MORGAN

Nombre completo:……..Sir Henry Morgan. Recibe el nombre en recuerdo de un filibustero galés.

Sexo: …………………...Gato.

Raza:……………………En la clínica veterinaria lo han identificado como Bosque de Noruega. Por esta razón y por algunos rasgos  conductules, recibe el sobrenombre de "Vikingo loco"      

                                

Fecha de nacim.:……….Fue adoptado poco después del 22 de Octubre de 2012.¨Ésta es, por tanto, la fecha  oficial de su aniversario. Por qué? Porque es muy probable que naciera en esta fecha y porque un 22 de Octubre nacieron personas dignas de mención como Franz Liszt, Georges Brassens,  Endre Ernö Friedmann (Robert Capa) o Pablo Serrano (mi hijo).

Nota: Según los cálculos que realizó el arzobispo irlandés James Ussher, basándose en el  libro del Génesis, en el anochecer del 22 de Octubre del año 4004 a C. Yahvéh creó el universo.  Compte!

.

Lugar de nacim.:………Barcelona.

Otros datos:…………..Guapo (eh?), sociable, le gusta picar entre horas,  mejor la carne que  el pescado, flaco engañoso (parece que es algo y es solo pelo), largo como un párrafo sin puntos ni comas, divertido y sin verguenza, se adapta sin problemas a cualquier ricón  (cómodo) de su casa, limpio, cariñoso pero no faldero, cazador de moscas al vuelo.

 Interesadas pueden enviar  foto de cuerpo entero y sola.

COSAS MIAS(para dejar sin aliento)-II

 Casi toda mi vida ha transcurrido en el mismo lugar en que nací y desde donde  llegué a aceptar la idea de un  país total  definido por el horizonte que dibujaban un paisaje histórico y una lengua que se me ofrecían como únicos y  que yo ingenuamente llegué a tomar como una realidad   porque así me lo hacían ver mediante la omisión  deliberada y destructiva de la pluralidad viva y pujante que me mantuvieron oculta al otro lado de aquel horizonte artificial que nos dispensaban tan gloriosamente en las imágenes del NO-DO y la incipiente y trémula televisión en blanco y negro.

Aquella imaginaria y falsa  creación se expresaba en una sola lengua y ondeaba una sola bandera como símbolo de la única realidad que todos y todas debíamos aceptar como principio de una doctrina nacionalista  incuestionable y por tanto la  razón de que cualquier otra cosa que contrastara en este mar de uniformidad no podía pasar de ser un simple matiz sin pleno valor identitario que en ningún caso podía anteponerse a la Identidad Divinamente  Suprema que se extendía como una mancha que nos teñía a todos y que nos imponía  la renuncia a ser sujetos herederos y raices de  realidades históricas y culturales  al tiempo que nos reducía a ser individualmente  partes  de un  Todo Sagrado e Indivisible.

Se nos negaba y se nos niega siquiera el derecho a la conciencia de ser primero y plenamente miembros de naciones históricas a fuerza de imponernos ser españoles en cuanto resultado de la suma idílica de distintas culturas a las que se les niega el reconocimiento de su rotunda identidad   como si fuera posible  dejar de ser castellano para convertirse en la suma de castellano más andaluz más gallego más catalán y pudiéramos así dejar de ser lo que somos mediante el procedimiento de convertirnos en el resultado de la suma de lo que somos más lo que no somos.

 En esto consiste la quimera del nacionalismo español.

La Resolució

Vinc del blog de Joaquín Leguina, he llegit els comentaris dels lectors del blog de Duran i Lleida, he recordat les paraules de Albert Rivera i Alicia S-C la nit del vint-i-cinc de novembre. Es pot veure (i gairebé palpar-lo) el desig de veure mort i colgat el moviment per l'autodeterminació de Catalunya. És quasi divertit veure amb quin desvergonyiment els espanyolistes s'afanyen a cavar la fossa: El fracaso en las urnas del plan soberanista de Artur Mas, vaig llegir en elpais.com. Posant en relleu els resultats electorals de CiU aixequen una cortina de fum per tal d'amagar la realitat. Però si avui fos el dia de la votació de la Resolució 742/IX, sobre l'orientació política general del govern, el resultat seria aquest: 87 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP), 28 vots en contra (PPC, C's) i 20 abstencions (PSC).  Les diferències quant a la votació del dia vint-i-set de setembre serien petites (84/86-21-26/28), o si més no, poc rellevants.  Entenc que l'encàrrec que li va fer el Parlament al Govern té plena validesa. La resta, els insults, els rumors, les desqualificacions són les escombraries amb què volen enterrar qui gosa desafiar el nacionalisme espanyol.
Mas (o CDC o CiU, tant se val) ha fet el que calia fer, escoltar la veu de la gent al carrer (tal com hauria d'haver escoltat d'altres  que parlen de l'enfonsament en la misèria). L'ha escoltada i li ha donat la paraula al poble. Catalunya, els ciutadans de Catalunya (i jo, castellano, amb ells) han parlat i han decidit que sí, que volen decidir, que volen exercir el dret d'autodeterminació. Les urnes han dit que Catalunya demana la sobirania, que vol ser sobirana del seu destí. És un altre pas endavant, cap a la sobirania. Ara, el Govern ha de cercar  la manera de fer la consulta, "prioritàriament dins la pròxima legislatura".
Pel que fa al repartiment dels escons, la meva companya i jo, treballadors dels serveis socials, ens felicitem  pels resultats d'ICV i ERC. No és just que paguem per allò que no hem fet.

...I, a sobre, Gibraltar.

Per tal de resoldre el conflicte d'interessos entre  Regne Unit i Espanya, a Gibraltar s'hi va sotmetre a referèndum, dues vegades i de manera diferent, l'assumpte de la "retrocessió" de Gibraltar a l'Estat espanyol.  Les dues consultes es van fer amb l'autorització i el compromís del govern britànic. Les dues vegades els gibraltarenys van triar l'opció britànica. La primera vegada,  l'any 1967,  s'hi va plantejar el referèndum arran de dues resolucions de l'Assemblea General de Nacions Unides (AGNU), que instava  les parts a negociar-hi. Aleshores, Gibraltar era  "colònia" britànica i calia posar fi a aquest estatus. De resultes d'aquest procés, va esdevenir Territori Britànic d'Ultramar (British Overseas Territory), encara que sembla que aquesta declaració va ser unilateral, de Regne Unit, sense el reconeixement de l'ONU.  L' any 2002,   s'hi va fer  el segon referèndum  com a conseqüència d'una proposta de sobirania compartida  feta per les dues parts.  En ambdós referèndum, ja ho he dit més amunt, va guanyar l'opció britànica. Tot i això, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en el seu primer discurs davant l'AGNU, el dia 25 de setembre de 2012, va dir-hi: (copio i enganxo d'Expansión.com),  «Quiero hacer un llamamiento a Reino Unido para que reiniciemos el diálogo bilateral sobre la descolonización de Gibraltar de acuerdo con los parámetros indicados por la ONU y plasmados en la Declaración de Bruselas de 1984». (...) «Hemos perdido ya demasiados años». Rajoy es refereix a La Declaració de Brussel·les de 27 de novembre de 1984 i al Fòrum Tripartit de Diàleg sobre Gibraltar.

 Bo. Deixo a banda el pes i  el valor de les lleis, dels tractats internacionals o de les declaracions institucionals (massa complexitat per a mi) i em  pregunto quin valor  reconeix l'Estat espanyol  als desigs d'un poble la voluntat del qual ha estat expressada, dos cops, mitjançant un procediment  democràtic?. Els gibraltarenys no volen pas ser ciutadans espanyols. O potser no volen pertànyer al   "projecte de l'Espanya uninacional de matriu castellana" (aquesta expressió és de David González -parlant de Catalunya-, La Vanguardia de 16/10/2012). La frase fa al cas: Espanya com a projecte uninacional, de matriu castellana. La Espanya uniformista, la Espanya que ara veu evidències  que l'independentisme a Catalunya ha crescut de resultes del seu model educatiu, la Espanya que fa molts anys veia el català com a dialecte de  l'espanyol, la Espanya que encara avui veu l'andalús com a un castellà mal parlat; aquesta Espanya, la vella Espanya el projecte de la qual encara no ha assolit la nota suficient,  l'aprovat, vol que un territori la llengua oficial del qual és l'anglés i als carrers del qual es parla "llanito" sigui espanyol, sigui també Espanya. (¿¡!?)                           

La Andalucía de Blas Infante Pérez de Vargas, padre de la Patria Andaluza.

 Extraído de:

Manifiesto de Córdoba, 1 de Enero de 1919.

"Sentimos llegar la hora suprema en que habrá de consumarse definitivamente el acabamiento de la vieja España (...). Declarémonos separatistas de este Estado que, con relación a individuos y pueblos, conculca sin freno los fueros de la justicia y del interés y, sobre todo, los sagrados fueros de la Libertad; de este Estado que nos descalifica ante nuestra propia conciencia y ante la conciencia de los pueblos extranjeros (...). Ya no vale resguardar sus miserables intereses con el escudo de la solidaridad o la unidad, que dicen nacional.

Aún las regiones que más aman la solidaridad, como sucede a Andalucía, van dándose cuenta de que los verdaderos separatistas son ellos: los que esparcen recelos con relación a pueblos vivos, como Cataluña o Vasconia, por el delito horrendo de querer regir por sí sus peculiares intereses. (...). El Estado oligárquico las ataca, porque precisamente esas regiones quieren proceder a la reforma de su organización para hacer compatible la libertad y el derecho de todos y para estar representados todos dignamente.

