Sense complexos.

 Sense complexos. Encara no hi ha President. Al bloc independentista hi havia raons tant per a investir-ne Aragonès com per a ajornar l'investidura. Potser la cosa menys assumible  és la manca de solidesa del Bloc, palesa fins ara i clau de l'argumentari espanyolista. Millor que sigui ara, al començament, que se'n vegin les esquerdes i no pas repetir pàgina. Arribaran a un acord, tenen raons i, crec jo, possibilitats d'assolir-lo. Hi arribaran, sens dubte. A l'altra banda, hi són els fonamentalistes, els unionistes moderats i els neofranquistes, tots plegats contra "el procés", massa diferents entre sí, menys mobilitzats, amb un percentatge prou ampli políticament no gaire definit i  client del vot útil: això s'ha palesat a les dues darreres eleccions, ahir va votar Ciutadans i avui PSC/PSOE. Per tot plegat, endavant i sense complexos.

El Regne de Tombarelles (petitíssim conte per adormir un gatet)

Diuen que tot va començar un dia que un poeta somià el món al inrevés i, en obrir els ulls, escrigué els seus somnis en vers. En aquests deliris  onírics,  hi havia peixos que volaven, aigua seca, prínceps dolents, pirates honrats, bruixes belles, ocells que vivien sota l'aigua. Aquesta visió del món, tot d'una, va espavilar la imaginació dels ciutadans de Tombarelles, fins aleshores  tranquils de mena, però  farts de la seva vida rutinària i monòtona. La tendència mutant s'escampà com a pólvora encesa sense deixar res ni ningú immune. Tot allò que pogués fer un tomb hauria de fer-ho. Fins i tot a les més altes instàncies redactaren estrictes protocols per tal que tot mutés, ni que només fos formalment. En un curt període de temps, Tombarelles democratitzà una dictadura, judicialitzà la política i, fins i tot, polititzà la salut. Arreu del país, la gent exhalava satisfacció: tot Tombarelles, com a un sol cos, traspuava l'orgull de sentir-se un poble emprenedor, una gran nació. I la reina de Tombarelles tenia tres filles: una mandarina, una tarongina, una melmelada; i aquesta història s'ha acabada.

La indissoluble i indivisible Espanya de les dues cadires buides i una sentida absència.

Se m'acudeix una manera de descriure el concepte d'Espanya: La indissoluble i indivisible nació de les dues cadires buides i una sentida absència. Aquesta descripció neix de l'observació de tres elements: la proclamació nacionalista que serveix  com a fonament de la constitució espanyola de 1978 (article 2n); l'obvietat que als actes solemnes del Regne d'Espanya (12 d'Octubre i 6 de desembre) hi ha dues cadires buides: Euskadi i Catalunya; i la irrenunciable realitat britànica dels gibraltarenys. 

N'infereixo, de tot plegat, que si els nacionalistes catalans viuen perseguint un somni (la independència), els nacionalistes espanyols viuen dins d'un somni (la unitat).

L'enginy de Pedro Sánchez

Torno a dir que la política no fa d'Espanya. Políticament, és un lloc de 'postureo' ("Actitud artificiosa i impostada que s'adopta per conveniència o presumpció"). Només des d'aquest pressupost, puc entendre que, davant d'una de les crisis més importants que ha viscut aquest regne, el president del govern en funcions  i candidat del PSOE a les properes eleccions del 10-N, en un míting a Catalunya, assagi frases 'enginyoses' del tipus: "m'ha sortit un amic que em truca i m'escriu cartes...", en referència al president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, quan aquest  li fa trucades telefóniques   per parlar; però ell, en Sánchez,  no s'hi posa i se'n jacta. Gran polític, gran home d'estat.

Anacronisme.

Espanya, a tants  de tal  de l'any tal. 

La exhumació i trasllat del dictador Franco tira endavant  sense l'acord de tots els partit polítics i l'oposició de la ultradreta, familiars, la Fundació F.F. i  la comunitat religiosa de El Valle de los Caidos. El procés ha arribat al  TS i es desenvoluparà amb mesures de seguretat. El President del Govern d'Espanya ha dit: “l'exhumació del dictador és una gran victòria de la democràcia espanyola”.

