Els diuen fanàtics i colpistes

Fanàtics, conjura de colpistes (o simplement colpistes). Aquests són dos adjectius  que s'han fet servir darrerament per a definir els independentistes, que són això, independentistes que volen resoldre un conflicte mitjançant un referèndum, que no es reconeix  (encara que s'ha portat a terme)  perquè no s'ha permés  el seu normal desenvolupament. Tot i això, n'hi ha dades que el Govern podria fer servir per a proclamar l'independència  unilateralment avui a la tarda.
El PP, el PSOE i C's  demanen que s'aturi "el procés", que el Govern de la Generalitat renunciï explícitament, públicament a l'independència i al sobiranisme  i  torni al ordre constitucional sense condicions. Només  Podem ofereix -sembla- un punt  de partida   per a entaular-se i negociar. El Govern espanyol rebutja cap mena de negociació: aquest terme ha estat definit pel Sr. Rajoy com a "canvi de croms". No vol parlar-ne. El Govern espanyol rebutja cap mena de  mediació internacional per a desencallar el conflicte: defineix  les circumstàncies actuals com a un afer intern.
 Tot plegat, pressió judicial, policial i exigir i esperar una rendició incondicional: el mateix mètode que s'ha fet servir contra ETA. És inacceptable que el procés independentista a Catalunya  (amb una representació majoritària al  Parlament)  rebi  el mateix tractament que una organització armada.

Els demòcrates espanyols.

Els demòcrates espanyols  jutgen  meritòria la negociació amb el règim franquista (fill d'un cop d'estat i una guerra civil, pare de trenta-sis anys de dictadura militar espanyolista), fruit de la qual va néixer la llei de reforma política i, de resultes d'aquesta, la Constitució espanyola de 1978 (la transició espanyola); però veuen inadmissible,  seguint el dictat d'aquesta Constitució, negociar amb les forces sobiranistes i independentistes catalanes; i jutgen els darrers esdeveniments, encapçalats per la Generalitat de Catalunya, un cop d'estat.

ESPANYA TREMOLA?

Què passarà l'1 d'octubre? Des de l'altra banda de l'Ebre, diuen que no hi haurà cap referèndum. El Govern diu que votarem, que  el referèndum tirarà endavant . Però  amb tot el      que el Govern espanyol està fent per aturar-lo ( fiscals cercant indicis de delicte i  cossos de seguretat de l’Estat cercant urnes i paperetes), se'm fa difícil creure-ho. No sé què passarà. Però cada dia   pren més sentit  una frase del President Carles Puigdemont: "Passi el que passi l'1 d'octubre, l'endemà res no serà igual". Seran  centenars els inhabilitats? Hi haurà presó per a alguns? Serà suspesa l'autonomia? Entesos, sabem quin pot ser un dels escenaris. Però donat cas que el referèndum tirés endavant i, de resultes d'això, l'independència fos una realitat...? La República  de Catalunya naixeria fora de l'UE, ja ens ho han dit. I  l'Estat espanyol seria un obstacle  al camí de tornada, és clar.  Sabem, doncs, quin pot ser   d'altre dels escenaris.

Però, quina serà la situació d'Espanya en qualsevol de tots dos  escenaris descrits?

 La al·legoria del xoc dels trens,  que avui ja s'hi pot veure, és una història que es repeteix periòdicament al llarg dels temps. Mirant  cap a enrera, hom podria dir  que Catalunya sempre ha perdut "les batalles", mentre que Espanya mai no ha guanyat "la guerra", per la qual cosa es converteix en la gran  perdedora. Però això,  Espanya encara no ho ha entés.  I hi torna,  a repetir la història. Quina part de la lliçó no ha aprés?  Hom no pot assolir cap mena d’unitat percaçant els dissidents.

Però insisteixo, quina seria la situació de Espanya donat cas que el referèndum tirés endavant i arribéssim a una declaració unilateral d'independència? Quins serien els canvis que patiria Espanya? Em faig aquesta pregunta des de la meva ignorància política i econòmica. L'independència catalana no afectaria  a dades econòmiques com ara   el PIB  de l'Estat espanyol?  Això no comportaria un canvi de posició de Espanya dins el conjunt de països desenvolupats? Com afectaria el sistema de pensions dels ciutadans espanyols? Cap cosa canviaria en el "nou estat espanyol resultant"? O tots els canvis s'amaguen sota el discurs de "la defensa de l'estat de dret"?

Fins ara, cap estat europeu ha parlat en veu alta d'un hipotètic Estat català. És lògic: es deuen lleialtat. Però cap estat d'arreu del món  no tindria cap problema de consciència a establir-hi relacions diplomàtiques, discretament, des del minut zero. I pel que fa a la qüestió econòmica, el capital té els seus propis interessos.

He dit que no es pot assolir l’unitat percaçant els dissidents. Doncs bé, si, finalment, a Catalunya no hi podem votar, per la pressió judicial i policial -les mateixes eines que van fer servir contra ETA-, quina mena d'unitat  -això és, d'Espanya-  obtindran i oferiran els unionistes?   

Em fa l’efecte que Espanya tremola, i que marxa “marcando el paso” per a amagar la seva por.

Resposta de la Comissió de Venècia.

Tan bon punt s'ha conegut la resposta de Gianni Buquicchio (President de la Comissió de Venècia) al President de la Generalitat de Catalunya , el Partit Popular (picant de mans?) hi torna, a proposar al President Puigdemont que expliqui davant el Congrés dels Diputats el seu full de ruta (t'hi arribes i ens ho expliques. No en parlarem, però tu ens ho expliques. Després votarem). Si, com representa, els senyors del PP han pres nota de  la carta del Dr. Buquicchio, qui al seu torn ha pres nota de quina és la voluntat del Govern de la Generalitat, qualsevol dubte al voltant de la qüestió ben bé  els el pot aclarir   la Comissió Europea per a la Democràcia a través del  Dret. D'aquesta manera s'estalvien la votació (no cal).

Això a part, només un aclariment: en cap cas ningú no ha demanat  complicitat de cap mena a la Comissió de Venècia (rellegir el primer paràgraf  de la carta de Puigdemont), només se n'informa,  del estat de les coses. Ara ja ningú no podrà dir que no en sabia res.

Reaparegué.

En els  debats, anàlisis i articles al voltant de la qüestió catalana (el Procés), sovint apareix un dubte, una pregunta: Quan començà tot això, quins factors  van conformar la realitat present? Quan començà, quan aparegué? Així s'escriuen les  línies d'alguns articles. Darrerament n'he llegit dos:  "La piel" (2-4-2017), de l'Enric Juliana; i "Un precedente: el sis d'octubre" (8-4-2017), de Juan-José López Burniol.  L'un gira al voltant de  la pregunta esmentada durant una entrevista a Mariano Rajoy; l'altre, amb perspectiva histórica,  m’ofereix  una  resposta:  La qüestió  no és pas quan aparegué el Procés, sinó quan reaparegué. L'autor hi explica semblances i dissemblances entre els esdeveniments actuals i el sis d'octubre de 1934; i , de passada, esmenta el catorze d'abril de 1931. Tot plegat, Macià, Companys i Mas.

9N de 2014

No vull anar al fons de l'assumpte que hi desenvolupa, només deixar clar que, en aquest  article, l'autor viatja riu amunt. I és perquè analitza el procés en vigílies del referèndum per l'independència que s'hi ha aturat, en les dates esmentades.  Altrament, mirant-s'ho -si hagués estat el seu objectiu- des de l’amplitud del  fet  identitari i reivindicatiu de sobirania, hauria arribat  més lluny curs amunt. Aleshores, a la llista de personatges ja esmentats, es podrien  afegir-hi els noms de Cambó, Prat de la Riba,  Domènech i Montaner, Rosselló. Cal senyalar que entre el primer i el darrer hi ha, més o menys, 150 anys. Això és,  allò que coneixem com a "procés" no ve, al meu parer, d’ahir ni del  capritx sobtat d’una ment, sinó  de les pregones arrels d'un poble. Som davant d’un conflicte secular i em fa l'efecte (no hi sóc entés) que les darreres lleis fonamentals (1931 i 1978) només van  fixar  límits jurídics a la solució d’un problema força conegut: per a la Constitució de 1931, Espanya és "irreductible"; per a la de 1978, "indissoluble". I totes dues dissenyen  un  estat de les autonomies, totes dues són posteriors a l'existència de les tensions territorials, no són lleis sorpreses per les circumstàncies, més aviat sembla que són  lleis que     neixen  amb la voluntat d'impedir qualsevol espai per a arribar-ne a solucions  polítiques, la qual cosa, al meu parer,  posa en dubte llur legitimitat.  

H. MORGAN

                                                    

El referèndum.

Per als unionistes, la Espanya  indissoluble, indivisible, és una qüestió essencial, vital: als espanyolistes, els cal que la seva idea d'Espanya sigui una realitat inqüestionable, malgrat  els pronunciaments, els cops d'estat, les dictadures i les guerres que han conformat la seva existència. L'assoliment  de la seva  "gloriosa" obstinació comportaria, si no pas  la justificació, sí, si més no,  el perdó a tanta barbàrie. Posar en dubte l'unitat d’Espanya  mitjançant un referèndum per a la independència de Catalunya és, per als nacionalistes espanyols, la mateixa cosa que reconèixer que el camí recorregut  fins ara ha estat un despropòsit.