partit de l'oposició. Això és Espanya?

El dia D...la independència

Que ningú s'ho pensi, el silenci amb que, de moment, l'Estat ha respost l'endemà de la Diada no té res a veure amb la por. Segur que a Madrid són  sorpresos pels esdeveniments i  amoïnats. Pot ser, fins i tot, que algú ara s'adoni de la irresponsabilitat -tant que ara s'en parla- que va suposar el recurs d'inconstitucionalitat que van interposar contra l'Estatut de 2006. No es pot posar la llei per damunt dels poders legislatius i  l'expressió d'un poble. Diu el proverbi castellà, "aquellos polvos han traído estos lodos". L'autor d'aquesta forta reacció a Catalunya és el partit que ara governa en Espanya. Em sembla just que ara es vegin davant de les conseqüencies dels seus actes. Però, com deia, silenci no vol dir por.  Llevat de quatre veus que es volen significar, la maquinaria del aparell espanyolista  hi treballa en silenci. Ells han esperonat l'ànim dels catalans, però també sabem que l'entusiasme és una merda de virus que torna l'ànim vulnerable als cops de l'adversitat. Hi treballen en silenci.

 Des de l'endemà de la Diada, he llegit dos cops, per exemple, el mateix comentari sobre el futur del Barça. La qual cosa, al costat d'una proposta independentista, és d'allò més ximple. però aquest comentari és tot un torpede que cerca la línia de flotació d'una nau la importància de la qual ha anat sempre més enllà de l'esport: tot un símbol   de la lluita, cara per cara, entre dos forces nacionalistes. Sí, ho sé, el Barça seguirà jugant la lliga espanyola tal com succeïx entre Mònaco i França. Al capdavall, els espanyols sempre hi estarien interessats. Només era un exemple.

Darrera d'això vindran els altres arguments, els que en veritat voldran fer por: el risc d'aïllament, els catastròfics arguments econòmics.  Ja hi treballen, segur.  Els moments més intensos arribaran quan s'avancin les eleccions (sembla segur que s'avançaran). La idea és senzilla: mirar bé que la gent agafi por a la idea de la independència, que s'hi pensi, que en dubti, que tremoli, que l'electorat catalanista s'afebleixi i els espanyolistes es mobilitzin, que baixi CiU, que pugin PSC i PP. De fet, al Mas ja li han dit que es recordi de l'Ibarretxe. Més clar? blanc i en ampolla: quan arribi el moment, provaran de fer-li la pinça entre tots dos. Veurem què passa. Jo sí m'en recordo, de l'Ibarretxe. I també em recordo de les darreres eleccions al Pais Basc i dels 100.939 vots nuls. Veurem també ara què hi passa.

Entonces, qué?

En los momentos en que los sentimientos de frustración,  impotencia y rabia se agudizaban, se sentía impelido a encontrar la  manera, la más simple y rotunda  forma de resarcirse de esa indeterminada banda de hijoputas que habían dado al traste con cosas como el bienestar, el presente y el futuro. En el clímax  del  rencor,  contemplaba la fantasía  de  una milicia articulada, ofensiva,  incombustible; el campo de batalla más propicio, la estrategia más eficaz. Él no se sentía indignado por todo lo que pasaba, sino vencido. Vencido por un enemigo que era, por su magnitud y complejidad, inconcebible para él.  Vencido, no convencido: no estaba dispuesto a seguir a nadie que le prometiera sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor; quienes hacían esto eran parte de esa magnitud compleja, inconcebible y vencedora. En su condición de vencido, sentía la necesidad de integrarse en un movimiento de resistencia. Pero eso le parecía imposible. El primer impedimento para que ese movimiento surgiera era la gente como él, con su rabia, su rencor, sus fantasías; el segundo impedimento era la gente ilusionada con el callejero, multiforme, desorientado y único movimiento popular, el cual le recordaba demasiado el desenfado de la espuma de la cerveza. El tercer impedimento era la gente confiada, convencida, creyente de que los sacrificios impuestos por el gobernante de turno  nos devolverían lo perdido, o bien creyente de que,  con huelgas y  manifestaciones, manifiestos o pronunciamientos, evitaríamos algo. Vencidos, no convencidos. No había lugar para la fantasía, la ilusión o la confianza. Entonces, qué?.
Si es necesario defenderse o luchar, en primer lugar hay que identificar el enemigo. Es imprescindible saber quién o qué te está jodiendo. En segundo lugar, hay que renunciar a las fantasías, las ilusiones y la confianza. Las fantasías  son procesos subjetivos, ideales, inútiles, una paja mental que no sirve para nada. La ilusión, el entusiasmo, es una mierda de virus que infecta la acción y la debilita de manera que, cuanto mayor es el entusiasmo o la ilusión que  ponemos en un empeño, menor es nuestra capacidad de resistencia a la adversidad. La falta de entusiasmo (el simple convencimiento) nos hace incombustibles. En cuanto a la confianza, confiar en quién, en qué?. Es evidente  que no se puede confiar en  los procedimientos de que, supuestamente, nos hemos  dotado para regular nuestra vida social. Nuestros  órganos de representación (políticos o sindicales) no sirven de nada:  obsoletos en unos casos; en otros, inmaduros o corruptos; y en otros casos inoperantes o simplemente inexistentes. Tampoco podemos confiar en la utilidad de las armas defensivas que nuestras normas de convivencia nos reconocen: de qué nos sirve hoy una manifestación,  una huelga general?.
 Entonces, qué?.        

25 de maig, quina final

Veritablement, deu venir de puta mare una bona xiulada amb els amics  de l'altra banda i després veure guanyar el teu equip. Com se li quedarà a un l'ànima?, buida de tensió? plena de goig?. I a la cara, potser un somriure d'idiota. Ni que no més fos per això, val la pena una final com la d'ahir. Tenir la sensació de treure's del damunt els anys de nacionalisme excloent, com si agafessis d'un cop els símbols, les idees, les mentides, tot el que durant tants d'anys ens van imposar sense que poguéssim dir-hi que no i, en un crit, una xiulada, treure-t'ho de la ment i llançar-los-ho, mentre fan sonar el seu himne,  als qui a hores d'ara són els seus representants. Déu, com m'agradaria fer el mateix al meu país. Quina enveja.