divendres, 20 d’octubre del 2017

La solitud de Catalunya.

Si no ho sabia, ja ho sé: cap ni un, a Europa, donarà suport a Catalunya si fa el pas endavant  i  declara unilateralment   la independència. Ja ho sé, si no ho sabia. Ho han dit, clar i català,  el senyor Tajani, President del Parlament Europeu; i el President del Consell Europeu, el senyor Donald Tusk. Lògic, normal, natural, comprensible.  La Unió Europea va néixer de resultes d'un llarguíssim procés de  diàleg, d'un seguit de acords  teixits pacientment al llarg dels anys, d'un pacte, en aquest cas, un gran pacte entre estats. I un pacte, qualsevol pacte, es fonamenta en la lleialtat entre les parts que l'han signat.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen. Així doncs, res a objectar-hi.

La Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, fou aprovada per les Corts Generals Espanyoles entre el 30 d'Abril i el 10 de Maig de 2006. Ja no era la norma que va sortir del Parlament de Catalunya  el 30 de setembre de 2005. Tot i això, va ser aprovada en referèndum  pel poble de Catalunya el 18 de Juny de 2006 i sancionada pel Rei. El nou pacte entre els representants del poble espanyol i el poble de Catalunya va néixer  oficialment el 9 d'Agost de 2006.

Malgrat això, el 28 de Juny 2010, gairebé quatre anys després, una sentència del Tribunal Constitucional, de resultes d'un recurs d'inconstitucionalitat, trenca aquest pacte en els seus termes establerts.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen.

El 10 de Juliol del 2010, hi-hagué una manifestació a Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim".