La ceguesa

Ho han dit tants i tantes vegades...Però darrerament li ho he sentit dir a Pedro Sánchez, Secretari General del PSOE, arran del debat d'investidura de Quim Torra: la tasca que ha de fer ara el president de la Generalitat  és unir tots els catalans i governar per a tots ells. I li ha recordat que s'equivocarà si ho fa només per al 47% dels catalans, això és per als independentistes.

Les circumstàncies que ara per ara viu Catalunya tenen la complexitat que resulta, sempre, de la existència  d'idees antagòniques. No hi ha cap misteri. La manera d'afrontar aquesta mena de circumstàncies canvia segons el model de societat: democràtic o no massa (diàleg o repressió). No és possible governar  satisfent igualitàriament diverses parts en conflicte   (això és: governar per a tots) sense resoldre (o regular), primer, el conflicte. No té gaire  sentit lògic demanar a una part  que deixi a banda els seus anhels, que renunciï a si mateix i que d'això se'n digui governar per a tothom. De l'antagonisme estant, no és possible plantejar això a cap de les parts.
Però dit això, cal afegir-hi de seguida que ha estat la bancalada independentista  la que ha mirat d'afrontar l'antagonisme democràticament, demanant i oferint diàleg sense límits i posant damunt la taula l'opció d'un referèndum. De l'altra banda, els unionistes, han oferit igualment diàleg, però sense incloure-hi  la qüestió del sobiranisme, el dret a decidir. Si hom vol resoldre un conflicte, com pot prendre com a punt de partida l'exclusió d'una part constituent d'aquest conflicte?

Va dir en Charles Michel (14‎ d'‎octubre‎ de ‎2017),  Cap del Govern belga: "Quan les frustracions es perllonguen durant anys sense ésser resoltes,  tard o d'hora  hi ha una factura política a pagar".
Si no atenem els conflictes i es perllonguen massa, a l'últim arriba la rancúnia.

Mitjançant l'Acord del Consell de Ministres del 21 d'octubre de 2017,  el Govern d'Espanya demanava al Senat autorització per a portar a terme l'intervenció de les institucions catalanes a l'empara de l'article 155 de la Constitució de 1978. L'actual Govern espanyol deia en l'apartat que fa referència a "Objectiu i necessitat de les mesures de l'article 155": "(...), el Gobierno de la Generalitat ha obviado el interés general de los catalanes  en favor del ideario independentista de una parte de ellos. Estos anhelos soberanistas, sin entrar a cuestionar su legitimidad  en un sistema democrático  que ampara el pluralismo político, no pueden ser presentados como una demanda unánime del conjunto de los ciudadanos catalanes, no pueden traducirse en un discurso único de imposición de la independencia y no pueden, por encima de todo, traducirse en una declaración unilateral en este sentido.(...)". Torno enrera i rellegeixo: "(...)sin entrar a cuestionar su legitimidad(...)" Això és, sense posar-ne  en dubta la legitimitat,  ja que   es parteix de la preexistència d'un marc democràtic que empara el pluralisme polític. Això és, són davant una qüestió política,  dins un sistema democràtic, la legitimitat de la qual no es posa en dubte.
Els anhels sobiranistes son legítims; parlar-ne, raonable. Si el bloqueig i la repressió son els remeis del Regne d'Espanya, tard o d'hora arribarà la rancúnia, això és la ruptura.  Res a veure amb els anhels de la unitat que es pregona. I això ho veu un cec.

Supremacia de la lleialtat, supremacia del nacionalisme, supremacia de la llengua.
Para Albert Boadella, President o Rei de Tabarnia, el Català i el Neerlandés són llengües inútils, per sota del Castellà i l'Anglés. Aquestes dues llengües  ocupen un lloc  preeminent per la seva extensió geogràfica.
Per a Ciutadans, el nacionalisme (català)  és un atac als valors europeus. L'única nació és Espanya i per a defensar la seva supremacia ha creat la plataforma "España ciudadana".
Per a Felipe de Borbón, hi ha una lleialtat preeminent, suprema (que s'ha trencat), per damunt de la que neix dels sentiments identitaris de la gent (de l'Espanya de la diversitat, plurinacinal) envers  la seva terra, la seva cultura i la seva història.
Tot això que s'anomena Procés és un xoc contra el supremacisme espanyol. I heus aquí que arriba, un altre cop, Pedro Sánchez, el Secretari General del PSOE i diu que parlarà amb el President de la Generalitat "si el seu supremacisme  li ho permet".

39 ANYS

Han passat 39 anys. Aleshores, el sis de desembre de 1978, jo era un jove de 21 anys i la legislació vigent ja em reconeixia el dret de vot. Malgrat això, no poguí pas manifestar el meu rebuig al text de la vuitena constitució espanyola: en aquell referèndum, votar  NO volia dir que  hom no estava d'acord amb l'obertura del període democràtic; i votar  SÍ volia dir que  hom acceptava una constitució tutelada pel règim franquista. Per la qual cosa, vaig haver de  abstenir-m’hi.
39 anys després, la foto de l'acte d'homenatge a la Constitució, el proppassat dia 6 de desembre,  palesa  que la unitat al voltant de la idea de la indivisible i indissoluble  nació espanyola segueix sent una utopia. No hi ha, a la foto de l'esdeveniment, cap representant dels Governs del País Basc i Catalunya.
Se'm fa ridícul  com, massa sovint, cadascun de nosaltres analitza  les coses  mirant d’oferir-ne una imatge adient als nostres interessos. Les circumstàncies  que viu Catalunya a hores d'ara és el producte d'un seguit d'esdeveniments, això és, d'un procés històric, ple, com qualsevol altre, d'encerts i errors.  Per tal d'analitzar-lo, aquest procés històric  es pot dividir en fases o etapes, però sense oblidar-nos que cada fase és una part d'un gran i llarg procés que anomenem Història, en majúscules. Tot això amb el benentés que, un vegada presa una part,  fase o etapa d’aquest procés, no es pot deixar a banda o ometre cap esdeveniment de la qual fase sigui un succés connectat amb  altres mitjançant la relació de causa i efecte. Entesos?. No es coneix el fet aïllat, inconnex, nascut de sí mateix. Déu a banda.
Perquè dic tot això? Segueixo perplex: "Malauradament, 30 anys  de nacionalisme no es resolen  en una jornada electoral", ha dit na Inés Arrimadas l’endemà de les eleccions del 21D. Això és, prenent com a referència el dia 21 de Desembre de 2017 i fent marxa enrera 30 anys, arribaríem  al 21 de Desembre de  1987. No sé quin esdeveniment es pot jutjar rellevant en aquesta data. No sé de cert quina idea vol transmetre na I.A. Representa que  vol dir que al voltant de l’esmentada data neix el nacionalisme català  com a el subjecte agent   l’efecte del qual ha estat  “el malmés i blasmat present”; tot i que, aleshores (1987), feia més o menys nou anys que s'havia aprovat en referèndum la vuitena constitució espanyola (1978), el text de la qual parla de "nacionalitats"  amb referència a Galicia, Euskal Herria i Catalunya; tot i que, aleshores,  feia 55 anys (1932) que  Esquerra Republicana de Catalunya havia guanyat les primeres  eleccions al Parlament de Catalunya; tot i que, aleshores, feia més o menys 68 anys des del malmés Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya  aprovat per l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya (1919); etcétera.
Potser  la senyora Arrimadas no s'ho mira amb perspectiva. Potser se li fa  molt més senzill bastir el seu  discurs al voltant de les eleccions autonòmiques de 1980 i 1984, amb el Jordi Pujol, "el corrupte", al capdavant, i deixar amagada la resta de la història  al seu  darrere . Així s'estalvia explicar  que amb  les proppassades eleccions del 21 de desembre, no n'hi havia prou  per a resoldre, enfonsar i colgar per sempre mai (malgrat el seu desig) aquest llarg i complex “Procés”, en majúscules. 

