El passat onze d'agost, Rajoy ha afegit la reforma de la constitució al seu programa polític. És una proposta que desenvoluparà al llarg de la propera legislatura i pren com a punt de partida un informe del Consejo de Estado emés el 16 de febrer de 2006. Les dues curiositats de aquest informe sobre modificacions de la constitució espanyola són que, aleshores, l'informe, que va encarregar el president Zapatero, va rebre el vot en contra del conseller de estat José Mª Aznar i que, a hores d'ara, quan el PSOE defensa la reforma de la constitució, el Sr. Rajoy el jutja òptim. Bon o dolent, en termes objectius aquest informe era aleshores i és ara una eina per a un fi determinat.
La pregunta és què el feia dolent i què el fa òptim?. Per aquells anys (2003-2006 i fins i tot abans) ja es parlava de una Espanya plural i de federalisme, i l'oposició a aquestes idees era intensa. Qualsevol cosa que no fos Constitució i Espanya havia de rebre el rebuig dels unionistes i uniformistes. Un d'aquests gests de rebuig va ser el vot particular de Aznar a l'esmentat informe. Però perquè ara és òptim?.
En la Festa de la Rosa de l'any 2012, Pere Navarro, aleshores Secretari general del PSC, demanava a Rubalcaba, que hi era, que fes un pas endavant cap al federalisme. Al seu torn, Rubalcaba li va demanar valor i coratge davant els independentistes. Aquest va ésser el punt de trobada que va permetre de mantindre la federació PSOE-PSC, necessària més que més per al PSOE, atenent el volum de vots dels socialistes catalans. Amb la declaració del Consell territorial del PSOE, a Granada, el 6/7/2013, es va formalitzar la proposta socialista de reforma federal de la constitució. Va néixer com a transaccional política, però, al meu parer, des d'un punt de mira estratègic (del PSOE, dic) ha estat la troballa del posat políticament correcte, l'ocupació del centre virtuós, equidistant del "secessionisme i el immobilisme". En el si del PSC va ésser una altra cosa, va ésser el triomf d'una de les seves ànimes sobre l'altra. I en això raïa el valor, la utilitat de la seva proposta reformista. D'una banda, Catalunya endins, suturava les relacions amb un PSC que, tot fugint del dret d'autodeterminació, s'allunyava del "dret a decidir" i es manifestava partidari d'una "consulta legal i acordada". D'altra banda, Catalunya enfora, feia propi, gairebé exclusiu, un espai polític centrat, progressista, de futur, no solament encapçalant el canvi, sinó representant-lo, un canvi valent pel que fa al títol ("reforma federal de la constitucíón"). Però aquesta proposta reformista, o posat estratègicament oportú, era útil amb el benentès que no arribara el moment de la negociació de la reforma constitucional. Això és, mentre els independentistes seguissin éssent independentistes i els immobilistes, immobilistes.
Per això aquell vell i oblidat informe sobre modificacions de la constitució espanyola s'ha tornat sobtadament un instrument òptim per al PP. De cop i volta el govern central i el PP, els immobilistes, abandonen l'immobilisme, s'acosten a l'espai que el PSOE havia creat i havia ocupat, s'hi entaulen cara per cara i, a més a més, posen damunt la taula, com a punt de partida, un informe del Consell d'Estat que va demanar José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores president de govern central. L'immobilista ha mogut peça. Un cop de teatre que despertarà les tensions adormides dins del PSOE i del PSC i els complica les coses d'ara endavant. Els temps dels posats han passat. La sort està tirada.
