DESOBEDIÈNCIA

Ada Colau (segona força municipal a Barcelona) és l'alcaldessa de Barcelona,   un altre cop. Ha tingut els vuit vots dels regidors del PSC (tercera força) i tres de Valls (quarta força), que han vist satisfet el seu desig de barrar-hi el pas als independentistes, a l'alcaldia. Vint-i-un vots, tot plegat. No ha estat un acte de vint-i-un botons. Al seu discurs d'investidura va dir que no serà en cap cas alcaldessa independentista ni antiindependentista. Però ha triat antiindependentisme. Amb aquesta decisió, Colau ha marcat distància entre Barna en Comú i els independentistes i s'allunya del sobiranisme. Cal parar esment que la decisió ve de la direcció, el plenari i la militància dels Comuns. Ada Colau ha acceptat per a la seva investidura qualsevol vot, hagi vingut d'on hagi vingut. Tot i això, quan feia aquestes declaracions, hi afegia que els acords de ciutat només els farà amb les forces d'esquerra. Els Comuns se signifiquen com a força d'esquerres i ciutadana tot fugint alhora  de l'escenari polític de Catalunya. Se sentirà legitimada per demanar la col·laboració (activa o passiva) d'ERC (primera força municipal de Barcelona), a qui ha rebutjat com a soci de govern (un govern bilateral amb un "rol de màxima responsabilitat" per a ella)?  

La política no fa del Regne d'Espanya. Mai no n'ha estat una  característica. La seva història és una simfonia de sabres i baionetes. La política, entesa com a conflicte, al Regne d'Espanya  es viu com a  una patologia que s'ha de combatre. I si  no és possible eliminar-la, se n'implementen la contenció  i la debilitació, per tal de fer suportable la coexistència. En aquest  procediment,  s'hi poden distingir quatre moments o fases: desacreditar, afeblir, amagar i minimitzar. Pel que fa a Catalunya i la qüestió política que anomenen "procés", això és evident: s'ha mirat de desacreditar cada cop que s'ha parlat de cop d'estat, de cop a la democràcia, d'organització criminal, de violència, de supremacisme; s'ha mirat d'afeblir cada cop que s'han empresonat polítics i s'han encausat tantes persones; s'ha mirat d'amagar, d'invisibilitzar, cada cop que s'ha arrencat o denunciat un llaç groc, cada cop que cercaven urnes i paperetes, cada cop que  s'ha tancat una representació de Catalunya a l'estranger, cada cop que  s'ha barrat el pas a un independentista electe al seu àmbit de representació o bé al lloc de màxim representant d'una institució catalana. I al compliment d'aquesta fase terapèutica, d'aquesta tasca, barrant el pas d'en Maragall a l'alcaldia de Barcelona,  s'hi ha sumat Ada Colau.  Hauria estat massa visibilització: El Parlament, La Generalitat, La Cambra de Comerç de Barcelona...L'Ajuntament de Barcelona també? Aquest gest arriba en un moment en què la visibilització del conflicte és molt important. De poc em val que la Colau hagi penjat el llaç groc a la balconada de l'Ajuntament. I pel que fa a la quarta fase terapèutica, la minimització, s'ha mirat de abaixar la dimensió del problema polític parlant d'un problema de convivència. L'esment  al "problema de convivència" a Catalunya ha sovintejat: a Catalunya la convivència s'hi ha trencat.  Ja ho va dir el profeta Aznar: "Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Mentrestant, Espanya gaudeix d'una salut de ferro; he vist "la serenor" amb que han estat rebuts els presos polítics catalans al Congrés dels Diputats. Però la convivència s'ha trencat a Catalunya. Faig un salt enrera: Programes polítics en les eleccions catalanes del 21/12/2017; tot el bloc "constitucionalista" coincidia en el diagnòstic (el problema de la convivència, la fractura social): PSC,  "Acuerdo y cambio para evitar la división y la fractura emocional de los catalanes y reconstruir la plena convivencia entre ciudadanos que se respetan y colaboran"; PP, "El programa electoral del Partido Popular es una propuesta para regresar a la normalidad y la tranquilidad, regenerar la convivencia y acabar con la tensión"; Cs. "Pondremos fin al procés separatista, recuperaremos la normalidad y la autonomía de Cataluña y trabajaremos por restaurar la convivencia entre todos los catalanes".   

Malgrat  això, aquest és l'anhel: per la sobirania, cap a la independència. I van cercar i desenvolupar els instruments que hi  calien; i van començar a fer-ne el camí, tossudament. I al cap d'un temps, malgrat les veus d'alarma, els insults, les amenaces i l'assetjament, tot era enllestit. S'havia configurat l'escenari que es titllava  d'errada històrica, d'il·legal, de deslleialtat, d'impossible. S'havia arribat a la declaració d'independència fent servir instruments democràticament correctes, permissibles, possibles; però contraris a l'ordenament jurídic establert. S'havia configurat l'escenari de la República de Catalunya. I aquest acte magnífic de desobediència, només possible perquè  la correlació de forces ciutadanes va fer possible portar al capdavant de les institucions catalanes els líders independentistes; aquest acte magnífic de desobediència cívic-institucional, dut a terme mitjançant procediments democràtics (això és, inclusius, per a tothom), dic jo, es va aturar aquí, amb la Declaració d'Independència de Catalunya, en espera de la resposta política d'algú. No va haver-hi desfilada simbòlica de  milícies d'alliberament nacional ni la presa simbòlica de la Delegació del Govern d'Espanya; no es van aixecar simbòlicament fronteres. Ni tan sol es va arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Només hi havia espera. I heus aquí la resposta que ja conec.

El greu delicte  ha estat posar en qüestió "la sagrada unitat d'Espanya"