Tortosa i els símbols del fracàs

A  Tortosa, s'hi han muntat una consulta popular per tal de decidir què fan amb el monument que hi ha al bell mig de l'Ebre,  on era el pont de la Cinta, el monument commemoratiu de la batalla de l'Ebre, el desenllaç  de la qual va comportar el triomf final  dels colpistes i el començament de la dictadura de Franco. Calia triar-hi entre dues opcions:  retirar-lo o conservar-lo i reinterpretar-lo. S'ha arribat a les urnes el 29,73% dels tortosins. D'aquests 30 de cada 100, el 68,36% ha triat conservar i reinterpretar, tot i que ningú ha oferit encara una reinterpretació del monument bastit per a glòria dels vencedors de la guerra civil. Em moro de ganes de saber com el reinterpreten.
En altre moment m'hauria sentit indignat davant l'esdeveniment, però a hores d'ara no trobo dintre meu cap mena de ressentiment envers aquest grapat de tortosins  -que avui representen els defensors dels monuments franquistes, que hi ha per tot arreu-  que volen conservar l'esmentat monument. Però reinterpretant-lo. Ho facin com ho facin, mentre hi sigui, serà el record d'una guerra civil, el record del fracàs d'una societat, un símbol més del fracàs del model espanyol d'unitat nacional, un model excloent, uniformista i per tant repressiu. Tot plegat, res a veure amb el concepte d'unitat.
Els nacionalistes espanyols van començar a perdre aquella guerra civil  l'endemà de la victòria,  i cada cop que bastien un símbol de la seva gloriosa creuada, feien més grossos el fracàs social i el del seu projecte.

Eurovisió.2016.

(Espanya, Catalunya i Gibraltar).

6 d'Abril de 1968, Festival d'Eurovisió. Enrera quedava el referèndum gibraltareny de 1967. S'acostava  el Maig de 1968. Aleshores,  TVE havia fet fora del Festival d'Eurovisió  el cantautor català Joan Manuel Serrat: El noi de Poble-sec va voler defensar la cançó espanyola (La, La, La) cantant-la en Català. El Serrat  va patir el veto de RTVE  durant sis anys.
Des d'aleshores, han passat quaranta-i-vuit anys. Espanya ja no és una dictadura militar, és una monarquia parlamentària.   Enrera ha quedat el referèndum gibraltareny de 2002. La magnitud i empenyi del sobiranisme  català  ha dut al Parlament català la majoria absoluta d'escons independentistes.
Moltes coses han canviat, i molt, des d'aquell Abril de 1968; però, algunes, no pas tant. Per exemple, pel que fa a l'ús del conjunt de les llengües espanyoles a les Corts de Madrid, fer-hi un discurs en una altra llengua que no sigui pas el castellà no està admès encara. Si hom vol fer enrabiar la majoria dels diputats del Congrés, només ha de provar de fer el seu parlament en galego, euskera o català. Nogensmenys, el proppassat dia catorze de maig, la cantautora Barei ha pogut defensar, sense cap problema, la cançó espanyola ( «Say Yay!») en llengua anglesa.
No em fa res que la Barei canti en anglès o xinès, només se'm fa cridaner i m'ha deixat  un dubte: arribarà Gibraltar a ser part de l'Estat espanyol abans que Catalunya sigui un estat independent?😒

H. Morgan.

TANT SE VAL, D'AQUÍ A QUARANTA ANYS, TOTS CALBS

Les eleccions  generals s'acosten i el partit socialista (PSOE) s'allunya d'aquell posat que tant servei li va fer quan calia cosir les ferides obertes amb el PSC. De nació, ni parlar-ne. De pacte fiscal, tampoc no pas. Una exministra de defensa disposada a lluitar contra l'independentisme per terra mar i aire. El PP, amb un informe del Consejo de Estado emés el 16 de febrer de 2006 que diu que ferà servir al cap de la propera legislatura, si hi governa. C's, més lluny. UDC, tot demanant calma i una proposta atractiva per a Catalunya  l'endemà de les eleccions. La CUP, mirant de aprofitar el procés per tal de constituir de passada una república socialista. I Mas, culpable de tot això. No passa res. D'aquí a quaranta anys, tots calbs. I potser un altre cop Sísifo empenyerà la roca muntanya amunt; però tant se val:  els déus estaran un altre cop fent costat  als unionistes.   

Rajoy i el 27S

Transcripció feta del vídeo penjat en ABC.es, el 22 de setembre de 2015. Parla M. Rajoy:

"(...)Yo soy partidario de que gobierne siempre la lista más votada. En esta oportunidad, lo que pasa es que hay una lista, la más votada, en el supuesto que fuera Juntos por el sí, que lleva como programa electoral  la ruptura de las reglas del juego que nos hemos dado entre todos los españoles, la liquidación de la constitución,  la supresión de la soberania nacional y la desaparición de  España como pais que hemos conocido. Comprenderá Vd. que toda regla general, y la regla general es que gobierne la lista más votada, pues tiene su excepción, y en este caso si fuera posible construir una alternativa frente a quien quiere liquidar España, pues yo creo que sería algo muy sensato y razonable. Para mí son unas elecciones autonómicas. Aquí lo importante son los votos, importante los escaños. Pero, dato esencial: para qué, para formar gobierno evidentemente son los escaños, para supuestamente legitimar una operación ilegal, ni los escaños ni los votos, porque es que la ley está por encima de cualesquiera otras consideraciones".
Em fa l'efecte que Rajoy, amb aquest comentari -que poso en relleu amb negreta- ha subscrit el caràcter de eleccions plebiscitàries de les properes eleccions del 27 de setembre. Abans d'ahir teníem el bloc pel Sí (CDC-ERC i CUP) i els altres. Ara tenim el bloc pel Sí i una proposta de Junts pel no per tal de fer fora Mas  del govern si el bloc pel sí no aconsegueix la majoria absoluta. Certament, en aquesta entrevista, Rajoy no hi parla de formar bloc de cara a les eleccions, sinó de cara a la formació de govern. Però el fet que ofereixi la possibilitat d'aquesta coalició comporta, al meu parer, la contribució  de Rajoy a remarcar el caràrter consultiu o referendari d'aquestes eleccions.     

EL TOMB DE RAJOY- I

El passat onze d'agost, Rajoy ha afegit la reforma de la constitució al seu programa polític. És una proposta que desenvoluparà al llarg de la propera legislatura i pren com a punt de partida un informe del Consejo de Estado emés el 16 de febrer de 2006. Les dues curiositats de aquest informe sobre modificacions de la constitució espanyola són que, aleshores, l'informe, que va encarregar el president Zapatero,  va rebre el vot en contra del conseller de estat José Mª Aznar i que, a hores d'ara, quan el PSOE defensa  la reforma  de la constitució, el Sr. Rajoy el jutja òptim. Bon o dolent, en termes objectius aquest informe era aleshores i és ara una eina per a un fi determinat.

La pregunta és què el feia dolent i què el fa òptim?. Per aquells anys (2003-2006 i fins i tot abans) ja es parlava de una Espanya plural i de federalisme, i l'oposició a aquestes idees era intensa. Qualsevol cosa que no fos Constitució i Espanya  havia de rebre el rebuig dels unionistes i uniformistes. Un d'aquests gests de rebuig  va ser el vot particular de Aznar a l'esmentat informe. Però perquè ara és òptim?.

En la Festa de la Rosa de l'any 2012, Pere Navarro, aleshores Secretari general del PSC, demanava a Rubalcaba, que hi era, que fes un pas endavant cap al federalisme. Al seu torn, Rubalcaba  li va demanar valor i coratge davant els independentistes. Aquest va ésser el punt de trobada que va permetre  de mantindre la federació PSOE-PSC, necessària més que més per al PSOE, atenent el volum de vots dels socialistes catalans. Amb la declaració del  Consell territorial del PSOE, a Granada, el 6/7/2013, es va formalitzar la proposta socialista de reforma federal de la constitució. Va néixer com a transaccional política, però, al meu parer, des d'un punt de mira estratègic (del PSOE, dic) ha estat la troballa del posat políticament correcte, l'ocupació del centre virtuós, equidistant del "secessionisme i el immobilisme". En el si del PSC va ésser una altra cosa, va ésser el triomf d'una de les seves ànimes sobre l'altra. I en això raïa el valor, la utilitat de la seva proposta reformista. D'una banda, Catalunya endins, suturava les relacions amb un PSC que, tot fugint del dret d'autodeterminació, s'allunyava del "dret a decidir" i es manifestava partidari d'una "consulta legal i acordada". D'altra banda, Catalunya enfora, feia propi, gairebé exclusiu, un espai polític centrat, progressista, de futur, no solament encapçalant el canvi, sinó representant-lo, un canvi valent pel que fa al títol ("reforma federal de la constitucíón").    Però aquesta proposta reformista, o posat estratègicament oportú, era útil amb el benentès que no arribara el moment de la negociació de la reforma constitucional. Això és, mentre els independentistes seguissin éssent independentistes i els immobilistes, immobilistes.

 Per això aquell vell i oblidat informe sobre modificacions de la constitució espanyola s'ha tornat sobtadament  un instrument òptim per al PP. De cop i volta el govern central i el PP, els immobilistes, abandonen l'immobilisme, s'acosten a l'espai que el PSOE havia creat i havia ocupat, s'hi entaulen cara per cara i, a més a més, posen damunt la taula, com a punt de partida, un informe del Consell d'Estat que va demanar José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores president de govern central. L'immobilista ha mogut peça. Un cop de teatre que despertarà les tensions adormides dins del PSOE i del PSC i els complica les coses d'ara endavant. Els temps dels  posats han passat.  La sort està tirada.    

Punts de mira

Catalunya té vocació d’autogovern;  L’Estat espanyol ni tan sols en té de federació. He llegit  una entrevista de l’Enric Juliana a Lorenzo Bernaldo de Quirós parlant-hi de les tres nacions: Espanya, Catalunya i País Basc. Sí, segur que, dels que pensen que cal reformar la constitució, n’hi haurà moltíssims, segur, de tots els partits. Però no veig en aquestes opinions cap motiu per a l’esperança . Veig clar i sense matisos el punt de mira del PP, tant sorayos com tancredos. Del PSOE, no me’n refio. La proposta de reforma constitucional del PSC  mira  d’introduir-hi "tècniques federals per solucionar els problemes de l’Estat de les Autonomies i poder també contribuir a superar els problemes del llarg i tortuós procés estatutari català", tal com diu   Miquel  Iceta  al document de treball de la Fundació Rafael Campalans, de maig de 2013.  En la mateixa línia, el PSOE (Consell territorial de Granada, 6/7/2013) defensa l’Estat de les Autonomies i la reforma del títol VIII,  davant el centralisme i el secessionisme, com a l’única  via. Això és el que s'anomena, tot plegat, la tercera via, oi?  Em penso que han trobat el posat políticament oportú, com quan parlaven d’autodeterminació (Suresnes-1974), com quan deien “Otan, de entrada, no” (Octubre-1982), com quan van dir que acceptarien l’estatut que sortís del Parlament. Ara parlen de la reforma federal de la constitució. Rellegeixo el blog de Joaquín Leguin  (“No pueden quitarme mis derechos sin contar conmigo”) i recordo de passada que aquest senyor és un  històric del PSOE i prou  allunyat de qualsevol mena de reforma federal de la constitució. Si de cas, algun retoc  i n’hi ha prou.

D'altra banda, sento parlar de la sentència del TC de 25/3/2014 sobre la Resolució 5/X de 23/1/2013, del Parlament de Catalunya. Com que no sóc jurista i no entenc gens ni mica de lleis ni sentències, he pres en consideració l'opinió d'un que n'és, de jurista. Deia el senyor JJ López Burniol, al seu article "Lectura d'una sentència"(La Vanguardia de 5/4/2014), que (repeteixo a grans trets) la sentència admet el dret a decidir com a una aspiració legítima que  pot tirar endavant dins el marc constitucional, això és, sense fer-hi  cap mena de reforma, i que sota l'embolic jurídic entorn del dret a decidir hi ha un problema polític que han de resoldre els polítics. Aquesta interpretació de la sentència obriria una quarta via fonamentada en el diàleg?

Mitjançant la Resolució 17/X, de 13/3/2013, el Parlament de Catalunya instava el Govern a iniciar un diàleg amb el Govern de l'Estat per tal de portar a terme una consulta sobre el futur de Catalunya. Conseqüentment,  el President de la Generalitat va enviar un escrit (26/7/2013) al President del Govern de l'Estat per tal d'iniciar l'esmentat diàleg. El 14/9/2013 hi va arribar la resposta, a la carta del President  Mas.  Res de Res.  I després de la sentència de TC, al Senyor Rajoy no se li va moure un pèl.

Tot i això,  el 14 de Juny,  Unió Democràtica de Catalunya ha resolt fer  una consulta a la seva militància, relativament  al “procés”, els criteris de la  qual són la sobirania, la democràcia, el diàleg, la seguretat jurídica,  Europa i la cohesió. 

En tot aquest procés sobiranista, és clar, la sobirania és el punt de partida. La democràcia, ha estat el mètode. El diàleg s’ha cercat, debades, des de la reforma de l’Estatut fins a la demanda d’un referèndum. La resta de criteris arribarien per mà del diàleg. Al meu parer, oferir un full de ruta la clau del qual és el diàleg, sense explicar com s’hi arriba, és dur la militància d’UDC a un carreró sense sortida, tal com ha fet el PSC amb la seva proposta de reforma federal de la constitució. Totes dues propostes demanen un interlocutor. Però el cas és que, a l’altra banda, no n’hi ha. Quin és el camí cap al diàleg? No és estrany que el resultat de la consulta posi en relleu la divisió del partit.