El Senyor Marhuenda i Franco

Diuen a la xarxa que el senyor Francisco  Marhuenda García,  director del diari  espanyol la Razón, ha negat que Franco fos un dictador  feixista. Segons ell, era  només "un militar catòlic que va organitzar un règim totalitari" i tal. Entenc que,  pel que fa al sentit precís de la paraula "feixista",  hom en  pot discutir. Però no es pot negar que aquest terme ha esdevingut un arxilexema que hom fa servir quan es refereix a un règim totalitari, a la persona que el representa o als qui el defensen. Això és, hom pot anomenar feixista a qui organitza un règim totalitari, sigui militar o civil, catòlic o pagà.
No crec que el senyor Marhuenda vulgui qüestionar el terme "dictador".
Però allò que té d'interessant el comentari del senyor Marhuenda és com mira de capgirar les coses, com prova de despullar la imatge de Franco dels termes que el defineixen, com fa per canviar, al cap i a la fi,  la història.
Bé, ja sabia què senzill és negar la història: avui m'he llevat amb el record del cantant i autor Víctor Manuel i la seva cançó "Canción de la esperanza", que hi enganxo i subratllo.

Canción de la esperanza

(Víctor Manuel San José, 1978)

Tanto imaginarnos una muerte digna en ti
y tú salpicabas la pared.
Fuimos una oreja, un latido, un transistor:
mientras salpicabas la pared.
Esperábamos con miedo la ruptura
tú bien sabes el porqué;
cuántas gentes no dormían en sus casa
tú ya sabes el porqué.

Siempre sospechamos que la vida no eras tú,
tú la vieja historia fantasmal;
eras la costumbre, la pistola y el altar,
un espejo roto en el desván.
La imposible y desgraciada pesadilla,
la campana de cristal.
Algún día nos dirán que no exististe
más que en sueño en realidad.

Que no cese la esperanza acorralada
con un voto no cambiamos casi nada;
que no cese la esperanza acorralada
muerto el perro no se fue con él la rabia.

Era casi fácil rebelarnos contra ti
en el sindicato, en un papel;
toda la política se hacía contra ti.
eras el resumen a vencer.
Ahora todo es más complejo
todavía lo difícil es crecer
y aceptar que otros decidan por tu cuenta
con el voto que les des.

Siempre había soñado que se irían de una vez
nunca había soñado con un Rey.
Es muy desigual esta partida de ajedrez
ellos tienen votos y el poder.
Prosigamos con la lucha siempre viva
en la oficina o el taller,
que la historia nos empuja maldiciendo
en una mesa de un café.
https://youtu.be/82zOXMJBT7c

En compliment de la Llei de Memòria Històrica

L'Ajuntament de Valladolid ha rebutjat el decret de concessió de  "la cruz laureada de San Fernando", condecoració militar  que el  dictador Franco va concedir/imposar a la ciutat l'any 1939. L'Ajuntament, però,  ha pres la decisió de conservar-ne el símbol (la creu) en l'escut de la Ciutat.

Què hi farem?. Què respondré quan senti dir "Fachadolid"?.

Ha estat decisió del PSOE, PP i C's. Podria engegar-vos  a fer punyetes tot fent-vos la botifarra. Vosaltres, al vostre torn, podríeu rebutjar el comiat; però conservant-ne el símbol.

En record del fracàs d'un país.

El Partit  Socialista O.E.  vol reprendre  el problema de la pervivència del franquisme dins la democràcia espanyola: ja, d'un cop, hem de treure'ns de sobre els seus  símbols. I , tot allò que no sigui possible eliminar-hi?. Reinterpretar-ho, imagino. Relativament a reinterpretacions, si fos cas, els recomano que en parlin amb els tortosins (veure la entrada de 4/6/16 en aquest bloc). Per la meva part,  convençut que hi ha coses que no se'n mouran pas, ofereixo una frase per a afegir-hi, a tot allò que romangui: 

"En record del fracàs d'un país que no va saber preservar els valors de llibertat, justícia, fraternitat; i va colgar la seva pau sota els enderrocs d'una guerra civil".

