Yo, El Rey.

    Real Cédula de 23 de Junio de 1768, punt VII.: "Que la enseñanza de primeras Letras, Latinidad y Retórica, se haga en lengua Castellana generalmente, donde quiera que no se practíque, cuidando de su cumplimiento las Audiencias y Justicias respectivas, recomendandose tambien por el Consejo á los Diocesanos, Universidades y Superiores Regulares, para su exâcta observancia y diligencia en estender el idioma general de la Nacion, para su mayor harmonía, y enlace recíproco". 


Només un toc de temps  passats al voltant  del "greu problema de marginació que pateix la llengua castellana a Catalunya".

   

La solitud de Catalunya.

Si no ho sabia, ja ho sé: cap ni un, a Europa, donarà suport a Catalunya si fa el pas endavant  i  declara unilateralment   la independència. Ja ho sé, si no ho sabia. Ho han dit, clar i català,  el senyor Tajani, President del Parlament Europeu; i el President del Consell Europeu, el senyor Donald Tusk. Lògic, normal, natural, comprensible.  La Unió Europea va néixer de resultes d'un llarguíssim procés de  diàleg, d'un seguit de acords  teixits pacientment al llarg dels anys, d'un pacte, en aquest cas, un gran pacte entre estats. I un pacte, qualsevol pacte, es fonamenta en la lleialtat entre les parts que l'han signat.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen. Així doncs, res a objectar-hi.

La Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, fou aprovada per les Corts Generals Espanyoles entre el 30 d'Abril i el 10 de Maig de 2006. Ja no era la norma que va sortir del Parlament de Catalunya  el 30 de setembre de 2005. Tot i això, va ser aprovada en referèndum  pel poble de Catalunya el 18 de Juny de 2006 i sancionada pel Rei. El nou pacte entre els representants del poble espanyol i el poble de Catalunya va néixer  oficialment el 9 d'Agost de 2006.

Malgrat això, el 28 de Juny 2010, gairebé quatre anys després, una sentència del Tribunal Constitucional, de resultes d'un recurs d'inconstitucionalitat, trenca aquest pacte en els seus termes establerts.

Pacta sunt servanda-Els acords s'observen.

El 10 de Juliol del 2010, hi-hagué una manifestació a Barcelona sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim".

Davant un hipotètic endemà...Adéu, Espanya.

Una cita:

Charles Michel,  Cap del Govern belga (14‎ d'‎octubre‎ de ‎2017), que aposta per la mediació si es produeix el fracàs  del diàleg entre Catalunya i Espanya: "Cal dialogar per tal de fer fora  les frustracions". "Quan les frustracions es perllonguen durant anys sense ésser resoltes,  tard o d'hora  hi ha una factura política a pagar". 

   
I un comentari:

Un altre cop, a Catalunya,  s'hi perd una batalla, però  tu continues sense guanyar la  guerra, sense resoldre el teu propi conflicte d'identitat genètic; i amb això et converteixes en la gran perdedora d'aquest conflicte secular. No sents  un adéu que neix  d'una multitud d'ànimes, i per sempre, Espanya?

Els diuen fanàtics i colpistes

Fanàtics, conjura de colpistes (o simplement colpistes). Aquests són dos adjectius  que s'han fet servir darrerament per a definir els independentistes, que són això, independentistes que volen resoldre un conflicte mitjançant un referèndum, que no es reconeix  (encara que s'ha portat a terme)  perquè no s'ha permés  el seu normal desenvolupament. Tot i això, n'hi ha dades que el Govern podria fer servir per a proclamar l'independència  unilateralment avui a la tarda.
El PP, el PSOE i C's  demanen que s'aturi "el procés", que el Govern de la Generalitat renunciï explícitament, públicament a l'independència i al sobiranisme  i  torni al ordre constitucional sense condicions. Només  Podem ofereix -sembla- un punt  de partida   per a entaular-se i negociar. El Govern espanyol rebutja cap mena de negociació: aquest terme ha estat definit pel Sr. Rajoy com a "canvi de croms". No vol parlar-ne. El Govern espanyol rebutja cap mena de  mediació internacional per a desencallar el conflicte: defineix  les circumstàncies actuals com a un afer intern.
 Tot plegat, pressió judicial, policial i exigir i esperar una rendició incondicional: el mateix mètode que s'ha fet servir contra ETA. És inacceptable que el procés independentista a Catalunya  (amb una representació majoritària al  Parlament)  rebi  el mateix tractament que una organització armada.

Els demòcrates espanyols.

Els demòcrates espanyols  jutgen  meritòria la negociació amb el règim franquista (fill d'un cop d'estat i una guerra civil, pare de trenta-sis anys de dictadura militar espanyolista), fruit de la qual va néixer la llei de reforma política i, de resultes d'aquesta, la Constitució espanyola de 1978 (la transició espanyola); però veuen inadmissible,  seguint el dictat d'aquesta Constitució, negociar amb les forces sobiranistes i independentistes catalanes; i jutgen els darrers esdeveniments, encapçalats per la Generalitat de Catalunya, un cop d'estat.

ESPANYA TREMOLA?

Què passarà l'1 d'octubre? Des de l'altra banda de l'Ebre, diuen que no hi haurà cap referèndum. El Govern diu que votarem, que  el referèndum tirarà endavant . Però  amb tot el      que el Govern espanyol està fent per aturar-lo ( fiscals cercant indicis de delicte i  cossos de seguretat de l’Estat cercant urnes i paperetes), se'm fa difícil creure-ho. No sé què passarà. Però cada dia   pren més sentit  una frase del President Carles Puigdemont: "Passi el que passi l'1 d'octubre, l'endemà res no serà igual". Seran  centenars els inhabilitats? Hi haurà presó per a alguns? Serà suspesa l'autonomia? Entesos, sabem quin pot ser un dels escenaris. Però donat cas que el referèndum tirés endavant i, de resultes d'això, l'independència fos una realitat...? La República  de Catalunya naixeria fora de l'UE, ja ens ho han dit. I  l'Estat espanyol seria un obstacle  al camí de tornada, és clar.  Sabem, doncs, quin pot ser   d'altre dels escenaris.

Però, quina serà la situació d'Espanya en qualsevol de tots dos  escenaris descrits?

 La al·legoria del xoc dels trens,  que avui ja s'hi pot veure, és una història que es repeteix periòdicament al llarg dels temps. Mirant  cap a enrera, hom podria dir  que Catalunya sempre ha perdut "les batalles", mentre que Espanya mai no ha guanyat "la guerra", per la qual cosa es converteix en la gran  perdedora. Però això,  Espanya encara no ho ha entés.  I hi torna,  a repetir la història. Quina part de la lliçó no ha aprés?  Hom no pot assolir cap mena d’unitat percaçant els dissidents.

Però insisteixo, quina seria la situació de Espanya donat cas que el referèndum tirés endavant i arribéssim a una declaració unilateral d'independència? Quins serien els canvis que patiria Espanya? Em faig aquesta pregunta des de la meva ignorància política i econòmica. L'independència catalana no afectaria  a dades econòmiques com ara   el PIB  de l'Estat espanyol?  Això no comportaria un canvi de posició de Espanya dins el conjunt de països desenvolupats? Com afectaria el sistema de pensions dels ciutadans espanyols? Cap cosa canviaria en el "nou estat espanyol resultant"? O tots els canvis s'amaguen sota el discurs de "la defensa de l'estat de dret"?

Fins ara, cap estat europeu ha parlat en veu alta d'un hipotètic Estat català. És lògic: es deuen lleialtat. Però cap estat d'arreu del món  no tindria cap problema de consciència a establir-hi relacions diplomàtiques, discretament, des del minut zero. I pel que fa a la qüestió econòmica, el capital té els seus propis interessos.

He dit que no es pot assolir l’unitat percaçant els dissidents. Doncs bé, si, finalment, a Catalunya no hi podem votar, per la pressió judicial i policial -les mateixes eines que van fer servir contra ETA-, quina mena d'unitat  -això és, d'Espanya-  obtindran i oferiran els unionistes?   

Em fa l’efecte que Espanya tremola, i que marxa “marcando el paso” per a amagar la seva por.

Resposta de la Comissió de Venècia.

Tan bon punt s'ha conegut la resposta de Gianni Buquicchio (President de la Comissió de Venècia) al President de la Generalitat de Catalunya , el Partit Popular (picant de mans?) hi torna, a proposar al President Puigdemont que expliqui davant el Congrés dels Diputats el seu full de ruta (t'hi arribes i ens ho expliques. No en parlarem, però tu ens ho expliques. Després votarem). Si, com representa, els senyors del PP han pres nota de  la carta del Dr. Buquicchio, qui al seu torn ha pres nota de quina és la voluntat del Govern de la Generalitat, qualsevol dubte al voltant de la qüestió ben bé  els el pot aclarir   la Comissió Europea per a la Democràcia a través del  Dret. D'aquesta manera s'estalvien la votació (no cal).

Això a part, només un aclariment: en cap cas ningú no ha demanat  complicitat de cap mena a la Comissió de Venècia (rellegir el primer paràgraf  de la carta de Puigdemont), només se n'informa,  del estat de les coses. Ara ja ningú no podrà dir que no en sabia res.