Hi torno: la taula de diàleg és part del procés. N’és un pas més i necessari, com ara la demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats, les exhibicions de força social cada onze de setembre, les victòries electorals. Malgrat l’escepticisme, la taula de diàleg mantindrà visible l’existència d’un conflicte i la vigència d'una reivindicació; i el seu reconeixement, si més no, per part del govern d’Espanya. Però no és excloent. Ans al contrari, cal un pla B.
Des de l'independentisme, s'hi haurien de prendre en compte dues coses: primera, que els independentistes volen unitat d'acció. Per a la qual cosa cal compartir els elements de judici i els criteris de manera discreta i permanent: i això em duu a "l'estat major", però en versió visible, vull dir: trobades conegudes i converses reservades. Hi cal col·laboració. Això mobilitza.
Segona, cal fugir de les baralles públiques, que són l'imatge de la manca de solidesa del Govern i l'ineficiència governativa dels independentistes. Això no hi suma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada