Feijóo, Pp-Vox i Espanya.

L'interpretació de'n Feijóo al Congrés dels Diputats com a candidat a la presidència del govern de Espanya no ha anat adreçada vers  la sessió d'investidura: aquí, el cos electoral no hi votava i, tal  com jo pensava, amb aquesta escenificació patriòtica no hi ha arrossegat el vot de la dissidència socialista parlamentària. Una altra cosa és el Brut Vintage Gran Reserva del Celler  Paulino Iglesias; d'aquest, se n'ha portat totes les ampolles.

L'estratègia del PP rau en el fet de donar solidesa a la idea que la fi del món (això és, la llei d'amnistia i el referèndum d'autodeterminació) és un fet cert. La qual cosa no és així ni de bon tros. El PP  ho sap i per això espera que després del fracàs del seu candidat, hi arribarà el fracàs de Pedro Sánchez (sense cap  acord amb JuntsxC); i amb això, la repetició d'eleccions. Aleshores, el PP ja tindrà enllestida i ben bé feta la feinada de la campanya electoral: el gruix del nacionalisme espanyol (la vella guàrdia del PSOE inclosa) hi arribarà amb la visió tràgica d'Espanya a la vora del penya-segat impresa a la retina, això és, prou bé mobilitzat amb la idea del risc de la seva supervivència. Comptat i debatut, tot ha estat un acte electoral la clau de volta del qual és Espanya.

I quin esdeveniment portaran a terme Pp-Vox i Ciutadans el proper 8 d'octubre a Barcelona ? Doncs em fa l'efecte que, romanços a banda, la flor del nacionalisme espanyol de tot arreu arribarà a Barcelona per a commemorar-hi aquella entrada del 26 de gener del 1939. Volen ocupar físicament la capital de Catalunya, volen ensumar i que s'ensumi la seva força, volen olorar i que s'olori la seva victòria. Tot plegat, escalfament  electoral, però en aquest cas tot farcit de  nostàlgia i ràbia.

Potser tornin a Barcelona el diumenge 3 de desembre per tal de commemorar-hi el bombardeig del 3 de desembre del 1842. Pot ser que aleshores els vingui de grat llançar coets des del Castell de Montjuïc.  Un acte "muy emotivo" serà sens dubte.

Tinc un dubte, com se'n sortirà, de tot això, el PSOE?

Només un recordatori i me'n vaig: De J.J. López Burniol, "El pacto": "(...) conviene recordar a quienes, desdeñosos, ven inviable la independencia catalan, que a Cataluña le sobra dimensión para desestabilizar a España". La Vanguardia, 7 juny 2014.

Ada Colau i Yolanda Díaz

 Rellegeixo la meva entrada de l'agost de 2019, dimarts 13. Em pregunto com així no l'he vista arribar d'una hora lluny? Quina una, na Colau. No es deixa perdre cap ocasió de significar-se. Ho confesso, no me'n sé avenir.   

Un altre cop, a l'igual  d'aquell agost de 2019, no ha estat un  acte de vint-i-un botons, l'investidura del nou batlle de Barcelona. Al seu àlbum personal, na Colau ja hi té fotos amb el Psoe, Ciutadans i Pp.

 Bé, vaig a pams. Deixo a banda el fet que diverses forces polítiques es prestin concurs per a tirar endavant qualsevol mena d'acte d'investidura o programa de govern. Això és procedimentalment correcte, normal, acceptable. 

Però, quina dèria. Qualsevol pacte s'hi val per tal de barrar el pas als independentistes: al 2019, Barna en Comú, PSC i Ciutadans contra Ernest Maragall; al 2023, PSC, Barna en Comú i PP contra Xavier Trias.

Aviam, és en aquesta ocasió que  veig més clara la seva determinació: ha fet pinya amb el PSC, a  qui ha donat els seus vots "sense entusiasme", va dir, ella; i amb el PP, el portaveu del qual va dir que donava els seus vots al candidat  del PSC amb el benentès que les polítiques de na Colau passen a la història.

És clar: mal per mal, la colla  del 155. Bé, només trobo a faltar que ho digui amb franquesa, sense romanços.

Yolanda Díaz, al seu torn, passades les eleccions del 23J, mira cap a la rodalia,  l'independentisme, Junts per Catalunya, Carles Puigdemont. "La coalició progressista" necessita que li prestin concurs EH-Bildu, PNB, BNG, ERC i..., ara sí,  JuntsxC.; i ha posat fil a l'agulla. 

Primer, ha ecomanat a Jaume Asens --diuen-- entaular-se amb Carles Puigdemont per parlar-ne. En Jaume Asens, sí. El mateix Jaume Asens que hores abans no comencés el ple d'investidura del nou batlle de Barcelona, va fer un pas enrera, va deixar l'avantguarda política. No sé ben bé per quina raó. 

Segons, ha tret del calaix dels oblits la reivindicació de l'ús de les altres llengües espanyoles a les Corts espanyoles. I ha dit, tot parlant-ne, que Espanya és "un país de països". Un eufemisme com qualsevol altre, com qui diu "fúmer" en comptes de "fotre". Potser calgui recordar-li  aquella frase d'una cançó de l'Ovidi Montllor: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".

.