divendres, 27 d’octubre del 2017

Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919.

Durant el Ple  del Parlament, ahir al vespre, el diputat del Partit Popular Xavier García Albiol, al seu torn d'intervenció, va treure una petita bandera andalusa: un gest reivindicatiu envers els altres catalans, els que no hem nascut a Catalunya,  un cop de teatre unionista. Un altre diputat va aprofitar l'avinentesa per a recordar-li  el nom del creador d'aquesta bandera,  Blas Infante Pérez de Vargas, "pare de la pàtria andalusa", condemnat a mort després de la guerra civil de 1936.
Doncs bé, en aquesta  nit de vigília, he pensat que seria oportú tornar a editar unes línies  del  Manifest de Còrdova de l'1 de gener de 1919, del qual va ser coautor Blas Infante.

 Extret de:

Manifiesto de Córdoba, 1 de Enero de 1919.
"Sentimos llegar la hora suprema en que habrá de consumarse definitivamente el acabamiento de la vieja España (...). Declarémonos separatistas de este Estado que, con relación a individuos y pueblos, conculca sin freno los fueros de la justicia y del interés y, sobre todo, los sagrados fueros de la Libertad; de este Estado que nos descalifica ante nuestra propia conciencia y ante la conciencia de los pueblos extranjeros (...). Ya no vale resguardar sus miserables intereses con el escudo de la solidaridad o la unidad, que dicen nacional.
Aún las regiones que más aman la solidaridad, como sucede a Andalucía, van dándose cuenta de que los verdaderos separatistas son ellos: los que esparcen recelos con relación a pueblos vivos, como Cataluña o Vasconia, por el delito horrendo de querer regir por sí sus peculiares intereses. (...). El Estado oligárquico las ataca, porque precisamente esas regiones quieren proceder a la reforma de su organización para hacer compatible la libertad y el derecho de todos y para estar representados todos dignamente.
Del mismo modo calumniaron y vejaron también, esos Poderes, a Portugal, y Portugal huyó fuera del seno de la familia hispana. Esto hicieron con la América del Sur y la América del Sur repugnó la solidaridad, sustrayéndose a la tiranía de la metrópoli; esto hicieron con Cuba y Cuba buscó apoyo contra España en la libre Norte América; esto quieren hacer ahora con las regiones que llaman separatistas; enconando con respecto a ellas, odios y diferencias afectivas, antecedentes del disgregamiento. (...) No podrán contener sus  ansias de libertad la acción opresora de los poderes centrales, porque éstos ninguna esencia representan y los nacionalistas de todas las regiones van movidos por una fervorosa esencia de liberación, siendo impotentes las armas y los ejércitos todos ante la fuerza avasalladora, incontrastable, que expansiona los ideales de liberación oprimidos".

Cal esmentar, per a la millor comprensió, que aleshores, gener de  1919, fa gairebé 99 anys, prenia forma el malmés   Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919.

dimecres, 25 d’octubre del 2017

"Ni quiero ni puedo" i 155.




L'activació de l'article 155 de la Constitució espanyola pot aturar, de moment, el desenllaç independentista del conflicte hispano-català, però el nodreix i n'apuja el grau de tensió.
Creu algú que, amb la suspensió de l'autonomia catalana, s'esvanirà la boira?
El Govern d'Espanya ofereix el perfil de la fermesa; Ciutadans es fa veure determinat, triomfador; i el Psoe  rebaixa  l'agressivitat de  la mesura. Cadascun explica les coses mirant cap a els seus electors, oferint-los-en la versió simplificada: Suspendre la autonomia, intervenir-hi i convocar eleccions autonòmiques com més aviat millor. I cap problema. 
Però l'objectiu de l'establishment espanyol no és sols l'independentisme  com a opció unilateral el suport del qual es qüestiona, sinó el soberanisme: el conjunt de ciutadans -majoritari, sense cap mena de dubtes- que demanda l'exercici del dret a decidir, o si hom  vol, el dret d'autodeterminació.  Per a la qual cosa - per a esborrar del mapa els autodeterministes- calia mantindre enfrontats  els uns contra els altres: d'una banda, els sobiranistes independentistes partidaris fins i tot d'una declaració unilateral d'independència;  de l'altra, els sobiranistes no independentistes partidaris d'un referèndum acordat. Tal com hi eren, al Parlament. Només  havia d'enfonsar  la nau dels sobiranistes independentistes i la resta seria un problema de baixa intensitat. Malauradament, se li han regirat  les coses al establishment espanyol, de moment: en vespra del referèndum, els sobiranistes no independentistes van mobilitzar-se; el referèndum, malgrat els seus esforços, tort i tot  va tirar endavant; les forces de seguretat de l'Estat tingueren una actuació  prou desafortunada,  com també ho ha estat l'empresonament dels presidents de Òmnium Cultural i l'ANC. No puc deixar-me portar pel cant de nimfa marina que ve del fons de l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155: "(...), el Gobierno de la Generalitat  ha obviado el interés general de los catalanes en favor del ideario independentista de una parte de ellos. Estos anhelos soberanistas, sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político, no pueden ser presentados como una demanda unánime del conjunto   de los ciudadanos catalanes, no pueden  traducirse en un discurso único  de imposición  de la independencia y no puede, por encima de todo, traducirse en una declaración unilateral en este sentido".  Els anhels sobiranistes mai no han trobat  empara dins  el sistema democràtic espanyol  i el seu pluralisme polític; des del començament d'aquest episodi històric, els  independentistes han mirat d'arribar a un pacte social mitjançant la fórmula democràtica d'un referèndum: Proposició de llei orgànica del 17 de desembre de 2013; consulta popular del 9 de novembre de 2014; document de demandes al Govern d'Espanya, 46 punts, 20 d'abril de 2016;  referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Aquest  hipòcrita comentari  del Consell de Ministres fa l'ullet  als seus socis europeus, amb la complicitat de Ciutadans i Psoe, però no comporta la voluntat d'obrir cap via de diàleg que tingui en compte la demanda d'un referèndum. La resposta del President Mariano Rajoy -i he d'entendre  que també n'és del Govern d'Espanya i de la majoria de les Corts Generals- es resumeix en la frase "ni quiero ni puedo".



divendres, 20 d’octubre del 2017

Yo, El Rey.