Les eleccions (plebiscitàries?) del 21 de Desembre

Crec que calia arribar fins aquí, fins a la declaració unilateral d'independència, tot i que la resposta seria l'article 155. Enrere queden un pacte trencat, un pacte fiscal impossible, resolucions del Parlament que demanaven diàleg i delegació de competències per a portar a terme un referèndum; enrere queden el procés participatiu del 9N de 2014, unes eleccions plebiscitàries i un referèndum contra el vent i la marea de l'acció judicial i policial espanyola.
Les conseqüències: primer, empresonament dels líders independentistes Jordi Sánchez i Picanyol i Jordi Cuixart i Navarro, pel delicte de sedició; després, la resolució de presó provisional comunicada i sense fiança de Oriol Junqueras i Vies, Jordi Turull Negre, Raúl Romeva i Rueda, Josep Rull i Andreu, Dolors Bassa i Coll,  Maritxell Borràs i Solé, Joaquim Forn i Chiariello, Carles Mundó i Blanch. La resta del Govern electe de Catalunya s'està a Brussel·les, ara per ara al empara d'una altra justícia. En aquestes circumstàncies, el Molt Honorable Carles Puigdemont ha demanat al poble de Catalunya que romangui fidel als principis democràtics, de cap manera s'ha de creuar la línia que marquen la pau i el civisme. 
Torno a fer  la mateixa pregunta: Creu algú que, amb la suspensió (o la ocupació, tant se val) de l'autonomia de Catalunya, s'esvanirà la boira? Algú s'ho pensa, que les eleccions del 21 de Desembre (ara sí; les del 27 de Setembre de 2015, no)  seran la solució a un conflicte secular?.
Alguna cosa, segur,  hom pot dir dels protagonistes, polítics i socials, del projecte sobiranista de Catalunya. Hi haurà coses que seran  fruit d'una reflexió crítica. Ells mateixos ja fan autocrítica. D'altres,  hom en dirà  per tal de menysprear-los, desqualificar-los i condemnar-los, per tal d'enderrocar i colgar en l'arxiu de la història, un altre cop, el mínim bri del sobiranisme català.  Jo mai no  havia vist gent capaç de posar en risc el patrimoni, la  trajectòria política, fins i tot la llibertat, treballant pacíficament i fent servir mitjans propis de qualsevol sistema democràtic per a  tirar endavant un projecte polític.
La unitat  d'Espanya no és un dret fonamental, humà; és un desig, un projecte, un projecte legítim, és clar, com qualsevol altre projecte de la mateixa naturalesa,  tal com va dir,  parlant dels anhels sobiranistes catalans, el Govern d'Espanya ("sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político") en l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155.
Només hi ha unitat quan hi ha voluntat d'anar plegats, quan  la unitat  neix de l'expressió d'aquesta voluntat,  no perquè ho digui cap llei. Més que més  quan la llei que s'invoca no està neta d'ombres.
Quan els anhels sobiranistes d'una part majoritària del  poble de Catalunya van  qüestionar  la sobirania única i, de resultes d'això, la indissolubilitat i indivisibilitat de l'Estat espanyol, es va produir    una crisi d'Estat  la solució de la qual només hauria pogut vindre del diàleg  i de la lliure expressió de la voluntat de les parts; i,  fos qual fos el resultat del procés,  vincular-s'hi.
Ara som en un altre escenari. La declaració unilateral d'independència i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució  han mobilitzat els unionistes. L'ambient de confrontació és palés i, en conseqüència, el resultat de les eleccions del 21D és incert. Aquestes eleccions, menys que no pas d'altres, no és el camp adient per a  debatre-hi un projecte de futur. Hi ha dos bàndols cadascun dels quals  mira d'enderrocar l'altre.
Hi ha un detall que no puc ometre: dins del bàndol unionista, n'hi ha que, de vegades a les seves manifestacions, hi fan servir un tema (y viva España) de Manolo Escobar. Hi tenen dret, és clar. Només és una cançó, una cançó de 1973, quan encara vivia el dictador Franco.
Va dir l'expresident Aznar, fa ja molt de temps:-"Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Anem a veure. El senyor Aznar és dels que pensen que Espanya és "una"....Això és, una unitat, indissoluble i indivisible. Nogensmenys, en la seva predicció, pren i enfronta dues entitats, dues coses, dues unitats: d'una banda, Catalunya; de l'altra, Espanya. Aleshores, parlava del conflicte sobiranista, i la indivisible del seu cor li va sortir del cap representada per dues realitats, dues coses, dues parts. Espanya li va sortir trencada. Si hagués estat coherent amb el seu sentiment d'unitat, si aquest sentiment fos sincer,  potser hauria pensat que si en qualsevol regió de l'Estat naixia la desafecció políticament organitzada, el mateix Estat havia entrat en crisi. Però el seu comentari parlava que  de resultes de la tensió entre Espanya i el nacionalisme català, Catalunya es trencarà mentre Espanya seguirà endavant sense patir gens ni mica. Amb aquell comentari, l'expresident Aznar va transmetre la idea que Catalunya no és la extensió d'Espanya pel nord-est, sinó una realitat destriable  (subjecte polític i jurídic sobirà?), però  sotmesa. 

Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919.

Durant el Ple  del Parlament, ahir al vespre, el diputat del Partit Popular Xavier García Albiol, al seu torn d'intervenció, va treure una petita bandera andalusa: un gest reivindicatiu envers els altres catalans, els que no hem nascut a Catalunya,  un cop de teatre unionista. Un altre diputat va aprofitar l'avinentesa per a recordar-li  el nom del creador d'aquesta bandera,  Blas Infante Pérez de Vargas, "pare de la pàtria andalusa", condemnat a mort després de la guerra civil de 1936.
Doncs bé, en aquesta  nit de vigília, he pensat que seria oportú tornar a editar unes línies  del  Manifest de Còrdova de l'1 de gener de 1919, del qual va ser coautor Blas Infante.

 Extret de:

Manifiesto de Córdoba, 1 de Enero de 1919.
"Sentimos llegar la hora suprema en que habrá de consumarse definitivamente el acabamiento de la vieja España (...). Declarémonos separatistas de este Estado que, con relación a individuos y pueblos, conculca sin freno los fueros de la justicia y del interés y, sobre todo, los sagrados fueros de la Libertad; de este Estado que nos descalifica ante nuestra propia conciencia y ante la conciencia de los pueblos extranjeros (...). Ya no vale resguardar sus miserables intereses con el escudo de la solidaridad o la unidad, que dicen nacional.
Aún las regiones que más aman la solidaridad, como sucede a Andalucía, van dándose cuenta de que los verdaderos separatistas son ellos: los que esparcen recelos con relación a pueblos vivos, como Cataluña o Vasconia, por el delito horrendo de querer regir por sí sus peculiares intereses. (...). El Estado oligárquico las ataca, porque precisamente esas regiones quieren proceder a la reforma de su organización para hacer compatible la libertad y el derecho de todos y para estar representados todos dignamente.
Del mismo modo calumniaron y vejaron también, esos Poderes, a Portugal, y Portugal huyó fuera del seno de la familia hispana. Esto hicieron con la América del Sur y la América del Sur repugnó la solidaridad, sustrayéndose a la tiranía de la metrópoli; esto hicieron con Cuba y Cuba buscó apoyo contra España en la libre Norte América; esto quieren hacer ahora con las regiones que llaman separatistas; enconando con respecto a ellas, odios y diferencias afectivas, antecedentes del disgregamiento. (...) No podrán contener sus  ansias de libertad la acción opresora de los poderes centrales, porque éstos ninguna esencia representan y los nacionalistas de todas las regiones van movidos por una fervorosa esencia de liberación, siendo impotentes las armas y los ejércitos todos ante la fuerza avasalladora, incontrastable, que expansiona los ideales de liberación oprimidos".

Cal esmentar, per a la millor comprensió, que aleshores, gener de  1919, fa gairebé 99 anys, prenia forma el malmés   Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919.

"Ni quiero ni puedo" i 155.

L'activació de l'article 155 de la Constitució espanyola pot aturar, de moment, el desenllaç independentista del conflicte hispano-català, però el nodreix i n'apuja el grau de tensió.

