Andalucía-2018

Tant se val com  hom  ho expliqui: que s'ha despullat, que ha sortit de l'armari o que ha deixat les bambolines i ha sortit a l'escenari.  La qüestió és que sabíem que no se n'havia anat, que hi és, que la "meritòria Transició" va ser  un pacte que va permetre que el franquisme travessés el portal de la democràcia ("de la llei a la llei a través de la llei", segons Torcuato Fernández-Miranda). Per això la democràcia espanyola no va néixer com a una democràcia militant (democràcia defensiva, combativa); per això, a les eleccions generals de 1982, va ser possible que s'hi presentés el partit "Solidaridad española", amb el ex tinent coronel Antonio Tejero Molina al capdavant; per això, al Parlament d'Andalusia, hi farà cap, d'aquí a poc, Vox (el partit a la dreta de la dreta), amb una força de 12 escons en una assemblea de 109, avui  sense una majoria absoluta.
Bé, fins aquí, el pròleg.
Ara la qüestió és què hi faran els qui se'n diuen "bloc constitucionalista"?
Al cap de la darrera  reunió de la executiva nacional de Ciutadans, a Albert Rivera li demanaven per la possibilitat de pactes electorals amb Vox, a la qual cosa ell hi va respondre: "(..)amb cinc partits a l'arc parlamentari i amb un canvi a portar a terme, seria una irresponsabilitat, al meu parer, descartar tots els escenaris que hi ha damunt la taula".   Remarco "irresponsabilitat";  això és, entre Ciutadans i ERC, per exemple,  hi ha una línia vermella que no hi ha entre Vox i Ciutadans, clar i català.
Per al PP, els vincles  històrics amb Vox li recomanen anar-hi amb compte: l'historial del líder de Vox,  Santiago Abascal Conde, dibuixa un perfil de dues cares: una d'aliat i una altra d'adversari.
La tolerància envers Vox (i altres intoleràncies)  la puc entendre  per l'inèrcia de l'ideari nacionalista radical espanyol, que,  gràcies a aquell model de transició, ha arribat   fins avui. Com així no es pot parlar amb ERC (i els altres partit independentistes)  però sí amb Vox quan totes dues formacions posen el dit sobre el mateix article del text constitucional de 1978? aquest que diu: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas", Art. 2n. L'un demana l'independència; l'altre, la supressió de les autonomies.

LA TEMPESTA (petit relat)

Una sobtada i extraordinària tempesta  de vent i neu  la vespra del dia de Sant Patrici va fer impossible l'enlairament a l'aeroport de Valladolid i va caldre fer-ho des del de Lleó. Dotze exultants dones viatjaven a Barcelona per festivar aquell cap de setmana un comiat de soltera en que  no mancaria l'actuació d'un fornit stripper  amb més encants que no pas la pobreta hostessa  que ovacionaven  mentre ella mirava de explicar gestualment el protocol d'evacuació de l'aparell en cas d'emergència. A les 00.30 hores del dia de Sant Patrici, a l'habitació d'un hotel del carrer d'Aragó, les dotze dones  hi inauguraven "el xou de David" deixant anar el llaç del mocador que tapava els ulls de Nines perquè la noia pogués contemplar davant seu, amb plena estupefacció,  qui havia estat la cirereta del pastís del seu imaginari eròtic fins que un dia el noi va desaparèixer a la recerca d'un entorn més adient amb la seva manera d'entendre la vida. La nit va passar sense reserves ni modèstia i va passar el temps que va haver de passar i que posa tot i a tots en el seu lloc perquè aquella tarda de feixuga calor castellana, la vespra del dia de Santiago,    Mariángeles rebés una trucada  per confirmar si tot era enllestit per al viatge anual de papà, mamà i la petita Patrícia al seu apartament de Sitges on el pare i la nena podrien passar l'estiu gaudint de la platja mentre la sempre fidel amant de Gaudí i el modernisme català faria, de tant en tant, alguna  escapada a Barcelona.

El Senyor Marhuenda i Franco

Diuen a la xarxa que el senyor Francisco  Marhuenda García,  director del diari  espanyol la Razón, ha negat que Franco fos un dictador  feixista. Segons ell, era  només "un militar catòlic que va organitzar un règim totalitari" i tal. Entenc que,  pel que fa al sentit precís de la paraula "feixista",  hom en  pot discutir. Però no es pot negar que aquest terme ha esdevingut un arxilexema que hom fa servir quan es refereix a un règim totalitari, a la persona que el representa o als qui el defensen. Això és, hom pot anomenar feixista a qui organitza un règim totalitari, sigui militar o civil, catòlic o pagà.
No crec que el senyor Marhuenda vulgui qüestionar el terme "dictador".
Però allò que té d'interessant el comentari del senyor Marhuenda és com mira de capgirar les coses, com prova de despullar la imatge de Franco dels termes que el defineixen, com fa per canviar, al cap i a la fi,  la història.
Bé, ja sabia què senzill és negar la història: avui m'he llevat amb el record del cantant i autor Víctor Manuel i la seva cançó "Canción de la esperanza", que hi enganxo i subratllo.

Canción de la esperanza

(Víctor Manuel San José, 1978)

Tanto imaginarnos una muerte digna en ti
y tú salpicabas la pared.
Fuimos una oreja, un latido, un transistor:
mientras salpicabas la pared.
Esperábamos con miedo la ruptura
tú bien sabes el porqué;
cuántas gentes no dormían en sus casa
tú ya sabes el porqué.

Siempre sospechamos que la vida no eras tú,
tú la vieja historia fantasmal;
eras la costumbre, la pistola y el altar,
un espejo roto en el desván.
La imposible y desgraciada pesadilla,
la campana de cristal.
Algún día nos dirán que no exististe
más que en sueño en realidad.

Que no cese la esperanza acorralada
con un voto no cambiamos casi nada;
que no cese la esperanza acorralada
muerto el perro no se fue con él la rabia.

Era casi fácil rebelarnos contra ti
en el sindicato, en un papel;
toda la política se hacía contra ti.
eras el resumen a vencer.
Ahora todo es más complejo
todavía lo difícil es crecer
y aceptar que otros decidan por tu cuenta
con el voto que les des.

Siempre había soñado que se irían de una vez
nunca había soñado con un Rey.
Es muy desigual esta partida de ajedrez
ellos tienen votos y el poder.
Prosigamos con la lucha siempre viva
en la oficina o el taller,
que la historia nos empuja maldiciendo
en una mesa de un café.
https://youtu.be/82zOXMJBT7c

En compliment de la Llei de Memòria Històrica

L'Ajuntament de Valladolid ha rebutjat el decret de concessió de  "la cruz laureada de San Fernando", condecoració militar  que el  dictador Franco va concedir/imposar a la ciutat l'any 1939. L'Ajuntament, però,  ha pres la decisió de conservar-ne el símbol (la creu) en l'escut de la Ciutat.

Què hi farem?. Què respondré quan senti dir "Fachadolid"?.

Ha estat decisió del PSOE, PP i C's. Podria engegar-vos  a fer punyetes tot fent-vos la botifarra. Vosaltres, al vostre torn, podríeu rebutjar el comiat; però conservant-ne el símbol.

En record del fracàs d'un país.

El Partit  Socialista O.E.  vol reprendre  el problema de la pervivència del franquisme dins la democràcia espanyola: ja, d'un cop, hem de treure'ns de sobre els seus  símbols. I , tot allò que no sigui possible eliminar-hi?. Reinterpretar-ho, imagino. Relativament a reinterpretacions, si fos cas, els recomano que en parlin amb els tortosins (veure la entrada de 4/6/16 en aquest bloc). Per la meva part,  convençut que hi ha coses que no se'n mouran pas, ofereixo una frase per a afegir-hi, a tot allò que romangui: 

"En record del fracàs d'un país que no va saber preservar els valors de llibertat, justícia, fraternitat; i va colgar la seva pau sota els enderrocs d'una guerra civil".

