¡Bravo, Espanya!

Diu el proverbi que  un hom és amo del seu silenci i esclau de les seves paraules ("Uno es dueño de su silencio y esclavo de sus palabras"). Sóc castellano, visc a Catalunya i sento un sincer respecte envers el poble català. Per aquest motiu em sap greu sentir certs comentaris. Trobo que   hi ha persones que,  provant d'analitzar les circumstàncies que viu Catalunya, no fan un cop de mà per tal de cercar-hi solucions, senzillament fan nosa. Encara no  s'havien oblidat els mots "lío" i "algarabía" i ja un hom ha hagut de llegir l'expressió "perseguir quimeras". En aquest cas el comentarista que l'ha feta servir es diu Juan Carlos de Borbón. El DRAE defineix així "quimera": "2. f. Aquello que se propone a la imaginación como posible o verdadero, no siéndolo". Per la seva part, L'Institut d'Estudis Catalans ofereix el mateix significat: "2 f. [LC] Creació imaginària de l’esperit que es pren com una realitat". Així els veuen i els defineixen des de Madrid, als catalans? una colla de subjectes fets un embolic, presos d'una al·lucinasió i que emeten una mena de crits inintel·ligibles? No tots ells, és clar. Hi són només la majoria. Estranya manera de cercar el diàleg, l'enteniment i la concòrdia. Bravo, Espanya!

       

Atureu açò, jo també vull baixar-me'n

Cinc dies després de La Diada, Madrid i Barcelona contenen l'alè. Resten tres dies per a la trobada dels presidents del govern i del gobierno. Ningú sap què en sortirà, però tothom hi pensa, dins i fora de Madrid, dins i fora de Catalunya.   Els comentaristes polítics ja han tingut temps d'oferir-nos l'anàlisi dels esdeveniments: si en traiem la palla, hi queda poc gra. Les opinions del món empresarial són variades, segons l'àmbit de cadascun. N'hi ha que encara no n'han dit gens ni mica. Caldrà esperar què passa el dia vint. A Catalunya, els partits polítics ja n'han parlat: Mas ha pres nota de l'expressió popular als carrers. Sembla que pensa que això només és la punta de l'iceberg. Duran ha posat en relleu el valor de les eleccions com a clara expressió  de la veu d'un poble. Aleshores hi serà, al capdavant. Pel que fa al PSC, provava de tirar endavant reprenent debades el discurs del federalisme. Malauradament, el seu soci, el PSOE, l'ha enfonsat: a la Festa de la Rosa, Navarro ha demanat a Rubalcaba fer un pas endavant cap al federalisme i Rubalcaba li ha receptat valor i coratge davant dels independentistes, però de pacte fiscal i federalisme, no n'ha volgut parlar. A Mas i Rajoy els ha receptat que agafin agulla i fil per tal de cosir el que ells mateixos han descosit. Com si tot això fos cosa d'una baralla entre dues persones. Davant d'un assumpte d'estat, Rubalcaba llança la pilota fora i pren seient en la banqueta. I mentre, el Rajoy mana el segon entrenador a la roda de premsa. El líder del partit del gobierno i el líder del partit de l'oposició. Això és Espanya?

El dia D...la independència

Que ningú s'ho pensi, el silenci amb que, de moment, l'Estat ha respost l'endemà de la Diada no té res a veure amb la por. Segur que a Madrid són  sorpresos pels esdeveniments i  amoïnats. Pot ser, fins i tot, que algú ara s'adoni de la irresponsabilitat -tant que ara s'en parla- que va suposar el recurs d'inconstitucionalitat que van interposar contra l'Estatut de 2006. No es pot posar la llei per damunt dels poders legislatius i  l'expressió d'un poble. Diu el proverbi castellà, "aquellos polvos han traído estos lodos". L'autor d'aquesta forta reacció a Catalunya és el partit que ara governa en Espanya. Em sembla just que ara es vegin davant de les conseqüencies dels seus actes. Però, com deia, silenci no vol dir por.  Llevat de quatre veus que es volen significar, la maquinaria del aparell espanyolista  hi treballa en silenci. Ells han esperonat l'ànim dels catalans, però també sabem que l'entusiasme és una merda de virus que torna l'ànim vulnerable als cops de l'adversitat. Hi treballen en silenci.