Aquesta frase deixa a banda els autors dels monuments; aquesta frase no parla d'oblit, ni dels bàndols ni de reconciliació; parla només del fracàs de país que és una guerra civil. Crec que cal assumir-ho.

La reforma estatutària de Pedro Sánchez

Sánchez vol votar  un acord de reforma de l'Estatut, no pas una ruptura (17 de juliol de  2018, Congrés dels Diputats durant la presentació del seu programa de govern).

Primer, qualsevol reforma de l'Estatut passa, en primera instància, pel Parlament; i en darrera instància, pel conjunt dels ciutadans de Catalunya, en referèndum.

Segon, per tirar endavant la reforma de l'Estatut segons s'hi estableix, caldria  un tomb de 180 graus del bloc independentista o la pèrdua necessària de  escons al Parlament.

Ara per ara, representa que la primera circumstància és impensable. La segona arribaria de resultes del debilitament  del bloc independentista, per a la qual cosa Sánchez n'hauria d'oferir als votants  una proposta tal  que, amb el benentès que fos bé rebuda a Catalunya,  sens dubta comportaria, abans que pogués ser-hi debatuda, la reacció dels unionistes (fins i tot dins del seu partit), que no volen sentir parlar de concessions als "colpistes". Tot plegat, impensable igualment.

Què vol dir tot això?, doncs que el PSOE cerca un altre cop el posat políticament oportú: Referèndum, no; immobilisme, tampoc no. Acordem una reforma de l'Estatut...,que mai no arribarà.

És un posat envers Europa: la mà estesa als independentistes.    Aquesta estratègia és capaç d'ésser usada beneficiosament pel  Senyor Borrell, Ministre d'afers exteriors, per tal d'afeblir l'imatge independentista i enfortir l'espanyola. El Senyor Ministre no en té prou amb parlar a cau d'orella als seus amics. El missatge ja s'hi ha enviat: cal seure a la taula  i parlar-ne. Qui  se n'aixequi perdrà.

Però com deia amunt, aquesta proposta té, ja de bon començament, massa enemics. El seu èxit rau en no explicar-ne el contingut. Per la qual cosa som davant d'una proposta buida. El temps a venir ho dirà.

La campanya electoral vinent

Mariano Rajoy  Brey va arribar al Palau de la Moncloa  el 20 de Desembre de 2011, després d'una llarga  campanya electoral que es va perllongar, al meu parer, des del 14 de Març de 2004 fins al 20 de Novembre de 2011; això és, durant el temps comprés  per la vuitena i la novena legislatures, totes dues presidides per José Luis Rodríguez Zapatero. El tarannà del partit de l'oposició en aquell  període -PP- envers el partit del govern -PSOE-  es pot  descriure com a una acció de descrèdit i, diguem-ne,  subducció. 

Al llarg  dels darrers 22 anys  dels 39 de més bons de la història d'Espanya,  l'alternança en el poder ha estat traumàtica: Darrera les eleccions de 1996, hi havia la crisi del cas GAL. El 2004, el canvi de govern s'hi fa després dels atemptats del 11M.  El 2011, de resultes de la crisi econòmica. I ara, l'1 de juny de 2018, a conseqüència de la sentència del cas Gürtel.

Ja  vaig veure els efectes que produeix la frustració en la dreta espanyola: manifestació plena de banderes i a l'últim l'himne espanyol. També vaig veure la complexitat interna i manca de determinació del centre-esquerra espanyol. Aleshores, durant la vuitena legislatura, s'hi parlava, entre més coses, de l'Estatut del 2006, no pas d'independentisme; i la dreta espanyolista  era el PP. Ara s'hi ha afegit C's o "España Ciudadana".

Crec, sincerament, que ja ha començat, un altre cop, una llarga i  malaltissa  campanya electoral. No hi haurà espai  per a cap mena de diàleg entre Govern  i Gobierno.