DESOBEDIÈNCIA

Ada Colau (segona força municipal a Barcelona) és l'alcaldessa de Barcelona,   un altre cop. Ha tingut els vuit vots dels regidors del PSC (tercera força) i tres de Valls (quarta força), que han vist satisfet el seu desig de barrar-hi el pas als independentistes, a l'alcaldia. Vint-i-un vots, tot plegat. No ha estat un acte de vint-i-un botons. Al seu discurs d'investidura va dir que no serà en cap cas alcaldessa independentista ni antiindependentista. Però ha triat antiindependentisme. Amb aquesta decisió, Colau ha marcat distància entre Barna en Comú i els independentistes i s'allunya del sobiranisme. Cal parar esment que la decisió ve de la direcció, el plenari i la militància dels Comuns. Ada Colau ha acceptat per a la seva investidura qualsevol vot, hagi vingut d'on hagi vingut. Tot i això, quan feia aquestes declaracions, hi afegia que els acords de ciutat només els farà amb les forces d'esquerra. Els Comuns se signifiquen com a força d'esquerres i ciutadana tot fugint alhora  de l'escenari polític de Catalunya. Se sentirà legitimada per demanar la col·laboració (activa o passiva) d'ERC (primera força municipal de Barcelona), a qui ha rebutjat com a soci de govern (un govern bilateral amb un "rol de màxima responsabilitat" per a ella)?  

La política no fa del Regne d'Espanya. Mai no n'ha estat una  característica. La seva història és una simfonia de sabres i baionetes. La política, entesa com a conflicte, al Regne d'Espanya  es viu com a  una patologia que s'ha de combatre. I si  no és possible eliminar-la, se n'implementen la contenció  i la debilitació, per tal de fer suportable la coexistència. En aquest  procediment,  s'hi poden distingir quatre moments o fases: desacreditar, afeblir, amagar i minimitzar. Pel que fa a Catalunya i la qüestió política que anomenen "procés", això és evident: s'ha mirat de desacreditar cada cop que s'ha parlat de cop d'estat, de cop a la democràcia, d'organització criminal, de violència, de supremacisme; s'ha mirat d'afeblir cada cop que s'han empresonat polítics i s'han encausat tantes persones; s'ha mirat d'amagar, d'invisibilitzar, cada cop que s'ha arrencat o denunciat un llaç groc, cada cop que cercaven urnes i paperetes, cada cop que  s'ha tancat una representació de Catalunya a l'estranger, cada cop que  s'ha barrat el pas a un independentista electe al seu àmbit de representació o bé al lloc de màxim representant d'una institució catalana. I al compliment d'aquesta fase terapèutica, d'aquesta tasca, barrant el pas d'en Maragall a l'alcaldia de Barcelona,  s'hi ha sumat Ada Colau.  Hauria estat massa visibilització: El Parlament, La Generalitat, La Cambra de Comerç de Barcelona...L'Ajuntament de Barcelona també? Aquest gest arriba en un moment en què la visibilització del conflicte és molt important. De poc em val que la Colau hagi penjat el llaç groc a la balconada de l'Ajuntament. I pel que fa a la quarta fase terapèutica, la minimització, s'ha mirat de abaixar la dimensió del problema polític parlant d'un problema de convivència. L'esment  al "problema de convivència" a Catalunya ha sovintejat: a Catalunya la convivència s'hi ha trencat.  Ja ho va dir el profeta Aznar: "Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Mentrestant, Espanya gaudeix d'una salut de ferro; he vist "la serenor" amb que han estat rebuts els presos polítics catalans al Congrés dels Diputats. Però la convivència s'ha trencat a Catalunya. Faig un salt enrera: Programes polítics en les eleccions catalanes del 21/12/2017; tot el bloc "constitucionalista" coincidia en el diagnòstic (el problema de la convivència, la fractura social): PSC,  "Acuerdo y cambio para evitar la división y la fractura emocional de los catalanes y reconstruir la plena convivencia entre ciudadanos que se respetan y colaboran"; PP, "El programa electoral del Partido Popular es una propuesta para regresar a la normalidad y la tranquilidad, regenerar la convivencia y acabar con la tensión"; Cs. "Pondremos fin al procés separatista, recuperaremos la normalidad y la autonomía de Cataluña y trabajaremos por restaurar la convivencia entre todos los catalanes".   

Malgrat  això, aquest és l'anhel: per la sobirania, cap a la independència. I van cercar i desenvolupar els instruments que hi  calien; i van començar a fer-ne el camí, tossudament. I al cap d'un temps, malgrat les veus d'alarma, els insults, les amenaces i l'assetjament, tot era enllestit. S'havia configurat l'escenari que es titllava  d'errada històrica, d'il·legal, de deslleialtat, d'impossible. S'havia arribat a la declaració d'independència fent servir instruments democràticament correctes, permissibles, possibles; però contraris a l'ordenament jurídic establert. S'havia configurat l'escenari de la República de Catalunya. I aquest acte magnífic de desobediència, només possible perquè  la correlació de forces ciutadanes va fer possible portar al capdavant de les institucions catalanes els líders independentistes; aquest acte magnífic de desobediència cívic-institucional, dut a terme mitjançant procediments democràtics (això és, inclusius, per a tothom), dic jo, es va aturar aquí, amb la Declaració d'Independència de Catalunya, en espera de la resposta política d'algú. No va haver-hi desfilada simbòlica de  milícies d'alliberament nacional ni la presa simbòlica de la Delegació del Govern d'Espanya; no es van aixecar simbòlicament fronteres. Ni tan sol es va arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Només hi havia espera. I heus aquí la resposta que ja conec.

El greu delicte  ha estat posar en qüestió "la sagrada unitat d'Espanya"

Andalucía-2018

Tant se val com  hom  ho expliqui: que s'ha despullat, que ha sortit de l'armari o que ha deixat les bambolines i ha sortit a l'escenari.  La qüestió és que sabíem que no se n'havia anat, que hi és, que la "meritòria Transició" va ser  un pacte que va permetre que el franquisme travessés el portal de la democràcia ("de la llei a la llei a través de la llei", segons Torcuato Fernández-Miranda). Per això la democràcia espanyola no va néixer com a una democràcia militant (democràcia defensiva, combativa); per això, a les eleccions generals de 1982, va ser possible que s'hi presentés el partit "Solidaridad española", amb el ex tinent coronel Antonio Tejero Molina al capdavant; per això, al Parlament d'Andalusia, hi farà cap, d'aquí a poc, Vox (el partit a la dreta de la dreta), amb una força de 12 escons en una assemblea de 109, avui  sense una majoria absoluta.
Bé, fins aquí, el pròleg.
Ara la qüestió és què hi faran els qui se'n diuen "bloc constitucionalista"?
Al cap de la darrera  reunió de la executiva nacional de Ciutadans, a Albert Rivera li demanaven per la possibilitat de pactes electorals amb Vox, a la qual cosa ell hi va respondre: "(..)amb cinc partits a l'arc parlamentari i amb un canvi a portar a terme, seria una irresponsabilitat, al meu parer, descartar tots els escenaris que hi ha damunt la taula".   Remarco "irresponsabilitat";  això és, entre Ciutadans i ERC, per exemple,  hi ha una línia vermella que no hi ha entre Vox i Ciutadans, clar i català.
Per al PP, els vincles  històrics amb Vox li recomanen anar-hi amb compte: l'historial del líder de Vox,  Santiago Abascal Conde, dibuixa un perfil de dues cares: una d'aliat i una altra d'adversari.
La tolerància envers Vox (i altres intoleràncies)  la puc entendre  per l'inèrcia de l'ideari nacionalista radical espanyol, que,  gràcies a aquell model de transició, ha arribat   fins avui. Com així no es pot parlar amb ERC (i els altres partit independentistes)  però sí amb Vox quan totes dues formacions posen el dit sobre el mateix article del text constitucional de 1978? aquest que diu: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas", Art. 2n. L'un demana l'independència; l'altre, la supressió de les autonomies.