Normalització de la repressió. La legitimitat.

 He rellegit la meva entrada del dia dotze. Sempre ho faig per tal de veure si allò que rumiava ha quedat reflectit a l'entrada. I crec que encara hi he d'afegir qualque cosa.

El proppassat dia vuit d'agost, tot el bloc independentista, incloent-hi ens, partits i persones de tota mena, hem fet possible amb la nostra inacció, el nostre consentiment, que esdevingués normal (comprensible, excusable) allò que és, a parer meu, un escàndol: la concurrència, en temps i lloc, de la determinació dels Mossos d'Esquadra al  compliment de l'ordre del jutge Llarena "d'engabiar en Carles Puigdemont"  (malgrat la vigència de la llei d'amnistia) i el desenvolupament, alhora, de la sessió d'investidura de Salvador Illa, candidat del Psc/Pseo/155, amb el consentiment (per activa i passiva) dels partits independentistes.

Hem consentit. Hem acceptat com a quelcom normal, excusable, entenedor, que als carrers de Barcelona es desenvolupés, sense manies, un acte de repressió política. Tan normal que no va tenir cap efecte en el  acte institucional que es desenvolupava i es va dur a terme al Parlament de Catalunya. I és així, amb aquest gest de normalitat, de passivitat institucional (i, val a dir, ciutadana) davant la repressió política, que hi hem donat el nostre consentiment, a la normalització repressiva.

Ara, per tal d'entendre la situació, només em cal recordar que "consentir és un estil d'obediència" i que només és possible obeir si, primer que tot, hi ha una "autoritat" la legitimitat de la qual és  reconeguda.

Això és, hem reconegut de facto la legitimitat del jutge Llarena i amb això hem perdut la nostra legitimitat: hem perdut la batalla  per la legitimitat.