La ceguesa

Ho han dit tants i tantes vegades...Però darrerament li ho he sentit dir a Pedro Sánchez, Secretari General del PSOE, arran del debat d'investidura de Quim Torra: la tasca que ha de fer ara el president de la Generalitat  és unir tots els catalans i governar per a tots ells. I li ha recordat que s'equivocarà si ho fa només per al 47% dels catalans, això és per als independentistes.

Les circumstàncies que ara per ara viu Catalunya tenen la complexitat que resulta, sempre, de la existència  d'idees antagòniques. No hi ha cap misteri. La manera d'afrontar aquesta mena de circumstàncies canvia segons el model de societat: democràtic o no massa (diàleg o repressió). No és possible governar  satisfent igualitàriament diverses parts en conflicte   (això és: governar per a tots) sense resoldre (o regular), primer, el conflicte. No té gaire  sentit lògic demanar a una part  que deixi a banda els seus anhels, que renunciï a si mateix i que d'això se'n digui governar per a tothom. De l'antagonisme estant, no és possible plantejar això a cap de les parts.
Però dit això, cal afegir-hi de seguida que ha estat la bancalada independentista  la que ha mirat d'afrontar l'antagonisme democràticament, demanant i oferint diàleg sense límits i posant damunt la taula l'opció d'un referèndum. De l'altra banda, els unionistes, han oferit igualment diàleg, però sense incloure-hi  la qüestió del sobiranisme, el dret a decidir. Si hom vol resoldre un conflicte, com pot prendre com a punt de partida l'exclusió d'una part constituent d'aquest conflicte?

Va dir en Charles Michel (14‎ d'‎octubre‎ de ‎2017),  Cap del Govern belga: "Quan les frustracions es perllonguen durant anys sense ésser resoltes,  tard o d'hora  hi ha una factura política a pagar".
Si no atenem els conflictes i es perllonguen massa, a l'últim arriba la rancúnia.

Mitjançant l'Acord del Consell de Ministres del 21 d'octubre de 2017,  el Govern d'Espanya demanava al Senat autorització per a portar a terme l'intervenció de les institucions catalanes a l'empara de l'article 155 de la Constitució de 1978. L'actual Govern espanyol deia en l'apartat que fa referència a "Objectiu i necessitat de les mesures de l'article 155": "(...), el Gobierno de la Generalitat ha obviado el interés general de los catalanes  en favor del ideario independentista de una parte de ellos. Estos anhelos soberanistas, sin entrar a cuestionar su legitimidad  en un sistema democrático  que ampara el pluralismo político, no pueden ser presentados como una demanda unánime del conjunto de los ciudadanos catalanes, no pueden traducirse en un discurso único de imposición de la independencia y no pueden, por encima de todo, traducirse en una declaración unilateral en este sentido.(...)". Torno enrera i rellegeixo: "(...)sin entrar a cuestionar su legitimidad(...)" Això és, sense posar-ne  en dubta la legitimitat,  ja que   es parteix de la preexistència d'un marc democràtic que empara el pluralisme polític. Això és, són davant una qüestió política,  dins un sistema democràtic, la legitimitat de la qual no es posa en dubte.
Els anhels sobiranistes son legítims; parlar-ne, raonable. Si el bloqueig i la repressió son els remeis del Regne d'Espanya, tard o d'hora arribarà la rancúnia, això és la ruptura.  Res a veure amb els anhels de la unitat que es pregona. I això ho veu un cec.

Supremacia de la lleialtat, supremacia del nacionalisme, supremacia de la llengua.
Para Albert Boadella, President o Rei de Tabarnia, el Català i el Neerlandés són llengües inútils, per sota del Castellà i l'Anglés. Aquestes dues llengües  ocupen un lloc  preeminent per la seva extensió geogràfica.
Per a Ciutadans, el nacionalisme (català)  és un atac als valors europeus. L'única nació és Espanya i per a defensar la seva supremacia ha creat la plataforma "España ciudadana".
Per a Felipe de Borbón, hi ha una lleialtat preeminent, suprema (que s'ha trencat), per damunt de la que neix dels sentiments identitaris de la gent (de l'Espanya de la diversitat, plurinacinal) envers  la seva terra, la seva cultura i la seva història.
Tot això que s'anomena Procés és un xoc contra el supremacisme espanyol. I heus aquí que arriba, un altre cop, Pedro Sánchez, el Secretari General del PSOE i diu que parlarà amb el President de la Generalitat "si el seu supremacisme  li ho permet".

39 ANYS

Han passat 39 anys. Aleshores, el sis de desembre de 1978, jo era un jove de 21 anys i la legislació vigent ja em reconeixia el dret de vot. Malgrat això, no poguí pas manifestar el meu rebuig al text de la vuitena constitució espanyola: en aquell referèndum, votar  NO volia dir que  hom no estava d'acord amb l'obertura del període democràtic; i votar  SÍ volia dir que  hom acceptava una constitució tutelada pel règim franquista. Per la qual cosa, vaig haver de  abstenir-m’hi.
39 anys després, la foto de l'acte d'homenatge a la Constitució, el proppassat dia 6 de desembre,  palesa  que la unitat al voltant de la idea de la indivisible i indissoluble  nació espanyola segueix sent una utopia. No hi ha, a la foto de l'esdeveniment, cap representant dels Governs del País Basc i Catalunya.
Se'm fa ridícul  com, massa sovint, cadascun de nosaltres analitza  les coses  mirant d’oferir-ne una imatge adient als nostres interessos. Les circumstàncies  que viu Catalunya a hores d'ara és el producte d'un seguit d'esdeveniments, això és, d'un procés històric, ple, com qualsevol altre, d'encerts i errors.  Per tal d'analitzar-lo, aquest procés històric  es pot dividir en fases o etapes, però sense oblidar-nos que cada fase és una part d'un gran i llarg procés que anomenem Història, en majúscules. Tot això amb el benentés que, un vegada presa una part,  fase o etapa d’aquest procés, no es pot deixar a banda o ometre cap esdeveniment de la qual fase sigui un succés connectat amb  altres mitjançant la relació de causa i efecte. Entesos?. No es coneix el fet aïllat, inconnex, nascut de sí mateix. Déu a banda.
Perquè dic tot això? Segueixo perplex: "Malauradament, 30 anys  de nacionalisme no es resolen  en una jornada electoral", ha dit na Inés Arrimadas l’endemà de les eleccions del 21D. Això és, prenent com a referència el dia 21 de Desembre de 2017 i fent marxa enrera 30 anys, arribaríem  al 21 de Desembre de  1987. No sé quin esdeveniment es pot jutjar rellevant en aquesta data. No sé de cert quina idea vol transmetre na I.A. Representa que  vol dir que al voltant de l’esmentada data neix el nacionalisme català  com a el subjecte agent   l’efecte del qual ha estat  “el malmés i blasmat present”; tot i que, aleshores (1987), feia més o menys nou anys que s'havia aprovat en referèndum la vuitena constitució espanyola (1978), el text de la qual parla de "nacionalitats"  amb referència a Galicia, Euskal Herria i Catalunya; tot i que, aleshores,  feia 55 anys (1932) que  Esquerra Republicana de Catalunya havia guanyat les primeres  eleccions al Parlament de Catalunya; tot i que, aleshores, feia més o menys 68 anys des del malmés Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya  aprovat per l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya (1919); etcétera.
Potser  la senyora Arrimadas no s'ho mira amb perspectiva. Potser se li fa  molt més senzill bastir el seu  discurs al voltant de les eleccions autonòmiques de 1980 i 1984, amb el Jordi Pujol, "el corrupte", al capdavant, i deixar amagada la resta de la història  al seu  darrere . Així s'estalvia explicar  que amb  les proppassades eleccions del 21 de desembre, no n'hi havia prou  per a resoldre, enfonsar i colgar per sempre mai (malgrat el seu desig) aquest llarg i complex “Procés”, en majúscules.