Aquesta frase deixa a banda els autors dels monuments; aquesta frase no parla d'oblit, ni dels bàndols ni de reconciliació; parla només del fracàs de país que és una guerra civil. Crec que cal assumir-ho.

La reforma estatutària de Pedro Sánchez

Sánchez vol votar  un acord de reforma de l'Estatut, no pas una ruptura (17 de juliol de  2018, Congrés dels Diputats durant la presentació del seu programa de govern).

Primer, qualsevol reforma de l'Estatut passa, en primera instància, pel Parlament; i en darrera instància, pel conjunt dels ciutadans de Catalunya, en referèndum.

Segon, per tirar endavant la reforma de l'Estatut segons s'hi estableix, caldria  un tomb de 180 graus del bloc independentista o la pèrdua necessària de  escons al Parlament.

Ara per ara, representa que la primera circumstància és impensable. La segona arribaria de resultes del debilitament  del bloc independentista, per a la qual cosa Sánchez n'hauria d'oferir als votants  una proposta tal  que, amb el benentès que fos bé rebuda a Catalunya,  sens dubta comportaria, abans que pogués ser-hi debatuda, la reacció dels unionistes (fins i tot dins del seu partit), que no volen sentir parlar de concessions als "colpistes". Tot plegat, impensable igualment.

Què vol dir tot això?, doncs que el PSOE cerca un altre cop el posat políticament oportú: Referèndum, no; immobilisme, tampoc no. Acordem una reforma de l'Estatut...,que mai no arribarà.

És un posat envers Europa: la mà estesa als independentistes.    Aquesta estratègia és capaç d'ésser usada beneficiosament pel  Senyor Borrell, Ministre d'afers exteriors, per tal d'afeblir l'imatge independentista i enfortir l'espanyola. El Senyor Ministre no en té prou amb parlar a cau d'orella als seus amics. El missatge ja s'hi ha enviat: cal seure a la taula  i parlar-ne. Qui  se n'aixequi perdrà.

Però com deia amunt, aquesta proposta té, ja de bon començament, massa enemics. El seu èxit rau en no explicar-ne el contingut. Per la qual cosa som davant d'una proposta buida. El temps a venir ho dirà.

La campanya electoral vinent

Mariano Rajoy  Brey va arribar al Palau de la Moncloa  el 20 de Desembre de 2011, després d'una llarga  campanya electoral que es va perllongar, al meu parer, des del 14 de Març de 2004 fins al 20 de Novembre de 2011; això és, durant el temps comprés  per la vuitena i la novena legislatures, totes dues presidides per José Luis Rodríguez Zapatero. El tarannà del partit de l'oposició en aquell  període -PP- envers el partit del govern -PSOE-  es pot  descriure com a una acció de descrèdit i, diguem-ne,  subducció. 

Al llarg  dels darrers 22 anys  dels 39 de més bons de la història d'Espanya,  l'alternança en el poder ha estat traumàtica: Darrera les eleccions de 1996, hi havia la crisi del cas GAL. El 2004, el canvi de govern s'hi fa després dels atemptats del 11M.  El 2011, de resultes de la crisi econòmica. I ara, l'1 de juny de 2018, a conseqüència de la sentència del cas Gürtel.

Ja  vaig veure els efectes que produeix la frustració en la dreta espanyola: manifestació plena de banderes i a l'últim l'himne espanyol. També vaig veure la complexitat interna i manca de determinació del centre-esquerra espanyol. Aleshores, durant la vuitena legislatura, s'hi parlava, entre més coses, de l'Estatut del 2006, no pas d'independentisme; i la dreta espanyolista  era el PP. Ara s'hi ha afegit C's o "España Ciudadana".

Crec, sincerament, que ja ha començat, un altre cop, una llarga i  malaltissa  campanya electoral. No hi haurà espai  per a cap mena de diàleg entre Govern  i Gobierno.