divendres, 3 d’agost del 2012

Entonces, qué?

En los momentos en que los sentimientos de frustración,  impotencia y rabia se agudizaban, se sentía impelido a encontrar la  manera, la más simple y rotunda  forma de resarcirse de esa indeterminada banda de hijoputas que habían dado al traste con cosas como el bienestar, el presente y el futuro. En el clímax  del  rencor,  contemplaba la fantasía  de  una milicia articulada, ofensiva,  incombustible; el campo de batalla más propicio, la estrategia más eficaz. Él no se sentía indignado por todo lo que pasaba, sino vencido. Vencido por un enemigo que era, por su magnitud y complejidad, inconcebible para él.  Vencido, no convencido: no estaba dispuesto a seguir a nadie que le prometiera sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor; quienes hacían esto eran parte de esa magnitud compleja, inconcebible y vencedora. En su condición de vencido, sentía la necesidad de integrarse en un movimiento de resistencia. Pero eso le parecía imposible. El primer impedimento para que ese movimiento surgiera era la gente como él, con su rabia, su rencor, sus fantasías; el segundo impedimento era la gente ilusionada con el callejero, multiforme, desorientado y único movimiento popular, el cual le recordaba demasiado el desenfado de la espuma de la cerveza. El tercer impedimento era la gente confiada, convencida, creyente de que los sacrificios impuestos por el gobernante de turno  nos devolverían lo perdido, o bien creyente de que,  con huelgas y  manifestaciones, manifiestos o pronunciamientos, evitaríamos algo. Vencidos, no convencidos. No había lugar para la fantasía, la ilusión o la confianza. Entonces, qué?.
Si es necesario defenderse o luchar, en primer lugar hay que identificar el enemigo. Es imprescindible saber quién o qué te está jodiendo. En segundo lugar, hay que renunciar a las fantasías, las ilusiones y la confianza. Las fantasías  son procesos subjetivos, ideales, inútiles, una paja mental que no sirve para nada. La ilusión, el entusiasmo, es una mierda de virus que infecta la acción y la debilita de manera que, cuanto mayor es el entusiasmo o la ilusión que  ponemos en un empeño, menor es nuestra capacidad de resistencia a la adversidad. La falta de entusiasmo (el simple convencimiento) nos hace incombustibles. En cuanto a la confianza, confiar en quién, en qué?. Es evidente  que no se puede confiar en  los procedimientos de que, supuestamente, nos hemos  dotado para regular nuestra vida social. Nuestros  órganos de representación (políticos o sindicales) no sirven de nada:  obsoletos en unos casos; en otros, inmaduros o corruptos; y en otros casos inoperantes o simplemente inexistentes. Tampoco podemos confiar en la utilidad de las armas defensivas que nuestras normas de convivencia nos reconocen: de qué nos sirve hoy una manifestación,  una huelga general?.
 Entonces, qué?.        

dissabte, 26 de maig del 2012

25 de maig, quina final

Veritablement, deu venir de puta mare una bona xiulada amb els amics  de l'altra banda i després veure guanyar el teu equip. Com se li quedarà a un l'ànima?, buida de tensió? plena de goig?. I a la cara, potser un somriure d'idiota. Ni que no més fos per això, val la pena una final com la d'ahir. Tenir la sensació de treure's del damunt els anys de nacionalisme excloent, com si agafessis d'un cop els símbols, les idees, les mentides, tot el que durant tants d'anys ens van imposar sense que poguéssim dir-hi que no i, en un crit, una xiulada, treure-t'ho de la ment i llançar-los-ho, mentre fan sonar el seu himne,  als qui a hores d'ara són els seus representants. Déu, com m'agradaria fer el mateix al meu país. Quina enveja.  

dijous, 22 de desembre del 2011

FER O DESFER PER TAL DE REFER?


"13. Además de reivindicar, con fundamento, la diversidad de España como fuente de riqueza colectiva, debemos reclamar la cooperación que genera eficacia en beneficio de los ciudadanos. Nuestra visión de una España plural y unida merece ser defendida con pasión porque es la visión que comparte la inmensa mayoría de los españoles frente a las tensiones de los separatistas y los separadores." (Font: document "Mucho PSOE por hacer", 21 de Dicembre de 2011).
 Signen:
Francisca Baraza Martínez, Delia BlancoTerán, José Borrell Fontelles, Manuel Bustos Garrido, Federico Buyolo García, Francisco Caamaño Domínguez, Aina Calvo Sastre, Javier Carnero Sierra, Estefanía Castro Chávez, Ana Concejo Vázquez, Antonio Cosculluela Bergua, Carme Chacón Piqueras, Remedios Elías Cordón, Marco Ferrara Ferrero, Eugenia Gómez de Diego, Joaquín Hermoso Murillo, Patricia Hernández Gutiérrez, Roberto Jiménez Alli, Juan Fernando López Aguilar, Fernando López Gil, Carlos Martínez Mínguez, Cristina Narbona Ruiz, Rafael Pacheco Rubio, Ximo Puig Ferrer, Javier Rojo García. (En negreta, els membres del PSC).

De l'altre costat, "Esforç per un nou PSC".En aquest cas, pel que fa al títol, sembla que sí s'hi tracta de desfer i refer per tal que el que  resulti  d'aquest procés sigui una altra cosa, quelcom nou. Però després...

Per una Aliança Catalana de Progrés (documents  PSC, 19/12/2011. 12 Congrés).
"Una aliança que no es conformi amb unes o altres contrapartides, sinó que estigui a l’altura de les ambicions de l’Estatut, disposada a exigir les cotes d’autogovern pactades, un pacte fiscal just -equivalent als que s’estableixen entre les regions en altres estats europeus- i una concepció plurinacional de l’Estat espanyol, d’una estructura federal, en la qual Catalunya obtingui l’encaix que li correspon com a nació i la llengua catalana obtingui la igualtat jurídica i el degut suport."

Confesso que no els entenc, els del PSC.








dimecres, 21 de desembre del 2011

VINT DE NOVEMBRE-VINT DE DICEMBRE

 En una pel·lícula el títol de la qual no recordo, el protagonista deia quelcom semblant a això:"Con el nuevo rey también suben al trono las esperanzas del pueblo". El personatge parlava de Louis XVI de França. Després va passar el que la història recorda. Fent un salt qualitatiu, cronològic i greogràfic, em sembla que  el senyor Rajoy ha pres com a principi la essència de aquesta formulació. Durant el seu discurs, s'ha mostrat curós: en la seva anàlisi de la situació, sense amagar-ne la realitat, ha fugit de pronunciaments rotunds, propi de l'home d'estat prompte que semblava des de la bancalada de l'oposició. No ha triat la essència i el to de les paraules " Blood, toil, tears and sweat". En respondre als portaveus dels diferents partits, ha cercat, debades,  l'ajornament de llurs demandes (posant al davant la urgència de les mesures econòmiques envers la crisis). En comptes de posar-hi el segell de "No admeses", s'ha estimat més penjar el cartell de "Ocupat" en la seva finestreta. Sembla que el senyor Rajoy prova de mantenir l'esperit de dolça i triomfal esperança de la nit del vint de novembre. Gaudeix (o només en té) de majoria absoluta, és a dir, no té cap problema per a prendre decisions ni cap motiu per a no fer-ho. I això, ara mateix, em penso que li fa por.
   

dijous, 6 d’octubre del 2011

X, Y i Z.


Demà me n'aniré a la Plaça d'Urquinaona, per tal de sumar-me a la manifestació per "un treball digne". No em ve de gust sumar-m'hi. Ja no tinc confiança en aquesta mena de mesures, em sembla una eina desgastada, però no hi trobo alternatives i ja comença a corcar-me el neguit de haver de prendre decisions desagradables. Malauradament la situació empitjora per tot arreu i a casa meva també: la meva companya i jo som treballadors del tercer sector (serveis socials). La meva companya és a l'atur i jo treballo en una residència per a persones amb discapacitat psíquica. Ja sabeu el que això vol dir. Veurem si l'any vinent la Generalitat finança les entitats al cent per cent. Però si la situació segueix empitjorant, no podrem romandre a Barcelona i haurem de tornar-nos-en a Valladolid (sí, som val·lisoletans. Escriure en català és una part del procés normal d'aprenentatge de l'idioma. Disculpeu les faltes, us ho prego).
El cas és que demà sortirem al carrer i l'endemà els sindicats diran que hi érem X persones, la guàrdia urbana dirà que n'hi érem Y i els diaris diran que n'hi érem Z. El Govern potser farà un pas enrera posat cas que n'hi siguem molts de debò . Després, potser arran d'una nova onada de por, farà dos passos endavant. Mentrestant, nosaltres hi serem cada cop més dispersos, més desorientats i més acorralats. Vençuts, encara que no pas convençuts.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Potser estigui vençut, però no pas convençut

Sigui la banca, siguin els mercats financers, siguin els polítics, siguin tots plegats o sigui qui sigui, el cas és que tinc el convenciment que ja ens ha vençut. Ja som vençuts: dispersos, desorientats, acorralats al cap d'onades de por i sense més eines per defensar-nos-en que les que ens ha donat el mateix sistema: manifestacions, vagues, acampades. Un seguit de formules pensades per canalitzar-hi el descontent de la gent, però sense massa risc. Millor admetre que aquesta mena de conjunció d'interessos indeterminada ens ha vençut. Millor donar-li públicament la corona de llorer i reconèixer-li que, de l'estat del benestar, al cap darrer no n'hi haurà gens ni mica. Caldria admetre-ho i alhora posar en relleu que "vençut" no vol dir "convençut". Diguem que la guerra ha acabat i passem a la postguerra. És cas de cercar uns altres camins per defensar-nos de les circumstàncies que "sigui qui sigui" ha creat i provar de sorprendre'l. El que coneixíem fins ara està canviant: el model econòmic i de societat, sí o no?. Doncs canviem nosaltres també. Al cap i la fi, es tracta de fer la punyeta en la mateixa mesura.



diumenge, 5 de desembre del 2010

Desembre

Hauria estat una bona estocada vers el govern del Zapatero, aquesta "vaga salvatge" dels controladors aeris. Pressionat pels mercats financers en mig d'una onada de sospites d'insolvència, aïllat a casa seva per mesures econòmiques que ningú no convencen i desnonat electoralment ja després de les eleccions catalanes, només li calia un conflicte laboral que deixés el cel net d'avions, els aeroports plens de passatgers i els hotels sense clients en el pont més important de l'any i quan el turisme s'ha posat al capdavant (segons diuen) de la recuperació econòmica. Què hauria passat si la resposta del govern no hagués estat expeditiva?, si hi hagués dubtat?. Quines conseqüències hauria tingut per al president de aquest govern? Sincerament, se'm fa gros creure que un col·lectiu de 2000 treballadors, més o menys, hagi estat sol en aquest assumpte. Em penso que algú hi camina darrere.