Creu algú que, amb la suspensió de l'autonomia catalana, s'esvanirà la boira?
El Govern d'Espanya ofereix el perfil de la fermesa; Ciutadans es fa veure determinat, triomfador; i el Psoe  rebaixa  l'agressivitat de  la mesura. Cadascun explica les coses mirant cap a els seus electors, oferint-los-en la versió simplificada: Suspendre la autonomia, intervenir-hi i convocar eleccions autonòmiques com més aviat millor. I cap problema. 
Però l'objectiu de l'establishment espanyol no és sols l'independentisme  com a opció unilateral el suport del qual es qüestiona, sinó el soberanisme: el conjunt de ciutadans -majoritari, sense cap mena de dubtes- que demanda l'exercici del dret a decidir, o si hom  vol, el dret d'autodeterminació.  Per a la qual cosa - per a esborrar del mapa els autodeterministes- calia mantindre enfrontats  els uns contra els altres: d'una banda, els sobiranistes independentistes partidaris fins i tot d'una declaració unilateral d'independència;  de l'altra, els sobiranistes no independentistes partidaris d'un referèndum acordat. Tal com hi eren, al Parlament. Només  havia d'enfonsar  la nau dels sobiranistes independentistes i la resta seria un problema de baixa intensitat. Malauradament, se li han regirat  les coses al establishment espanyol, de moment: en vespra del referèndum, els sobiranistes no independentistes van mobilitzar-se; el referèndum, malgrat els seus esforços, tort i tot  va tirar endavant; les forces de seguretat de l'Estat tingueren una actuació  prou desafortunada,  com també ho ha estat l'empresonament dels presidents de Òmnium Cultural i l'ANC. No puc deixar-me portar pel cant de nimfa marina que ve del fons de l'Acord del Consell de Ministres per al desenvolupament de l'article 155: "(...), el Gobierno de la Generalitat  ha obviado el interés general de los catalanes en favor del ideario independentista de una parte de ellos. Estos anhelos soberanistas, sin entrar a cuestionar su legitimidad en un sistema democrático que ampara el pluralismo político, no pueden ser presentados como una demanda unánime del conjunto   de los ciudadanos catalanes, no pueden  traducirse en un discurso único  de imposición  de la independencia y no puede, por encima de todo, traducirse en una declaración unilateral en este sentido".  Els anhels sobiranistes mai no han trobat  empara dins  el sistema democràtic espanyol  i el seu pluralisme polític; des del començament d'aquest episodi històric, els  independentistes han mirat d'arribar a un pacte social mitjançant la fórmula democràtica d'un referèndum: Proposició de llei orgànica del 17 de desembre de 2013; consulta popular del 9 de novembre de 2014; document de demandes al Govern d'Espanya, 46 punts, 20 d'abril de 2016;  referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Aquest  hipòcrita comentari  del Consell de Ministres fa l'ullet  als seus socis europeus, amb la complicitat de Ciutadans i Psoe, però no comporta la voluntat d'obrir cap via de diàleg que tingui en compte la demanda d'un referèndum. La resposta del President Mariano Rajoy -i he d'entendre  que també n'és del Govern d'Espanya i de la majoria de les Corts Generals- es resumeix en la frase "ni quiero ni puedo".

Yo, El Rey.

    Real Cédula de 23 de Junio de 1768, punt VII.: "Que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practíque, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendandose tambien por el Consejo á los Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares, para su exâcta observancia y diligencia en estender el idioma general de la Nacion, para su mayor harmonía, y enlace recíproco". 


Només un toc de temps  passats al voltant  del "greu problema de marginació que pateix la llengua castellana a Catalunya".

   

La solitud de Catalunya.

Si no ho sabia, ja ho sé: cap ni un, a Europa, donarà suport a Catalunya si fa el pas endavant  i  declara unilateralment   la independència. Ja ho sé, si no ho sabia. Ho han dit, clar i català,  el senyor Tajani, President del Parlament Europeu; i el President del Consell Europeu, el senyor Donald Tusk. Lògic, normal, natural, comprensible.  La Unió Europea va néixer de resultes d'un llarguíssim procés de  diàleg, d'un seguit de acords  teixits pacientment al llarg dels anys, d'un pacte, en aquest cas, un gran pacte entre estats. I un pacte, qualsevol pacte, es fonamenta en la lleialtat entre les parts que l'han signat.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen. Així doncs, res a objectar-hi.

La Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, fou aprovada per les Corts Generals Espanyoles entre el 30 d'Abril i el 10 de Maig de 2006. Ja no era la norma que va sortir del Parlament de Catalunya  el 30 de setembre de 2005. Tot i això, va ser aprovada en referèndum  pel poble de Catalunya el 18 de Juny de 2006 i sancionada pel Rei. El nou pacte entre els representants del poble espanyol i el poble de Catalunya va néixer  oficialment el 9 d'Agost de 2006.

Malgrat això, el 28 de Juny 2010, gairebé quatre anys després, una sentència del Tribunal Constitucional, de resultes d'un recurs d'inconstitucionalitat, trenca aquest pacte en els seus termes establerts.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen.

El 10 de Juliol del 2010, hi-hagué una manifestació a Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim".