L'activació de l'article 155 de la Constitució espanyola pot aturar, de moment, el desenllaç independentista del conflicte hispano-català, però el nodreix i n'apuja el grau de tensió.
Creu algú que, amb la suspensió de l'autonomia catalana, s'esvanirà la boira?
El Govern d'Espanya ofereix el perfil de la fermesa; Ciutadans es fa veure determinat, triomfador; i el Psoe rebaixa l'agressivitat de la mesura. Cadascun explica les coses mirant cap a els seus electors, oferint-los-en la versió simplificada: Suspendre la autonomia, intervenir-hi i convocar eleccions autonòmiques com més aviat millor. I cap problema.
Però l'objectiu de l'establishment espanyol no és sols l'independentisme com a opció unilateral el suport del qual es qüestiona, sinó el soberanisme: el conjunt de ciutadans -majoritari, sense cap mena de dubtes- que demanda l'exercici del dret a decidir, o si hom vol, el dret d'autodeterminació. Per a la qual cosa - per a esborrar del mapa els autodeterministes- calia mantindre enfrontats els uns contra els altres: d'una banda, els sobiranistes independentistes partidaris fins i tot d'una declaració unilateral d'independència; de l'altra, els sobiranistes no independentistes partidaris d'un referèndum acordat. Tal com hi eren, al Parlament. Només havia d'enfonsar la nau dels sobiranistes independentistes i la resta seria un problema de baixa intensitat. Malauradament, se li han regirat les coses al establishment espanyol, de moment: en vespra del referèndum, els sobiranistes no independentistes van mobilitzar-se; el referèndum, malgrat els seus esforços, tort i tot va tirar endavant; les forces de seguretat de l'Estat tingueren una actuació prou desafortunada, com també ho ha estat l'empresonament dels presidents de Òmnium Cultural i l'ANC. No puc deixar-me portar pel cant de nimfa marina que ve del fons de l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155: "(...), el Gobierno de la Generalitat ha obviado el interés general de los catalanes en favor del ideario independentista de una parte de ellos. Estos anhelos soberanistas, sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político, no pueden ser presentados como una demanda unánime del conjunto de los ciudadanos catalanes, no pueden traducirse en un discurso único de imposición de la independencia y no puede, por encima de todo, traducirse en una declaración unilateral en este sentido". Els anhels sobiranistes mai no han trobat empara dins el sistema democràtic espanyol i el seu pluralisme polític; des del començament d'aquest episodi històric, els independentistes han mirat d'arribar a un pacte social mitjançant la fórmula democràtica d'un referèndum: Proposició de llei orgànica del 17 de desembre de 2013; consulta popular del 9 de novembre de 2014; document de demandes al Govern d'Espanya, 46 punts, 20 d'abril de 2016; referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Aquest hipòcrita comentari del Consell de Ministres fa l'ullet als seus socis europeus, amb la complicitat de Ciutadans i Psoe, però no comporta la voluntat d'obrir cap via de diàleg que tingui en compte la demanda d'un referèndum. La resposta del President Mariano Rajoy -i he d'entendre que també n'és del Govern d'Espanya i de la majoria de les Corts Generals- es resumeix en la frase "ni quiero ni puedo".
El Govern d'Espanya ofereix el perfil de la fermesa; Ciutadans es fa veure determinat, triomfador; i el Psoe rebaixa l'agressivitat de la mesura. Cadascun explica les coses mirant cap a els seus electors, oferint-los-en la versió simplificada: Suspendre la autonomia, intervenir-hi i convocar eleccions autonòmiques com més aviat millor. I cap problema.
Però l'objectiu de l'establishment espanyol no és sols l'independentisme com a opció unilateral el suport del qual es qüestiona, sinó el soberanisme: el conjunt de ciutadans -majoritari, sense cap mena de dubtes- que demanda l'exercici del dret a decidir, o si hom vol, el dret d'autodeterminació. Per a la qual cosa - per a esborrar del mapa els autodeterministes- calia mantindre enfrontats els uns contra els altres: d'una banda, els sobiranistes independentistes partidaris fins i tot d'una declaració unilateral d'independència; de l'altra, els sobiranistes no independentistes partidaris d'un referèndum acordat. Tal com hi eren, al Parlament. Només havia d'enfonsar la nau dels sobiranistes independentistes i la resta seria un problema de baixa intensitat. Malauradament, se li han regirat les coses al establishment espanyol, de moment: en vespra del referèndum, els sobiranistes no independentistes van mobilitzar-se; el referèndum, malgrat els seus esforços, tort i tot va tirar endavant; les forces de seguretat de l'Estat tingueren una actuació prou desafortunada, com també ho ha estat l'empresonament dels presidents de Òmnium Cultural i l'ANC. No puc deixar-me portar pel cant de nimfa marina que ve del fons de l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155: "(...), el Gobierno de la Generalitat ha obviado el interés general de los catalanes en favor del ideario independentista de una parte de ellos. Estos anhelos soberanistas, sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político, no pueden ser presentados como una demanda unánime del conjunto de los ciudadanos catalanes, no pueden traducirse en un discurso único de imposición de la independencia y no puede, por encima de todo, traducirse en una declaración unilateral en este sentido". Els anhels sobiranistes mai no han trobat empara dins el sistema democràtic espanyol i el seu pluralisme polític; des del començament d'aquest episodi històric, els independentistes han mirat d'arribar a un pacte social mitjançant la fórmula democràtica d'un referèndum: Proposició de llei orgànica del 17 de desembre de 2013; consulta popular del 9 de novembre de 2014; document de demandes al Govern d'Espanya, 46 punts, 20 d'abril de 2016; referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Aquest hipòcrita comentari del Consell de Ministres fa l'ullet als seus socis europeus, amb la complicitat de Ciutadans i Psoe, però no comporta la voluntat d'obrir cap via de diàleg que tingui en compte la demanda d'un referèndum. La resposta del President Mariano Rajoy -i he d'entendre que també n'és del Govern d'Espanya i de la majoria de les Corts Generals- es resumeix en la frase "ni quiero ni puedo".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada