Escac al Castellà?

 En veritat algú s'ho pensa, que el Català pot fer escac al Castellà. 

Algú gosaria dir un número que representi de manera aproximada el nombre de paraules en llengua castellana que viatja per les xarxes socials cada segon arreu del món? 

Taula de diàleg. Un problema en l'estratègia.

 Hi torno: la taula de diàleg  és part del procés. N’és un pas més i necessari, com ara la demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats, les exhibicions de força social cada onze de setembre, les victòries electorals. Malgrat l’escepticisme, la taula de diàleg mantindrà visible l’existència d’un conflicte i la vigència d'una reivindicació; i el seu reconeixement, si més no, per part del govern d’Espanya. Però no és excloent. Ans al contrari, cal un pla B. 

L'episodi de la detenció de Puigdemont a l'Alguer engrandeix l'esquerda de l'escepticisme i remarca les distàncies que ja hi ha al bloc independentista. 

Des de l'independentisme, s'hi haurien de prendre en compte dues coses: primera, que els independentistes volen unitat d'acció. Per a la qual cosa cal compartir els elements de judici i els criteris de manera discreta i permanent: i  això em duu a "l'estat major", però en versió visible, vull dir: trobades conegudes i converses reservades. Hi cal col·laboració. Això mobilitza. 

Segona, cal fugir de les baralles públiques, que són l'imatge de la manca de solidesa del Govern i l'ineficiència governativa dels independentistes.  Això no hi suma.    

Taula de diàleg. Un problema de maduresa política.

 Per a cadascuna de les parts que la conformen, la taula de diàleg té un significat. Pel que fa al govern d’Espanya, és un element formal. No mancat d’importància, però formal. És allò que esperaven al seu voltant, els seus socis de la UE, potser. Hi volen estabilitat. Els problemes polítics cal resoldre’ls des de la política.

Per al govern de Catalunya, és currículum. I ho dic sense ànim de menyspreu, ans al contrari. Havia demanat diàleg moltes vegades. És part del procés. N’és un pas més i necessari, com ara la demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats, les exhibicions de força cada onze de setembre, les victòries electorals. Malgrat l’escepticisme, la taula de diàleg mantindrà visible la vigència d’una reivindicació, l’existència d’un conflicte i el seu reconeixement, si més no, per part del govern d’Espanya. 

Crec jo que som la majoria els qui pensem que la taula de diàleg no ens portarà enlloc, fins i tot el President Aragonès. Les  circumstàncies no ho fan possible: el govern de Catalunya hi pren seient amb dues reivindicacions molt clares, el dret d’autodeterminació i la llei d’Amnistia. El regne d’Espanya i el seu govern, d’això, no volen parlar-ne; però, encara ningú   no ha dibuixat una posició alternativa que posi a prova la fermesa de les conviccions sobiranistes. És a dir, no s’ha ofert una altra realitat més enllà del vigent marc de l’Estat de les Autonomies. El Govern espanyol no hi té altra estratègia que la del posat políticament adient i deixar passar el temps; ni agenda ni pressa . Les seves circumstàncies no li ho permeten, no li permeten posar negre sobre blanc un projecte de futur per a Catalunya dins el regne d’Espanya. No hi ha cap mena de transaccional. Les paraules de la oposició al Congrés dels Diputats  ho diuen tot: la taula de diàleg és un acte de traïció al constitucionalisme. 

Taula de diàleg, no pas de negociació. I sense figura de relator que oferirà una visió objectiva de les converses.

Un altre matís que hi afegeix el govern d’Espanya, al marc circumstancial de la taula de diàleg: la manca de maduresa del govern de Catalunya, pel que fa al projecte de l’aeroport del Prat; però aquesta manifestació, crec jo,  no és pas casual hores abans de la represa del diàleg. Maduresa. És un cop indirecte que mira d’afeblir, menysprear i fins i tot ridiculitzar tot el procés sobiranista i els seus protagonistes; i mantindre la pilota a la teulada de la Generalitat de Catalunya. Ells insisteixen: tot això és un problema de Catalunya. Espanya gaudeix de bona salut. 

Maduresa. Un segle ha passat  des de l’esborrany del primer estatut d’autonomia de Catalunya (1919). Des d’aleshores, cops d’estat, dictadures, guerra civil, terrorisme, estatuts frustrats, un trànsit cap a la democràcia tutelat pel franquisme. I així arribem al segle XXI arrossegant una crisi territorial que ni tan sols albira una solució per a Euskadi i Catalunya. I a sobre, volen Gibraltar. Ateses les circumstàncies i les discrepàncies dins les corts i el mateix govern d’España, es pot dir que Espanya  ha arribat al grau de maduresa per a resoldre cap conflicte?

Pablo Casado: "democracia sin ley; ley sin democracia"

 

El joc de paraules: "democracia sin ley vs ley sin democracia".

La corrent d'opinió dominant, avui dia, dóna preeminència a la llei per damunt de tot. El concepte de llei s'identifica amb el concepte de democràcia de manera excloent, fent fora coses com ara la desobediència civil. Aquí llei no significa justícia; no té a veure amb els dret fonamentals de les persones, sinó més aviat amb el fonament constitucional (article 2n, CE del 78).

Aquesta equació de llei igual a democràcia ha estat molt treballada pels fonamentalistes. I ara reapareix com a la síntesis de l'oposició que ens ofereixen (democràcia sense llei vs llei sense democràcia). Aquesta idea, que no crec jo que sigui d'en Pablo Casado, sinó de l'obrador d'idees de la FAES; aquesta idea, dic, aprofundeix en l'objectiu de la refundació del PP com a casa comuna del més ampli espectre de la dreta espanyola. Cerca concòrdia, entesa, entre el demòcrata de dretes i l'ultradretà. Tots aplegats contra el soberanisme perifèric enemic de la unitat de la pàtria. 

El joc de paraules primer equipara República amb caos (democràcia sense llei) i franquisme amb ordre (llei sense democràcia); i, segon, estableix una relació de causa-efecte on l'efecte és proporcional a la causa: un cop d'estat precursor d'una guerra civil i una dictadura de 39 anys (fins a la mort del dictador) davant una successió de governs legítims al bell mig d'un període convuls dintre i fora del país. 

El joc de paraules proposa que l'efecte o reacció va ser proporcional a la causa o acció i que el repartiment de responsabilitats s'ha de fer a parts iguals. Així, la concòrdia no només és possible, sinó de sentit comú. Però, amb la idea de la preeminència de la llei de part d'arrere. 

Sense complexos.

 Sense complexos. Encara no hi ha President. Al bloc independentista hi havia raons tant per a investir-ne Aragonès com per a ajornar l'investidura. Potser la cosa menys assumible  és la manca de solidesa del Bloc, palesa fins ara i clau de l'argumentari espanyolista. Millor que sigui ara, al començament, que se'n vegin les esquerdes i no pas repetir pàgina. Arribaran a un acord, tenen raons i, crec jo, possibilitats d'assolir-lo. Hi arribaran, sens dubte. A l'altra banda, hi són els fonamentalistes, els unionistes moderats i els neofranquistes, tots plegats contra "el procés", massa diferents entre sí, menys mobilitzats, amb un percentatge prou ampli políticament no gaire definit i  client del vot útil: això s'ha palesat a les dues darreres eleccions, ahir va votar Ciutadans i avui PSC/PSOE. Per tot plegat, endavant i sense complexos.

El Regne de Tombarelles (petitíssim conte per adormir un gatet)

Diuen que tot va començar un dia que un poeta somià el món al inrevés i, en obrir els ulls, escrigué els seus somnis en vers. En aquests deliris  onírics,  hi havia peixos que volaven, aigua seca, prínceps dolents, pirates honrats, bruixes belles, ocells que vivien sota l'aigua. Aquesta visió del món, tot d'una, va espavilar la imaginació dels ciutadans de Tombarelles, fins aleshores  tranquils de mena, però  farts de la seva vida rutinària i monòtona. La tendència mutant s'escampà com a pólvora encesa sense deixar res ni ningú immune. Tot allò que pogués fer un tomb hauria de fer-ho. Fins i tot a les més altes instàncies redactaren estrictes protocols per tal que tot mutés, ni que només fos formalment. En un curt període de temps, Tombarelles democratitzà una dictadura, judicialitzà la política i, fins i tot, polititzà la salut. Arreu del país, la gent exhalava satisfacció: tot Tombarelles, com a un sol cos, traspuava l'orgull de sentir-se un poble emprenedor, una gran nació. I la reina de Tombarelles tenia tres filles: una mandarina, una tarongina, una melmelada; i aquesta història s'ha acabada.

La indissoluble i indivisible Espanya de les dues cadires buides i una sentida absència.

Se m'acudeix una manera de descriure el concepte d'Espanya: La indissoluble i indivisible nació de les dues cadires buides i una sentida absència. Aquesta descripció neix de l'observació de tres elements: la proclamació nacionalista que serveix  com a fonament de la constitució espanyola de 1978 (article 2n); l'obvietat que als actes solemnes del Regne d'Espanya (12 d'Octubre i 6 de desembre) hi ha dues cadires buides: Euskadi i Catalunya; i la irrenunciable realitat britànica dels gibraltarenys. 

N'infereixo, de tot plegat, que si els nacionalistes catalans viuen perseguint un somni (la independència), els nacionalistes espanyols viuen dins d'un somni (la unitat).