Del mismo modo calumniaron y vejaron también, esos Poderes, a Portugal, y Portugal huyó fuera del seno de la familia hispana. Esto hicieron con la América del Sur y la América del Sur repugnó la solidaridad, sustrayéndose a la tiranía de la metrópoli; esto hicieron con Cuba y Cuba buscó apoyo contra España en la libre Norte América; esto quieren hacer ahora con las regiones que llaman separatistas; enconando con respecto a ellas, odios y diferencias afectivas, antecedentes del disgregamiento. (...) No podrán contener sus  ansias de libertad la acción opresora de los poderes centrales, porque éstos ninguna esencia representan y los nacionalistas de todas las regiones van movidos por una fervorosa esencia de liberación, siendo impotentes las armas y los ejércitos todos ante la fuerza avasalladora, incontrastable, que expansiona los ideales de liberación oprimidos".

Sense comentaris

Hi ha comentaris, arran dels darrers esdeveniments a Catalunya, que em foten, ho confesso. En aquest cas en concret parlo del comentari que va fer  el senyor Navarro ahir, dia 20 de setembre. L'actitud d'aquest senyor em sembla, tirant curt, incomprensible. Va dir ahir, després de conèixer el resultat de la reunió Mas/Rajoy, (ho trec del text de la Web del PSC): "(...) ha vist sobrepassat (l'Artur Mas) l’objectiu del pacte fiscal per la manifestació multitudinària que ell mateix va fer seva sense calcular les conseqüències de la mateixa".  A veure, no m'estranya gens, certament, aquesta mena de  comentaris  en aquesta Espanya democràtica,  però em sap greu que un representant polític pugui dir això, com si fos la cosa més natural, i es quedi tan tranquil. Què hauria fet el Pere Navarro si fos ell  el President de la Generalitat?. Potser el que van fer el Montilla i el PSC fa dos anys?  Se'n recorda el senyor Pere Navarro, fins i tot, de les darreres eleccions?. Per una vegada que un representant polític fa seves les demandes dels ciutadans...  surt el líder del partit  amb  l'ideari més capgirat  i li ho retreu.
 Pel que fa al PPC, res a dir. Com sempre: "Ara no és al moment de...", "El que cal fer ara és...".
Però més enllà d'això, la cosa més interessant l'he trobada a la pàgina de C's. Diu el Jordi Cañas: “Davant aquesta nova conjuntura proposarem a PSC i PP consensuar un model de finançament alternatiu al pacte fiscal. Un model de tall federal -compte- que doni resposta al conjunt de les Comunitats Autònomes dins del marc constitucional” i que  “no tenim cap por a un avançament electoral (...)". No sé si el PPC i el PSC voldran fer pinya amb C's, però, de moment, d'eleccions, sembla que no en volen saber gens.  Ja ho han parlat en les seves pàgines.  Jo, per la meva part i per si de cas m'he perdut quelcom, tot corrent obro la pàgina que tinc més a prop: Wikipedia. Hi cerco federalisme. I hi trobo que... m'agradaria molt veure la trobada dels tres partits, ni que no més fos per tal de passar una bona estona. El PPC, plantat com un apòstol de pedra sobre el article 2 de la constitució espanyola; el PSC, mirant ara -no sé si ara en serà el moment-, un altre cop, cap al federalisme asimètric, el projecte trencat per sentència del T.C. ; i el C's, cercant un model de tall federalista (??). Seria fantàstic veure com tots tres, entaulats,  donen una lliçó de diàleg, enteniment i concòrdia.  

Immobilisme i paraules buides

A  l'apunt del dia setze, hi deia que veia el PSOE al marge, segut a la banqueta, deixant tot sol i enfonsat el PSC a Catalunya, i Mas i Rajoy, tots sols, cara per cara amb els seus problemes, segons el seu parer. Nogensmenys, després del que han dit Navarro i Rubalcaba en la Cambra de Comerç de Barcelona i en una entrevista a la TVE, respectivament, sembla que les seves idees es veuen amb més nitidesa. Rubalcaba ha dit que el mot "federalisme" no li fa por, no l'espanta, que cal dur a terme el ple desenvolupament de l'estat autonòmic i això es pot fer mirant cap a països federals, com ara Alemanya. Al seu torn, Navarro ha defensat un altre cop la idea d'una Espanya federal.  Em fa l'efecte que el Rubalcaba mira de evitar el vessament de sang del PSOE en aquest conflicte.  Roman quiet, plantat a la banda espanyolista (ni pacte fiscal ni independència): actitud  electoralista, còmoda, esperant els esdeveniments. Ha deixat la pilota a la teulada de Mas i Rajoy. Mirarà què passa l'endemà del dia vint i, és clar, mira de fit a fit l'horitzó, hi és  el País Basc. I com que oposició vol dir  projecte alternatiu, doncs ha obert el passadís del federalisme i hi ha llançat el Pere Navarro (-Ves tu, que a mi em fa riure) i a veure què passa. Fer servir el terme "federalisme" es molt útil: ningú sap ben bé què vol dir això, però així el discurs del PSOE  sona més bé que no pas el del PP, que de independència i pacte fiscal tampoc no en vol parlar, oi?. I si el debat es complica,  sempre  hom pot fer un pas enrere.  Al capdavall, qui ha dit res?.