    Real Cédula de 23 de Junio de 1768, punt VII.: "Que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practíque, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendandose tambien por el Consejo á los Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares, para su exâcta observancia y diligencia en estender el idioma general de la Nacion, para su mayor harmonía, y enlace recíproco". 


Només un toc de temps  passats al voltant  del "greu problema de marginació que pateix la llengua castellana a Catalunya".
   

La solitud de Catalunya.

Si no ho sabia, ja ho sé: cap ni un, a Europa, donarà suport a Catalunya si fa el pas endavant  i  declara unilateralment   la independència. Ja ho sé, si no ho sabia. Ho han dit, clar i català,  el senyor Tajani, President del Parlament Europeu; i el President del Consell Europeu, el senyor Donald Tusk. Lògic, normal, natural, comprensible.  La Unió Europea va néixer de resultes d'un llarguíssim procés de  diàleg, d'un seguit de acords  teixits pacientment al llarg dels anys, d'un pacte, en aquest cas, un gran pacte entre estats. I un pacte, qualsevol pacte, es fonamenta en la lleialtat entre les parts que l'han signat.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen. Així doncs, res a objectar-hi.

La Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, fou aprovada per les Corts Generals Espanyoles entre el 30 d'Abril i el 10 de Maig de 2006. Ja no era la norma que va sortir del Parlament de Catalunya  el 30 de setembre de 2005. Tot i això, va ser aprovada en referèndum  pel poble de Catalunya el 18 de Juny de 2006 i sancionada pel Rei. El nou pacte entre els representants del poble espanyol i el poble de Catalunya va néixer  oficialment el 9 d'Agost de 2006.

Malgrat això, el 28 de Juny 2010, gairebé quatre anys després, una sentència del Tribunal Constitucional, de resultes d'un recurs d'inconstitucionalitat, trenca aquest pacte en els seus termes establerts.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen.

El 10 de Juliol del 2010, hi-hagué una manifestació a Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim".


diumenge, 15 d’octubre del 2017

Davant un hipotètic endemà...Adéu, Espanya.

Una cita:

Charles Michel,  Cap del Govern belga (14‎ d'‎octubre‎ de ‎2017), que aposta per la mediació si es produeix el fracàs  del diàleg entre Catalunya i Espanya: "Cal dialogar per tal de fer fora  les frustracions". "Quan les frustracions es perllonguen durant anys sense ésser resoltes,  tard o d'hora  hi ha una factura política a pagar". 

   
I un comentari:

Un altre cop, a Catalunya,  s'hi perd una batalla, però  tu continues sense guanyar la  guerra, sense resoldre el teu propi conflicte d'identitat genètic; i amb això et converteixes en la gran perdedora d'aquest conflicte secular. No sents  un adéu que neix  d'una multitud d'ànimes, i per sempre, Espanya?

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Els diuen fanàtics i colpistes



Fanàtics, conjura de colpistes (o simplement colpistes). Aquests són dos adjectius  que s'han fet servir darrerament per a definir els independentistes, que són això, independentistes que volen resoldre un conflicte mitjançant un referèndum, que no es reconeix  (encara que s'ha portat a terme)  perquè no s'ha permés  el seu normal desenvolupament. Tot i això, n'hi ha dades que el Govern podria fer servir per a proclamar l'independència  unilateralment avui a la tarda.
El PP, el PSOE i C's  demanen que s'aturi "el procés", que el Govern de la Generalitat renunciï explícitament, públicament a l'independència i al sobiranisme  i  torni al ordre constitucional sense condicions. Només  Podem ofereix -sembla- un punt  de partida   per a entaular-se i negociar. El Govern espanyol rebutja cap mena de negociació: aquest terme ha estat definit pel Sr. Rajoy com a "canvi de croms". No vol parlar-ne. El Govern espanyol rebutja cap mena de  mediació internacional per a desencallar el conflicte: defineix  les circumstàncies actuals com a un afer intern.
 Tot plegat, pressió judicial, policial i exigir i esperar una rendició incondicional: el mateix mètode que s'ha fet servir contra ETA. És inacceptable que el procés independentista a Catalunya  (amb una representació majoritària al  Parlament)  rebi  el mateix tractament que una organització armada.

dijous, 5 d’octubre del 2017

Els demòcrates espanyols.

Els demòcrates espanyols  jutgen  meritòria la negociació amb el règim franquista (fill d'un cop d'estat i una guerra civil, pare de trenta-sis anys de dictadura militar espanyolista), fruit de la qual va néixer la llei de reforma política i, de resultes d'aquesta, la Constitució espanyola de 1978 (la transició espanyola); però veuen inadmissible,  seguint el dictat d'aquesta Constitució, negociar amb les forces sobiranistes i independentistes catalanes; i jutgen els darrers esdeveniments, encapçalats per la Generalitat de Catalunya, un cop d'estat.