Per a cadascuna de les parts que la conformen, la taula de diàleg té un significat. Pel que fa al govern d’Espanya, és un element formal. No mancat d’importància, però formal. És allò que esperaven al seu voltant, els seus socis de la UE, potser. Hi volen estabilitat. Els problemes polítics cal resoldre’ls des de la política.
Per al govern de Catalunya, és currículum. I ho dic sense ànim de menyspreu, ans al contrari. Havia demanat diàleg moltes vegades. És part del procés. N’és un pas més i necessari, com ara la demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats, les exhibicions de força cada onze de setembre, les victòries electorals. Malgrat l’escepticisme, la taula de diàleg mantindrà visible la vigència d’una reivindicació, l’existència d’un conflicte i el seu reconeixement, si més no, per part del govern d’Espanya.
Crec jo que som la majoria els qui pensem que la taula de diàleg no ens portarà enlloc, fins i tot el President Aragonès. Les circumstàncies no ho fan possible: el govern de Catalunya hi pren seient amb dues reivindicacions molt clares, el dret d’autodeterminació i la llei d’Amnistia. El regne d’Espanya i el seu govern, d’això, no volen parlar-ne; però, encara ningú no ha dibuixat una posició alternativa que posi a prova la fermesa de les conviccions sobiranistes. És a dir, no s’ha ofert una altra realitat més enllà del vigent marc de l’Estat de les Autonomies. El Govern espanyol no hi té altra estratègia que la del posat políticament adient i deixar passar el temps; ni agenda ni pressa . Les seves circumstàncies no li ho permeten, no li permeten posar negre sobre blanc un projecte de futur per a Catalunya dins el regne d’Espanya. No hi ha cap mena de transaccional. Les paraules de la oposició al Congrés dels Diputats ho diuen tot: la taula de diàleg és un acte de traïció al constitucionalisme.
Taula de diàleg, no pas de negociació. I sense figura de relator que oferirà una visió objectiva de les converses.
Un altre matís que hi afegeix el govern d’Espanya, al marc circumstancial de la taula de diàleg: la manca de maduresa del govern de Catalunya, pel que fa al projecte de l’aeroport del Prat; però aquesta manifestació, crec jo, no és pas casual hores abans de la represa del diàleg. Maduresa. És un cop indirecte que mira d’afeblir, menysprear i fins i tot ridiculitzar tot el procés sobiranista i els seus protagonistes; i mantindre la pilota a la teulada de la Generalitat de Catalunya. Ells insisteixen: tot això és un problema de Catalunya. Espanya gaudeix de bona salut.
Maduresa. Un segle ha passat des de l’esborrany del primer estatut d’autonomia de Catalunya (1919). Des d’aleshores, cops d’estat, dictadures, guerra civil, terrorisme, estatuts frustrats, un trànsit cap a la democràcia tutelat pel franquisme. I així arribem al segle XXI arrossegant una crisi territorial que ni tan sols albira una solució per a Euskadi i Catalunya. I a sobre, volen Gibraltar. Ateses les circumstàncies i les discrepàncies dins les corts i el mateix govern d’España, es pot dir que Espanya ha arribat al grau de maduresa per a resoldre cap conflicte?
