Normalització de la repressió. La legitimitat.

 He rellegit la meva entrada del dia dotze. Sempre ho faig per tal de veure si allò que rumiava ha quedat reflectit a l'entrada. I crec que encara hi he d'afegir qualque cosa.

El proppassat dia vuit d'agost, tot el bloc independentista, incloent-hi ens, partits i persones de tota mena, hem fet possible amb la nostra inacció, el nostre consentiment, que esdevingués normal (comprensible, excusable) allò que és, a parer meu, un escàndol: la concurrència, en temps i lloc, de la determinació dels Mossos d'Esquadra al  compliment de l'ordre del jutge Llarena "d'engabiar en Carles Puigdemont"  (malgrat la vigència de la llei d'amnistia) i el desenvolupament, alhora, de la sessió d'investidura de Salvador Illa, candidat del Psc/Pseo/155, amb el consentiment (per activa i passiva) dels partits independentistes.

Hem consentit. Hem acceptat com a quelcom normal, excusable, entenedor, que als carrers de Barcelona es desenvolupés, sense manies, un acte de repressió política. Tan normal que no va tenir cap efecte en el  acte institucional que es desenvolupava i es va dur a terme al Parlament de Catalunya. I és així, amb aquest gest de normalitat, de passivitat institucional (i, val a dir, ciutadana) davant la repressió política, que hi hem donat el nostre consentiment, a la normalització repressiva.

Ara, per tal d'entendre la situació, només em cal recordar que "consentir és un estil d'obediència" i que només és possible obeir si, primer que tot, hi ha una "autoritat" la legitimitat de la qual és  reconeguda.

Això és, hem reconegut de facto la legitimitat del jutge Llarena i amb això hem perdut la nostra legitimitat: hem perdut la batalla  per la legitimitat.

BARCELONA, 08/08/2024

 Tot se'm fa més complex i se'm regira més i més dia rere dia. És  el que pertoca a un no ningú que viu segut al marge  dels esdeveniments. Però passa que quan tocaria callar, no puc estar-me de dir la meva, tot i saber que serà fruit de la fabulació més que no pas d'una anàlisi acurada. Malgrat això, tant me fa. No seré l'únic despistat. I si de cas trobo alguna coincidència entre el meu parer i el d'un d'important, doncs això em farà content.

Bé, anem per feina. De bon començament, he tornat a llegir la carta de C. Puigdemont del 03 d'agost. Rellegida amb una mica de perspectiva, una setmana encara no, hi ha ratlles que salten i prenen vida. 

Bé, del dia 08/08/24 (data que no vull oblidar), en tinc diverses imatges: les escenes de carrer, Puigdemont parlant a la gent ("Encara som aquí") i després  deixant enrere els Mossos d'Esquadra, que tenien dues ordres: d'una banda, garantir el desenvolupament "normal" de la sessió d'investidura del presidenciable Salvador Illa; i d'altra banda dur a terme, per damunt de tot ("Operació Gàbia" inclosa), l'ordre de detenció, vigent, del jutge Llarena contra Carles Puigdemont malgrat la vigència de la Llei d'Amnistia, de la qual “s’han mofat” “els jutges patriòtics”. 

Mentrestant, al Parlament de Catalunya s’hi portava a terme l’investidura d’un candidat del Psoe/Psc (partit del bloc del 155) amb els vots que Erc ha bescanviat per la promesa (del Psc) d’un Acord Econòmic Solidari per a Catalunya: “la sobirania fiscal”. Qui se’n mofarà, d’aquí a no-res, d’això?

La concurrència d’aquests  fets, en temps i lloc, no és  escandalosa?

L’endemà (09/08/24), Joan Ignaci Elena i Garcia (i Pere Ferrer, director  general dels M.d’E.), tot i desaprovar l’ordre del jutge Llarena, assenyalava  Puigdemont  i li donava la culpa de provar d’estripar l’acte institucional al Parlament de Catalunya.

Un dubte, una pregunta: Qui ha estripat quina cosa?

D’altra banda, terra endins, el Ministre Bolaños “s’ho mira amb la indolència del resignat”. Al capdavall, tot això (la cerca de Puigdemont per tal d’empresonar-lo tot i la vigència de la Llei d’Amnistia i alhora garantir la sessió d’investidura de Salvador Illa com a 133é MH President de la Generalitat de Catalunya) era competència dels Mossos d’Esquadra. Un afer dels catalans. 

El dia 10 d’Agost, María Jesús Montero ha dit que “hoy es un día grande”. Potser diu això perquè Illa ha estat investit president i Puigdemont li ha estalviat el tràngol de la seva detenció. Hauria estat capaç de “mirar-s’ho amb la indolència del resignat”?.

Comptat i debatut, què ha fet Carles Puigdemont amb la seva reaparició a Barcelona? Doncs, al meu parer, estripar les bambolines de l’escenari de normalització que vol vendre el Psoe. L’única cosa que  s’ha normalitzat (ja que fa l’efecte que gairabé ningú se n’ha escandalitzat, de la concurrència dels esdeveniments) és  l’us de la repressió contra els independentistes. Això és  el que ha fet palès en Carles Puigdemont. 

Però,  l’exconseller Joan Ignaci Elena creu que Puigdemont ha tingut “un comportament impropi” de qui va ser la primera autoritat del país. I Eduard Sallent, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, l’ha comparat amb “Jimmy Jump”.

I ara…dia 12/08/2024, Puigdemont és a Waterloo, al capdavant del Consell per a la República; Salvador Illa és al Palau de la Generalitat de Catalunya amb el seu govern acabat de formar.

Ara mateix, Erc ja té el cap i les mans lliures per acabar de parar la ponència del congrés del 30 de  novembre. No serà  bufar i fer ampolles; abans d’això, tots plegats ens enfrontarem a la diada de l’Onze de Setembre. 

Però  hi ha altres dates que hauren de travessar: el dotze d’octubre i el sis de desembre, escenaris espanyols per on passejaran, com a un trofeu, la Catalunya que va voler ser sobirana i que avui torna a l'espai constitucional, torna a Espanya.

Potser sigui l’hora de reprendre la  idea de la candidatura de l’Anc.

Feijóo, Pp-Vox i Espanya.

L'interpretació de'n Feijóo al Congrés dels Diputats com a candidat a la presidència del govern de Espanya no ha anat adreçada vers  la sessió d'investidura: aquí, el cos electoral no hi votava i, tal  com jo pensava, amb aquesta escenificació patriòtica no hi ha arrossegat el vot de la dissidència socialista parlamentària. Una altra cosa és el Brut Vintage Gran Reserva del Celler  Paulino Iglesias; d'aquest, se n'ha portat totes les ampolles.

L'estratègia del PP rau en el fet de donar solidesa a la idea que la fi del món (això és, la llei d'amnistia i el referèndum d'autodeterminació) és un fet cert. La qual cosa no és així ni de bon tros. El PP  ho sap i per això espera que després del fracàs del seu candidat, hi arribarà el fracàs de Pedro Sánchez (sense cap  acord amb JuntsxC); i amb això, la repetició d'eleccions. Aleshores, el PP ja tindrà enllestida i ben bé feta la feinada de la campanya electoral: el gruix del nacionalisme espanyol (la vella guàrdia del PSOE inclosa) hi arribarà amb la visió tràgica d'Espanya a la vora del penya-segat impresa a la retina, això és, prou bé mobilitzat amb la idea del risc de la seva supervivència. Comptat i debatut, tot ha estat un acte electoral la clau de volta del qual és Espanya.

I quin esdeveniment portaran a terme Pp-Vox i Ciutadans el proper 8 d'octubre a Barcelona ? Doncs em fa l'efecte que, romanços a banda, la flor del nacionalisme espanyol de tot arreu arribarà a Barcelona per a commemorar-hi aquella entrada del 26 de gener del 1939. Volen ocupar físicament la capital de Catalunya, volen ensumar i que s'ensumi la seva força, volen olorar i que s'olori la seva victòria. Tot plegat, escalfament  electoral, però en aquest cas tot farcit de  nostàlgia i ràbia.

Potser tornin a Barcelona el diumenge 3 de desembre per tal de commemorar-hi el bombardeig del 3 de desembre del 1842. Pot ser que aleshores els vingui de grat llançar coets des del Castell de Montjuïc.  Un acte "muy emotivo" serà sens dubte.

Tinc un dubte, com se'n sortirà, de tot això, el PSOE?

Només un recordatori i me'n vaig: De J.J. López Burniol, "El pacto": "(...) conviene recordar a quienes, desdeñosos, ven inviable la independencia catalan, que a Cataluña le sobra dimensión para desestabilizar a España". La Vanguardia, 7 juny 2014.

Ada Colau i Yolanda Díaz

 Rellegeixo la meva entrada de l'agost de 2019, dimarts 13. Em pregunto com així no l'he vista arribar d'una hora lluny? Quina una, na Colau. No es deixa perdre cap ocasió de significar-se. Ho confesso, no me'n sé avenir.   

Un altre cop, a l'igual  d'aquell agost de 2019, no ha estat un  acte de vint-i-un botons, l'investidura del nou batlle de Barcelona. Al seu àlbum personal, na Colau ja hi té fotos amb el Psoe, Ciutadans i Pp.

 Bé, vaig a pams. Deixo a banda el fet que diverses forces polítiques es prestin concurs per a tirar endavant qualsevol mena d'acte d'investidura o programa de govern. Això és procedimentalment correcte, normal, acceptable. 

Però, quina dèria. Qualsevol pacte s'hi val per tal de barrar el pas als independentistes: al 2019, Barna en Comú, PSC i Ciutadans contra Ernest Maragall; al 2023, PSC, Barna en Comú i PP contra Xavier Trias.

Aviam, és en aquesta ocasió que  veig més clara la seva determinació: ha fet pinya amb el PSC, a  qui ha donat els seus vots "sense entusiasme", va dir, ella; i amb el PP, el portaveu del qual va dir que donava els seus vots al candidat  del PSC amb el benentès que les polítiques de na Colau passen a la història.

És clar: mal per mal, la colla  del 155. Bé, només trobo a faltar que ho digui amb franquesa, sense romanços.

Yolanda Díaz, al seu torn, passades les eleccions del 23J, mira cap a la rodalia,  l'independentisme, Junts per Catalunya, Carles Puigdemont. "La coalició progressista" necessita que li prestin concurs EH-Bildu, PNB, BNG, ERC i..., ara sí,  JuntsxC.; i ha posat fil a l'agulla. 

Primer, ha ecomanat a Jaume Asens --diuen-- entaular-se amb Carles Puigdemont per parlar-ne. En Jaume Asens, sí. El mateix Jaume Asens que hores abans no comencés el ple d'investidura del nou batlle de Barcelona, va fer un pas enrera, va deixar l'avantguarda política. No sé ben bé per quina raó. 

Segons, ha tret del calaix dels oblits la reivindicació de l'ús de les altres llengües espanyoles a les Corts espanyoles. I ha dit, tot parlant-ne, que Espanya és "un país de països". Un eufemisme com qualsevol altre, com qui diu "fúmer" en comptes de "fotre". Potser calgui recordar-li  aquella frase d'una cançó de l'Ovidi Montllor: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".

.

   

El missatge del rei

 La proppassada nit del 24 de desembre, el senyor Felip Sisè, com a Cap Comercial de la Marca España, ens ha trucat per tal de vendre'ns, un altre cop, el seu producte estrella: La Constitución de 1978, el remei miraculós davant l'enfrontament, la rancúnia i l'exclusió. Un producte que restableix la convivència cívica, serena i en llibertat; això és, la unitat: "digui adéu a la divisió. Faci tractament amb aquest producte i serà una altra persona"

Escac al Castellà?

 En veritat algú s'ho pensa, que el Català pot fer escac al Castellà. 

Algú gosaria dir un número que representi de manera aproximada el nombre de paraules en llengua castellana que viatja per les xarxes socials cada segon arreu del món? 

Taula de diàleg. Un problema en l'estratègia.

 Hi torno: la taula de diàleg  és part del procés. N’és un pas més i necessari, com ara la demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats, les exhibicions de força social cada onze de setembre, les victòries electorals. Malgrat l’escepticisme, la taula de diàleg mantindrà visible l’existència d’un conflicte i la vigència d'una reivindicació; i el seu reconeixement, si més no, per part del govern d’Espanya. Però no és excloent. Ans al contrari, cal un pla B. 

L'episodi de la detenció de Puigdemont a l'Alguer engrandeix l'esquerda de l'escepticisme i remarca les distàncies que ja hi ha al bloc independentista. 

Des de l'independentisme, s'hi haurien de prendre en compte dues coses: primera, que els independentistes volen unitat d'acció. Per a la qual cosa cal compartir els elements de judici i els criteris de manera discreta i permanent: i  això em duu a "l'estat major", però en versió visible, vull dir: trobades conegudes i converses reservades. Hi cal col·laboració. Això mobilitza. 

Segona, cal fugir de les baralles públiques, que són l'imatge de la manca de solidesa del Govern i l'ineficiència governativa dels independentistes.  Això no hi suma.    

Taula de diàleg. Un problema de maduresa política.

 Per a cadascuna de les parts que la conformen, la taula de diàleg té un significat. Pel que fa al govern d’Espanya, és un element formal. No mancat d’importància, però formal. És allò que esperaven al seu voltant, els seus socis de la UE, potser. Hi volen estabilitat. Els problemes polítics cal resoldre’ls des de la política.

Per al govern de Catalunya, és currículum. I ho dic sense ànim de menyspreu, ans al contrari. Havia demanat diàleg moltes vegades. És part del procés. N’és un pas més i necessari, com ara la demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats, les exhibicions de força cada onze de setembre, les victòries electorals. Malgrat l’escepticisme, la taula de diàleg mantindrà visible la vigència d’una reivindicació, l’existència d’un conflicte i el seu reconeixement, si més no, per part del govern d’Espanya. 

Crec jo que som la majoria els qui pensem que la taula de diàleg no ens portarà enlloc, fins i tot el President Aragonès. Les  circumstàncies no ho fan possible: el govern de Catalunya hi pren seient amb dues reivindicacions molt clares, el dret d’autodeterminació i la llei d’Amnistia. El regne d’Espanya i el seu govern, d’això, no volen parlar-ne; però, encara ningú   no ha dibuixat una posició alternativa que posi a prova la fermesa de les conviccions sobiranistes. És a dir, no s’ha ofert una altra realitat més enllà del vigent marc de l’Estat de les Autonomies. El Govern espanyol no hi té altra estratègia que la del posat políticament adient i deixar passar el temps; ni agenda ni pressa . Les seves circumstàncies no li ho permeten, no li permeten posar negre sobre blanc un projecte de futur per a Catalunya dins el regne d’Espanya. No hi ha cap mena de transaccional. Les paraules de la oposició al Congrés dels Diputats  ho diuen tot: la taula de diàleg és un acte de traïció al constitucionalisme. 

Taula de diàleg, no pas de negociació. I sense figura de relator que oferirà una visió objectiva de les converses.

Un altre matís que hi afegeix el govern d’Espanya, al marc circumstancial de la taula de diàleg: la manca de maduresa del govern de Catalunya, pel que fa al projecte de l’aeroport del Prat; però aquesta manifestació, crec jo,  no és pas casual hores abans de la represa del diàleg. Maduresa. És un cop indirecte que mira d’afeblir, menysprear i fins i tot ridiculitzar tot el procés sobiranista i els seus protagonistes; i mantindre la pilota a la teulada de la Generalitat de Catalunya. Ells insisteixen: tot això és un problema de Catalunya. Espanya gaudeix de bona salut. 

Maduresa. Un segle ha passat  des de l’esborrany del primer estatut d’autonomia de Catalunya (1919). Des d’aleshores, cops d’estat, dictadures, guerra civil, terrorisme, estatuts frustrats, un trànsit cap a la democràcia tutelat pel franquisme. I així arribem al segle XXI arrossegant una crisi territorial que ni tan sols albira una solució per a Euskadi i Catalunya. I a sobre, volen Gibraltar. Ateses les circumstàncies i les discrepàncies dins les corts i el mateix govern d’España, es pot dir que Espanya  ha arribat al grau de maduresa per a resoldre cap conflicte?

Pablo Casado: "democracia sin ley; ley sin democracia"

 

El joc de paraules: "democracia sin ley vs ley sin democracia".

La corrent d'opinió dominant, avui dia, dóna preeminència a la llei per damunt de tot. El concepte de llei s'identifica amb el concepte de democràcia de manera excloent, fent fora coses com ara la desobediència civil. Aquí llei no significa justícia; no té a veure amb els dret fonamentals de les persones, sinó més aviat amb el fonament constitucional (article 2n, CE del 78).

Aquesta equació de llei igual a democràcia ha estat molt treballada pels fonamentalistes. I ara reapareix com a la síntesis de l'oposició que ens ofereixen (democràcia sense llei vs llei sense democràcia). Aquesta idea, que no crec jo que sigui d'en Pablo Casado, sinó de l'obrador d'idees de la FAES; aquesta idea, dic, aprofundeix en l'objectiu de la refundació del PP com a casa comuna del més ampli espectre de la dreta espanyola. Cerca concòrdia, entesa, entre el demòcrata de dretes i l'ultradretà. Tots aplegats contra el soberanisme perifèric enemic de la unitat de la pàtria. 

El joc de paraules primer equipara República amb caos (democràcia sense llei) i franquisme amb ordre (llei sense democràcia); i, segon, estableix una relació de causa-efecte on l'efecte és proporcional a la causa: un cop d'estat precursor d'una guerra civil i una dictadura de 39 anys (fins a la mort del dictador) davant una successió de governs legítims al bell mig d'un període convuls dintre i fora del país. 

El joc de paraules proposa que l'efecte o reacció va ser proporcional a la causa o acció i que el repartiment de responsabilitats s'ha de fer a parts iguals. Així, la concòrdia no només és possible, sinó de sentit comú. Però, amb la idea de la preeminència de la llei de part d'arrere. 

Sense complexos.

 Sense complexos. Encara no hi ha President. Al bloc independentista hi havia raons tant per a investir-ne Aragonès com per a ajornar l'investidura. Potser la cosa menys assumible  és la manca de solidesa del Bloc, palesa fins ara i clau de l'argumentari espanyolista. Millor que sigui ara, al començament, que se'n vegin les esquerdes i no pas repetir pàgina. Arribaran a un acord, tenen raons i, crec jo, possibilitats d'assolir-lo. Hi arribaran, sens dubte. A l'altra banda, hi són els fonamentalistes, els unionistes moderats i els neofranquistes, tots plegats contra "el procés", massa diferents entre sí, menys mobilitzats, amb un percentatge prou ampli políticament no gaire definit i  client del vot útil: això s'ha palesat a les dues darreres eleccions, ahir va votar Ciutadans i avui PSC/PSOE. Per tot plegat, endavant i sense complexos.

El Regne de Tombarelles (petitíssim conte per adormir un gatet)

Diuen que tot va començar un dia que un poeta somià el món al inrevés i, en obrir els ulls, escrigué els seus somnis en vers. En aquests deliris  onírics,  hi havia peixos que volaven, aigua seca, prínceps dolents, pirates honrats, bruixes belles, ocells que vivien sota l'aigua. Aquesta visió del món, tot d'una, va espavilar la imaginació dels ciutadans de Tombarelles, fins aleshores  tranquils de mena, però  farts de la seva vida rutinària i monòtona. La tendència mutant s'escampà com a pólvora encesa sense deixar res ni ningú immune. Tot allò que pogués fer un tomb hauria de fer-ho. Fins i tot a les més altes instàncies redactaren estrictes protocols per tal que tot mutés, ni que només fos formalment. En un curt període de temps, Tombarelles democratitzà una dictadura, judicialitzà la política i, fins i tot, polititzà la salut. Arreu del país, la gent exhalava satisfacció: tot Tombarelles, com a un sol cos, traspuava l'orgull de sentir-se un poble emprenedor, una gran nació. I la reina de Tombarelles tenia tres filles: una mandarina, una tarongina, una melmelada; i aquesta història s'ha acabada.

La indissoluble i indivisible Espanya de les dues cadires buides i una sentida absència.

Se m'acudeix una manera de descriure el concepte d'Espanya: La indissoluble i indivisible nació de les dues cadires buides i una sentida absència. Aquesta descripció neix de l'observació de tres elements: la proclamació nacionalista que serveix  com a fonament de la constitució espanyola de 1978 (article 2n); l'obvietat que als actes solemnes del Regne d'Espanya (12 d'Octubre i 6 de desembre) hi ha dues cadires buides: Euskadi i Catalunya; i la irrenunciable realitat britànica dels gibraltarenys. 

N'infereixo, de tot plegat, que si els nacionalistes catalans viuen perseguint un somni (la independència), els nacionalistes espanyols viuen dins d'un somni (la unitat).

L'enginy de Pedro Sánchez

Torno a dir que la política no fa d'Espanya. Políticament, és un lloc de 'postureo' ("Actitud artificiosa i impostada que s'adopta per conveniència o presumpció"). Només des d'aquest pressupost, puc entendre que, davant d'una de les crisis més importants que ha viscut aquest regne, el president del govern en funcions  i candidat del PSOE a les properes eleccions del 10-N, en un míting a Catalunya, assagi frases 'enginyoses' del tipus: "m'ha sortit un amic que em truca i m'escriu cartes...", en referència al president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, quan aquest  li fa trucades telefóniques   per parlar; però ell, en Sánchez,  no s'hi posa i se'n jacta. Gran polític, gran home d'estat.

Anacronisme.

Espanya, a tants  de tal  de l'any tal. 

La exhumació i trasllat del dictador Franco tira endavant  sense l'acord de tots els partit polítics i l'oposició de la ultradreta, familiars, la Fundació F.F. i  la comunitat religiosa de El Valle de los Caidos. El procés ha arribat al  TS i es desenvoluparà amb mesures de seguretat. El President del Govern d'Espanya ha dit: “l'exhumació del dictador és una gran victòria de la democràcia espanyola”.

DESOBEDIÈNCIA

Ada Colau (segona força municipal a Barcelona) és l'alcaldessa de Barcelona,   un altre cop. Ha tingut els vuit vots dels regidors del PSC (tercera força) i tres de Valls (quarta força), que han vist satisfet el seu desig de barrar-hi el pas als independentistes, a l'alcaldia. Vint-i-un vots, tot plegat. No ha estat un acte de vint-i-un botons. Al seu discurs d'investidura va dir que no serà en cap cas alcaldessa independentista ni antiindependentista. Però ha triat antiindependentisme. Amb aquesta decisió, Colau ha marcat distància entre Barna en Comú i els independentistes i s'allunya del sobiranisme. Cal parar esment que la decisió ve de la direcció, el plenari i la militància dels Comuns. Ada Colau ha acceptat per a la seva investidura qualsevol vot, hagi vingut d'on hagi vingut. Tot i això, quan feia aquestes declaracions, hi afegia que els acords de ciutat només els farà amb les forces d'esquerra. Els Comuns se signifiquen com a força d'esquerres i ciutadana tot fugint alhora  de l'escenari polític de Catalunya. Se sentirà legitimada per demanar la col·laboració (activa o passiva) d'ERC (primera força municipal de Barcelona), a qui ha rebutjat com a soci de govern (un govern bilateral amb un "rol de màxima responsabilitat" per a ella)?  

La política no fa del Regne d'Espanya. Mai no n'ha estat una  característica. La seva història és una simfonia de sabres i baionetes. La política, entesa com a conflicte, al Regne d'Espanya  es viu com a  una patologia que s'ha de combatre. I si  no és possible eliminar-la, se n'implementen la contenció  i la debilitació, per tal de fer suportable la coexistència. En aquest  procediment,  s'hi poden distingir quatre moments o fases: desacreditar, afeblir, amagar i minimitzar. Pel que fa a Catalunya i la qüestió política que anomenen "procés", això és evident: s'ha mirat de desacreditar cada cop que s'ha parlat de cop d'estat, de cop a la democràcia, d'organització criminal, de violència, de supremacisme; s'ha mirat d'afeblir cada cop que s'han empresonat polítics i s'han encausat tantes persones; s'ha mirat d'amagar, d'invisibilitzar, cada cop que s'ha arrencat o denunciat un llaç groc, cada cop que cercaven urnes i paperetes, cada cop que  s'ha tancat una representació de Catalunya a l'estranger, cada cop que  s'ha barrat el pas a un independentista electe al seu àmbit de representació o bé al lloc de màxim representant d'una institució catalana. I al compliment d'aquesta fase terapèutica, d'aquesta tasca, barrant el pas d'en Maragall a l'alcaldia de Barcelona,  s'hi ha sumat Ada Colau.  Hauria estat massa visibilització: El Parlament, La Generalitat, La Cambra de Comerç de Barcelona...L'Ajuntament de Barcelona també? Aquest gest arriba en un moment en què la visibilització del conflicte és molt important. De poc em val que la Colau hagi penjat el llaç groc a la balconada de l'Ajuntament. I pel que fa a la quarta fase terapèutica, la minimització, s'ha mirat de abaixar la dimensió del problema polític parlant d'un problema de convivència. L'esment  al "problema de convivència" a Catalunya ha sovintejat: a Catalunya la convivència s'hi ha trencat.  Ja ho va dir el profeta Aznar: "Abans que es trenqui Espanya, es trencarà Catalunya". Mentrestant, Espanya gaudeix d'una salut de ferro; he vist "la serenor" amb que han estat rebuts els presos polítics catalans al Congrés dels Diputats. Però la convivència s'ha trencat a Catalunya. Faig un salt enrera: Programes polítics en les eleccions catalanes del 21/12/2017; tot el bloc "constitucionalista" coincidia en el diagnòstic (el problema de la convivència, la fractura social): PSC,  "Acuerdo y cambio para evitar la división y la fractura emocional de los catalanes y reconstruir la plena convivencia entre ciudadanos que se respetan y colaboran"; PP, "El programa electoral del Partido Popular es una propuesta para regresar a la normalidad y la tranquilidad, regenerar la convivencia y acabar con la tensión"; Cs. "Pondremos fin al procés separatista, recuperaremos la normalidad y la autonomía de Cataluña y trabajaremos por restaurar la convivencia entre todos los catalanes".   

Malgrat  això, aquest és l'anhel: per la sobirania, cap a la independència. I van cercar i desenvolupar els instruments que hi  calien; i van començar a fer-ne el camí, tossudament. I al cap d'un temps, malgrat les veus d'alarma, els insults, les amenaces i l'assetjament, tot era enllestit. S'havia configurat l'escenari que es titllava  d'errada històrica, d'il·legal, de deslleialtat, d'impossible. S'havia arribat a la declaració d'independència fent servir instruments democràticament correctes, permissibles, possibles; però contraris a l'ordenament jurídic establert. S'havia configurat l'escenari de la República de Catalunya. I aquest acte magnífic de desobediència, només possible perquè  la correlació de forces ciutadanes va fer possible portar al capdavant de les institucions catalanes els líders independentistes; aquest acte magnífic de desobediència cívic-institucional, dut a terme mitjançant procediments democràtics (això és, inclusius, per a tothom), dic jo, es va aturar aquí, amb la Declaració d'Independència de Catalunya, en espera de la resposta política d'algú. No va haver-hi desfilada simbòlica de  milícies d'alliberament nacional ni la presa simbòlica de la Delegació del Govern d'Espanya; no es van aixecar simbòlicament fronteres. Ni tan sol es va arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. Només hi havia espera. I heus aquí la resposta que ja conec.

El greu delicte  ha estat posar en qüestió "la sagrada unitat d'Espanya"

Andalucía-2018

Tant se val com  hom  ho expliqui: que s'ha despullat, que ha sortit de l'armari o que ha deixat les bambolines i ha sortit a l'escenari.  La qüestió és que sabíem que no se n'havia anat, que hi és, que la "meritòria Transició" va ser  un pacte que va permetre que el franquisme travessés el portal de la democràcia ("de la llei a la llei a través de la llei", segons Torcuato Fernández-Miranda). Per això la democràcia espanyola no va néixer com a una democràcia militant (democràcia defensiva, combativa); per això, a les eleccions generals de 1982, va ser possible que s'hi presentés el partit "Solidaridad española", amb el ex tinent coronel Antonio Tejero Molina al capdavant; per això, al Parlament d'Andalusia, hi farà cap, d'aquí a poc, Vox (el partit a la dreta de la dreta), amb una força de 12 escons en una assemblea de 109, avui  sense una majoria absoluta.
Bé, fins aquí, el pròleg.
Ara la qüestió és què hi faran els qui se'n diuen "bloc constitucionalista"?
Al cap de la darrera  reunió de la executiva nacional de Ciutadans, a Albert Rivera li demanaven per la possibilitat de pactes electorals amb Vox, a la qual cosa ell hi va respondre: "(..)amb cinc partits a l'arc parlamentari i amb un canvi a portar a terme, seria una irresponsabilitat, al meu parer, descartar tots els escenaris que hi ha damunt la taula".   Remarco "irresponsabilitat";  això és, entre Ciutadans i ERC, per exemple,  hi ha una línia vermella que no hi ha entre Vox i Ciutadans, clar i català.
Per al PP, els vincles  històrics amb Vox li recomanen anar-hi amb compte: l'historial del líder de Vox,  Santiago Abascal Conde, dibuixa un perfil de dues cares: una d'aliat i una altra d'adversari.
La tolerància envers Vox (i altres intoleràncies)  la puc entendre  per l'inèrcia de l'ideari nacionalista radical espanyol, que,  gràcies a aquell model de transició, ha arribat   fins avui. Com així no es pot parlar amb ERC (i els altres partit independentistes)  però sí amb Vox quan totes dues formacions posen el dit sobre el mateix article del text constitucional de 1978? aquest que diu: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas", Art. 2n. L'un demana l'independència; l'altre, la supressió de les autonomies.

LA TEMPESTA (petit relat)

Una sobtada i extraordinària tempesta  de vent i neu  la vespra del dia de Sant Patrici va fer impossible l'enlairament a l'aeroport de Valladolid i va caldre fer-ho des del de Lleó. Dotze exultants dones viatjaven a Barcelona per festivar aquell cap de setmana un comiat de soltera en que  no mancaria l'actuació d'un fornit stripper  amb més encants que no pas la pobreta hostessa  que ovacionaven  mentre ella mirava de explicar gestualment el protocol d'evacuació de l'aparell en cas d'emergència. A les 00.30 hores del dia de Sant Patrici, a l'habitació d'un hotel del carrer d'Aragó, les dotze dones  hi inauguraven "el xou de David" deixant anar el llaç del mocador que tapava els ulls de Nines perquè la noia pogués contemplar davant seu, amb plena estupefacció,  qui havia estat la cirereta del pastís del seu imaginari eròtic fins que un dia el noi va desaparèixer a la recerca d'un entorn més adient amb la seva manera d'entendre la vida. La nit va passar sense reserves ni modèstia i va passar el temps que va haver de passar i que posa tot i a tots en el seu lloc perquè aquella tarda de feixuga calor castellana, la vespra del dia de Santiago,    Mariángeles rebés una trucada  per confirmar si tot era enllestit per al viatge anual de papà, mamà i la petita Patrícia al seu apartament de Sitges on el pare i la nena podrien passar l'estiu gaudint de la platja mentre la sempre fidel amant de Gaudí i el modernisme català faria, de tant en tant, alguna  escapada a Barcelona.

