X, Y i Z.

Demà me n'aniré a la Plaça d'Urquinaona, per tal de sumar-me a la manifestació per "un treball digne". No em ve de gust sumar-m'hi. Ja no tinc confiança en aquesta mena de mesures, em sembla una eina desgastada, però no hi trobo alternatives i ja comença a corcar-me el neguit de haver de prendre decisions desagradables. Malauradament la situació empitjora per tot arreu i a casa meva també: la meva companya i jo som treballadors del tercer sector (serveis socials). La meva companya és a l'atur i jo treballo en una residència per a persones amb discapacitat psíquica. Ja sabeu el que això vol dir. Veurem si l'any vinent la Generalitat finança les entitats al cent per cent. Però si la situació segueix empitjorant, no podrem romandre a Barcelona i haurem de tornar-nos-en a Valladolid (sí, som val·lisoletans. Escriure en català és una part del procés normal d'aprenentatge de l'idioma. Disculpeu les faltes, us ho prego).

El cas és que demà sortirem al carrer i l'endemà els sindicats diran que hi érem X persones, la guàrdia urbana dirà que n'hi érem Y i els diaris diran que n'hi érem Z. El Govern potser farà un pas enrera posat cas que n'hi siguem molts de debò . Després, potser arran d'una nova onada de por, farà dos passos endavant. Mentrestant, nosaltres hi serem cada cop més dispersos, més desorientats i més acorralats. Vençuts, encara que no pas convençuts.

Potser estigui vençut, però no pas convençut

Sigui la banca, siguin els mercats financers, siguin els polítics, siguin tots plegats o sigui qui sigui, el cas és que tinc el convenciment que ja ens ha vençut. Ja som vençuts: dispersos, desorientats, acorralats al cap d'onades de por i sense més eines per defensar-nos-en que les que ens ha donat el mateix sistema: manifestacions, vagues, acampades. Un seguit de formules pensades per canalitzar-hi el descontent de la gent, però sense massa risc. Millor admetre que aquesta mena de conjunció d'interessos indeterminada ens ha vençut. Millor donar-li públicament la corona de llorer i reconèixer-li que, de l'estat del benestar, al cap darrer no n'hi haurà gens ni mica. Caldria admetre-ho i alhora posar en relleu que "vençut" no vol dir "convençut". Diguem que la guerra ha acabat i passem a la postguerra. És cas de cercar uns altres camins per defensar-nos de les circumstàncies que "sigui qui sigui" ha creat i provar de sorprendre'l. El que coneixíem fins ara està canviant: el model econòmic i de societat, sí o no?. Doncs canviem nosaltres també. Al cap i la fi, es tracta de fer la punyeta en la mateixa mesura.

Desembre

Hauria estat una bona estocada vers el govern del Zapatero, aquesta "vaga salvatge" dels controladors aeris. Pressionat pels mercats financers en mig d'una onada de sospites d'insolvència, aïllat a casa seva per mesures econòmiques que ningú no convencen i desnonat electoralment ja després de les eleccions catalanes, només li calia un conflicte laboral que deixés el cel net d'avions, els aeroports plens de passatgers i els hotels sense clients en el pont més important de l'any i quan el turisme s'ha posat al capdavant (segons diuen) de la recuperació econòmica. Què hauria passat si la resposta del govern no hagués estat expeditiva?, si hi hagués dubtat?. Quines conseqüències hauria tingut per al president de aquest govern? Sincerament, se'm fa gros creure que un col·lectiu de 2000 treballadors, més o menys, hagi estat sol en aquest assumpte. Em penso que algú hi camina darrere.

vint-i-vuit de novembre

Sembla que el missatge del Montilla està clar: a aquestes eleccions ell hi porta un projecte concret, realista. Els altres hi venen fum. I n'hi ha prou. I des del sentit comú més elemental, cal admetre que la cosa més senzilla és tirar endavant la part retallada de l'Estatut per mitjà de pactes amb el PSOE. I sens dubte es farà la foto amb el Zapatero per tal de deixar-ho clar. Encara que això no sigui defensar l'Estatut. Molt més arriscat sembla apostar per la independència o el concert econòmic. Però també és veritat que en un procés electoral hi juguen altres factors la importància dels quals no cal menysprear: a hores d'ara, un quaranta per cent dels ciutadans donarien suport al projecte independentista.
El cas és que, donat cas que el PSC aconsegueixi millorar en pronòstic de vot, quin nivell hi podrà atènyer?, pel cap alt, el vint-i-set per cent de l'any dos mil sis?. Això no és pas la majoria. Mai hi ha assolit la majoria absoluta. I ningú veu la possibilitat d'un altre tripartit.

Lunes 6. Septiembre de 2010.

El caso es que estoy convencido de que no se puede dejar pasar ninguna oportunidad de resolver un problema de esta magnitud. Pero la prensa de hoy habla de "escepticismo" e "insuficiencia". Quizás sea la forma de ganar tiempo cuando no se sabe qué hacer ahora.
Suponiendo que esta suposición sea cierta, la cuestión es si las dudas se deben a siete intentos fallidos en el pasado o al modo en que se desarrolló el último de estos intentos. Fue un desastre: División y confrontación política en parlamentos y calles. En los programas de radio y televisión fue la comidilla. Al final, dio la impresión de que todo se saldó en términos de coste o rendimiento político. El caso es que estoy convencido de que la solución del problema -lo de la regulación del conflicto vendrá después- pasa por una negociación y que quienes aspiran a "derrotar y vencer" -sean de un lado o de otro- serán los perdedores en este asunto. Y, aunque puede que en todo esto me equivoque, a quien más desorientado veo en estos momentos es el Sr. López.

COSAS MIAS(para dejar sin aliento)-I

Un extraordinario temporal de viento y nieve en la víspera del día de  San Patricio hizo imposible el despegue en el aeropuerto de Valladolid y hubo que hacerlo desde el de León. Doce exultantes mujeres viajaban a Barcelona para celebrar aquel fin de semana una despedida de soltera  en la que no faltaría la actuación de un macizo estriptisero con más encantos que la pobre azafata a la que jaleaban y aplaudían mientras intentaba explicar gestualmente el protocolo de evacuación del aparato en caso de emergencia. A las 00.30 horas del día de San Patricio en la habitación de un hotel del carrer d'Aragó las doce mujeres daban por inaugurado "el show de David" soltando el lazo del pañuelo que cubría los ojos de Nines para que ésta pudiera contemplar ante sí con total estupefacción a quien había sido la guinda del pastel de su imaginario erótico hasta que un día desapareció en busca de un entorno más acorde con su modo de entender la vida. La noche pasó sin reserva ni modestia  y  pasó el tiempo que hubo de pasar y que pone todo y a todos en su sitio para que aquella tarde de pesado calor castellano en vísperas del día de Santiago se recibiera una llamada en casa de Mariángeles para confirmar si todo estaba listo para el viaje anual de papá, mamá y la pequeña Patricia a su apartamento de Sitges en donde el papá y la nena podrían pasar el verano disfrutando de la playa mientras   la siempre fiel  amante   de Gaudí y el modernismo catalán haría alguna que otra escapada a Barcelona.

PSE+PP=Patxi lehendakari?

Distanciados metodológicamente -hasta hace poco, al menos- en la solución del problema de la violencia del nacionalismo radical, los dos partidos españolistas se plantean ahora unir sus votos para...no sé qué.
Me parece que alguien se está precipitando.