 Des de l'endemà de la Diada, he llegit dos cops, per exemple, el mateix comentari sobre el futur del Barça. La qual cosa, al costat d'una proposta independentista, és d'allò més ximple. però aquest comentari és tot un torpede que cerca la línia de flotació d'una nau la importància de la qual ha anat sempre més enllà de l'esport: tot un símbol   de la lluita, cara per cara, entre dos forces nacionalistes. Sí, ho sé, el Barça seguirà jugant la lliga espanyola tal com succeïx entre Mònaco i França. Al capdavall, els espanyols sempre hi estarien interessats. Només era un exemple.

Darrera d'això vindran els altres arguments, els que en veritat voldran fer por: el risc d'aïllament, els catastròfics arguments econòmics.  Ja hi treballen, segur.  Els moments més intensos arribaran quan s'avancin les eleccions (sembla segur que s'avançaran). La idea és senzilla: mirar bé que la gent agafi por a la idea de la independència, que s'hi pensi, que en dubti, que tremoli, que l'electorat catalanista s'afebleixi i els espanyolistes es mobilitzin, que baixi CiU, que pugin PSC i PP. De fet, al Mas ja li han dit que es recordi de l'Ibarretxe. Més clar? blanc i en ampolla: quan arribi el moment, provaran de fer-li la pinça entre tots dos. Veurem què passa. Jo sí m'en recordo, de l'Ibarretxe. I també em recordo de les darreres eleccions al Pais Basc i dels 100.939 vots nuls. Veurem també ara què hi passa.

Entonces, qué?

En los momentos en que los sentimientos de frustración,  impotencia y rabia se agudizaban, se sentía impelido a encontrar la  manera, la más simple y rotunda  forma de resarcirse de esa indeterminada banda de hijoputas que habían dado al traste con cosas como el bienestar, el presente y el futuro. En el clímax  del  rencor,  contemplaba la fantasía  de  una milicia articulada, ofensiva,  incombustible; el campo de batalla más propicio, la estrategia más eficaz. Él no se sentía indignado por todo lo que pasaba, sino vencido. Vencido por un enemigo que era, por su magnitud y complejidad, inconcebible para él.  Vencido, no convencido: no estaba dispuesto a seguir a nadie que le prometiera sangre, esfuerzo, lágrimas y sudor; quienes hacían esto eran parte de esa magnitud compleja, inconcebible y vencedora. En su condición de vencido, sentía la necesidad de integrarse en un movimiento de resistencia. Pero eso le parecía imposible. El primer impedimento para que ese movimiento surgiera era la gente como él, con su rabia, su rencor, sus fantasías; el segundo impedimento era la gente ilusionada con el callejero, multiforme, desorientado y único movimiento popular, el cual le recordaba demasiado el desenfado de la espuma de la cerveza. El tercer impedimento era la gente confiada, convencida, creyente de que los sacrificios impuestos por el gobernante de turno  nos devolverían lo perdido, o bien creyente de que,  con huelgas y  manifestaciones, manifiestos o pronunciamientos, evitaríamos algo. Vencidos, no convencidos. No había lugar para la fantasía, la ilusión o la confianza. Entonces, qué?.
Si es necesario defenderse o luchar, en primer lugar hay que identificar el enemigo. Es imprescindible saber quién o qué te está jodiendo. En segundo lugar, hay que renunciar a las fantasías, las ilusiones y la confianza. Las fantasías  son procesos subjetivos, ideales, inútiles, una paja mental que no sirve para nada. La ilusión, el entusiasmo, es una mierda de virus que infecta la acción y la debilita de manera que, cuanto mayor es el entusiasmo o la ilusión que  ponemos en un empeño, menor es nuestra capacidad de resistencia a la adversidad. La falta de entusiasmo (el simple convencimiento) nos hace incombustibles. En cuanto a la confianza, confiar en quién, en qué?. Es evidente  que no se puede confiar en  los procedimientos de que, supuestamente, nos hemos  dotado para regular nuestra vida social. Nuestros  órganos de representación (políticos o sindicales) no sirven de nada:  obsoletos en unos casos; en otros, inmaduros o corruptos; y en otros casos inoperantes o simplemente inexistentes. Tampoco podemos confiar en la utilidad de las armas defensivas que nuestras normas de convivencia nos reconocen: de qué nos sirve hoy una manifestación,  una huelga general?.
 Entonces, qué?.        

25 de maig, quina final

Veritablement, deu venir de puta mare una bona xiulada amb els amics  de l'altra banda i després veure guanyar el teu equip. Com se li quedarà a un l'ànima?, buida de tensió? plena de goig?. I a la cara, potser un somriure d'idiota. Ni que no més fos per això, val la pena una final com la d'ahir. Tenir la sensació de treure's del damunt els anys de nacionalisme excloent, com si agafessis d'un cop els símbols, les idees, les mentides, tot el que durant tants d'anys ens van imposar sense que poguéssim dir-hi que no i, en un crit, una xiulada, treure-t'ho de la ment i llançar-los-ho, mentre fan sonar el seu himne,  als qui a hores d'ara són els seus representants. Déu, com m'agradaria fer el mateix al meu país. Quina enveja.  

FER O DESFER PER TAL DE REFER?

"13. Además de reivindicar, con fundamento, la diversidad de España como fuente de riqueza colectiva, debemos reclamar la cooperación que genera eficacia en beneficio de los ciudadanos. Nuestra visión de una España plural y unida merece ser defendida con pasión porque es la visión que comparte la inmensa mayoría de los españoles frente a las tensiones de los separatistas y los separadores." (Font: document "Mucho PSOE por hacer", 21 de Dicembre de 2011).
 Signen:

Francisca Baraza Martínez, Delia BlancoTerán, José Borrell Fontelles, Manuel Bustos Garrido, Federico Buyolo García, Francisco Caamaño Domínguez, Aina Calvo Sastre, Javier Carnero Sierra, Estefanía Castro Chávez, Ana Concejo Vázquez, Antonio Cosculluela Bergua, Carme Chacón Piqueras, Remedios Elías Cordón, Marco Ferrara Ferrero, Eugenia Gómez de Diego, Joaquín Hermoso Murillo, Patricia Hernández Gutiérrez, Roberto Jiménez Alli, Juan Fernando López Aguilar, Fernando López Gil, Carlos Martínez Mínguez, Cristina Narbona Ruiz, Rafael Pacheco Rubio, Ximo Puig Ferrer, Javier Rojo García. (En negreta, els membres del PSC).

De l'altre costat, "Esforç per un nou PSC".En aquest cas, pel que fa al títol, sembla que sí s'hi tracta de desfer i refer per tal que el que  resulti  d'aquest procés sigui una altra cosa, quelcom nou. Però després...

Per una Aliança Catalana de Progrés (documents  PSC, 19/12/2011. 12 Congrés).

"Una aliança que no es conformi amb unes o altres contrapartides, sinó que estigui a l’altura de les ambicions de l’Estatut, disposada a exigir les cotes d’autogovern pactades, un pacte fiscal just -equivalent als que s’estableixen entre les regions en altres estats europeus- i una concepció plurinacional de l’Estat espanyol, d’una estructura federal, en la qual Catalunya obtingui l’encaix que li correspon com a nació i la llengua catalana obtingui la igualtat jurídica i el degut suport."

Confesso que no els entenc, els del PSC.

VINT DE NOVEMBRE-VINT DE DICEMBRE

 En una pel·lícula el títol de la qual no recordo, el protagonista deia quelcom semblant a això:"Con el nuevo rey también suben al trono las esperanzas del pueblo". El personatge parlava de Louis XVI de França. Després va passar el que la història recorda. Fent un salt qualitatiu, cronològic i greogràfic, em sembla que  el senyor Rajoy ha pres com a principi la essència de aquesta formulació. Durant el seu discurs, s'ha mostrat curós: en la seva anàlisi de la situació, sense amagar-ne la realitat, ha fugit de pronunciaments rotunds, propi de l'home d'estat prompte que semblava des de la bancalada de l'oposició. No ha triat la essència i el to de les paraules " Blood, toil, tears and sweat". En respondre als portaveus dels diferents partits, ha cercat, debades,  l'ajornament de llurs demandes (posant al davant la urgència de les mesures econòmiques envers la crisis). En comptes de posar-hi el segell de "No admeses", s'ha estimat més penjar el cartell de "Ocupat" en la seva finestreta. Sembla que el senyor Rajoy prova de mantenir l'esperit de dolça i triomfal esperança de la nit del vint de novembre. Gaudeix (o només en té) de majoria absoluta, és a dir, no té cap problema per a prendre decisions ni cap motiu per a no fer-ho. I això, ara mateix, em penso que li fa por.