El Senyor Marhuenda i Franco

Diuen a la xarxa que el senyor Francisco  Marhuenda García,  director del diari  espanyol la Razón, ha negat que Franco fos un dictador  feixista. Segons ell, era  només "un militar catòlic que va organitzar un règim totalitari" i tal. Entenc que,  pel que fa al sentit precís de la paraula "feixista",  hom en  pot discutir. Però no es pot negar que aquest terme ha esdevingut un arxilexema que hom fa servir quan es refereix a un règim totalitari, a la persona que el representa o als qui el defensen. Això és, hom pot anomenar feixista a qui organitza un règim totalitari, sigui militar o civil, catòlic o pagà.
No crec que el senyor Marhuenda vulgui qüestionar el terme "dictador".
Però allò que té d'interessant el comentari del senyor Marhuenda és com mira de capgirar les coses, com prova de despullar la imatge de Franco dels termes que el defineixen, com fa per canviar, al cap i a la fi,  la història.
Bé, ja sabia què senzill és negar la història: avui m'he llevat amb el record del cantant i autor Víctor Manuel i la seva cançó "Canción de la esperanza", que hi enganxo i subratllo.

Canción de la esperanza

(Víctor Manuel San José, 1978)

Tanto imaginarnos una muerte digna en ti
y tú salpicabas la pared.
Fuimos una oreja, un latido, un transistor:
mientras salpicabas la pared.
Esperábamos con miedo la ruptura
tú bien sabes el porqué;
cuántas gentes no dormían en sus casa
tú ya sabes el porqué.

Siempre sospechamos que la vida no eras tú,
tú la vieja historia fantasmal;
eras la costumbre, la pistola y el altar,
un espejo roto en el desván.
La imposible y desgraciada pesadilla,
la campana de cristal.
Algún día nos dirán que no exististe
más que en sueño en realidad.

Que no cese la esperanza acorralada
con un voto no cambiamos casi nada;
que no cese la esperanza acorralada
muerto el perro no se fue con él la rabia.

Era casi fácil rebelarnos contra ti
en el sindicato, en un papel;
toda la política se hacía contra ti.
eras el resumen a vencer.
Ahora todo es más complejo
todavía lo difícil es crecer
y aceptar que otros decidan por tu cuenta
con el voto que les des.

Siempre había soñado que se irían de una vez
nunca había soñado con un Rey.
Es muy desigual esta partida de ajedrez
ellos tienen votos y el poder.
Prosigamos con la lucha siempre viva
en la oficina o el taller,
que la historia nos empuja maldiciendo
en una mesa de un café.
https://youtu.be/82zOXMJBT7c

En compliment de la Llei de Memòria Històrica

L'Ajuntament de Valladolid ha rebutjat el decret de concessió de  "la cruz laureada de San Fernando", condecoració militar  que el  dictador Franco va concedir/imposar a la ciutat l'any 1939. L'Ajuntament, però,  ha pres la decisió de conservar-ne el símbol (la creu) en l'escut de la Ciutat.

Què hi farem?. Què respondré quan senti dir "Fachadolid"?.

Ha estat decisió del PSOE, PP i C's. Podria engegar-vos  a fer punyetes tot fent-vos la botifarra. Vosaltres, al vostre torn, podríeu rebutjar el comiat; però conservant-ne el símbol.

En record del fracàs d'un país.

El Partit  Socialista O.E.  vol reprendre  el problema de la pervivència del franquisme dins la democràcia espanyola: ja, d'un cop, hem de treure'ns de sobre els seus  símbols. I , tot allò que no sigui possible eliminar-hi?. Reinterpretar-ho, imagino. Relativament a reinterpretacions, si fos cas, els recomano que en parlin amb els tortosins (veure la entrada de 4/6/16 en aquest bloc). Per la meva part,  convençut que hi ha coses que no se'n mouran pas, ofereixo una frase per a afegir-hi, a tot allò que romangui: 

"En record del fracàs d'un país que no va saber preservar els valors de llibertat, justícia, fraternitat; i va colgar la seva pau sota els enderrocs d'una guerra civil".

Aquesta frase deixa a banda els autors dels monuments; aquesta frase no parla d'oblit, ni dels bàndols ni de reconciliació; parla només del fracàs de país que és una guerra civil. Crec que cal assumir-ho.