Normalització de la repressió. La legitimitat.

 He rellegit la meva entrada del dia dotze. Sempre ho faig per tal de veure si allò que rumiava ha quedat reflectit a l'entrada. I crec que encara hi he d'afegir qualque cosa.

El proppassat dia vuit d'agost, tot el bloc independentista, incloent-hi ens, partits i persones de tota mena, hem fet possible amb la nostra inacció, el nostre consentiment, que esdevingués normal (comprensible, excusable) allò que és, a parer meu, un escàndol: la concurrència, en temps i lloc, de la determinació dels Mossos d'Esquadra al  compliment de l'ordre del jutge Llarena "d'engabiar en Carles Puigdemont"  (malgrat la vigència de la llei d'amnistia) i el desenvolupament, alhora, de la sessió d'investidura de Salvador Illa, candidat del Psc/Pseo/155, amb el consentiment (per activa i passiva) dels partits independentistes.

Hem consentit. Hem acceptat com a quelcom normal, excusable, entenedor, que als carrers de Barcelona es desenvolupés, sense manies, un acte de repressió política. Tan normal que no va tenir cap efecte en el  acte institucional que es desenvolupava i es va dur a terme al Parlament de Catalunya. I és així, amb aquest gest de normalitat, de passivitat institucional (i, val a dir, ciutadana) davant la repressió política, que hi hem donat el nostre consentiment, a la normalització repressiva.

Ara, per tal d'entendre la situació, només em cal recordar que "consentir és un estil d'obediència" i que només és possible obeir si, primer que tot, hi ha una "autoritat" la legitimitat de la qual és  reconeguda.

Això és, hem reconegut de facto la legitimitat del jutge Llarena i amb això hem perdut la nostra legitimitat: hem perdut la batalla  per la legitimitat.

BARCELONA, 08/08/2024

 Tot se'm fa més complex i se'm regira més i més dia rere dia. És  el que pertoca a un no ningú que viu segut al marge  dels esdeveniments. Però passa que quan tocaria callar, no puc estar-me de dir la meva, tot i saber que serà fruit de la fabulació més que no pas d'una anàlisi acurada. Malgrat això, tant me fa. No seré l'únic despistat. I si de cas trobo alguna coincidència entre el meu parer i el d'un d'important, doncs això em farà content.

Bé, anem per feina. De bon començament, he tornat a llegir la carta de C. Puigdemont del 03 d'agost. Rellegida amb una mica de perspectiva, una setmana encara no, hi ha ratlles que salten i prenen vida. 

Bé, del dia 08/08/24 (data que no vull oblidar), en tinc diverses imatges: les escenes de carrer, Puigdemont parlant a la gent ("Encara som aquí") i després  deixant enrere els Mossos d'Esquadra, que tenien dues ordres: d'una banda, garantir el desenvolupament "normal" de la sessió d'investidura del presidenciable Salvador Illa; i d'altra banda dur a terme, per damunt de tot ("Operació Gàbia" inclosa), l'ordre de detenció, vigent, del jutge Llarena contra Carles Puigdemont malgrat la vigència de la Llei d'Amnistia, de la qual “s’han mofat” “els jutges patriòtics”. 

Mentrestant, al Parlament de Catalunya s’hi portava a terme l’investidura d’un candidat del Psoe/Psc (partit del bloc del 155) amb els vots que Erc ha bescanviat per la promesa (del Psc) d’un Acord Econòmic Solidari per a Catalunya: “la sobirania fiscal”. Qui se’n mofarà, d’aquí a no-res, d’això?

La concurrència d’aquests  fets, en temps i lloc, no és  escandalosa?

L’endemà (09/08/24), Joan Ignaci Elena i Garcia (i Pere Ferrer, director  general dels M.d’E.), tot i desaprovar l’ordre del jutge Llarena, assenyalava  Puigdemont  i li donava la culpa de provar d’estripar l’acte institucional al Parlament de Catalunya.

Un dubte, una pregunta: Qui ha estripat quina cosa?

D’altra banda, terra endins, el Ministre Bolaños “s’ho mira amb la indolència del resignat”. Al capdavall, tot això (la cerca de Puigdemont per tal d’empresonar-lo tot i la vigència de la Llei d’Amnistia i alhora garantir la sessió d’investidura de Salvador Illa com a 133é MH President de la Generalitat de Catalunya) era competència dels Mossos d’Esquadra. Un afer dels catalans. 

El dia 10 d’Agost, María Jesús Montero ha dit que “hoy es un día grande”. Potser diu això perquè Illa ha estat investit president i Puigdemont li ha estalviat el tràngol de la seva detenció. Hauria estat capaç de “mirar-s’ho amb la indolència del resignat”?.

Comptat i debatut, què ha fet Carles Puigdemont amb la seva reaparició a Barcelona? Doncs, al meu parer, estripar les bambolines de l’escenari de normalització que vol vendre el Psoe. L’única cosa que  s’ha normalitzat (ja que fa l’efecte que gairabé ningú se n’ha escandalitzat, de la concurrència dels esdeveniments) és  l’us de la repressió contra els independentistes. Això és  el que ha fet palès en Carles Puigdemont. 

Però,  l’exconseller Joan Ignaci Elena creu que Puigdemont ha tingut “un comportament impropi” de qui va ser la primera autoritat del país. I Eduard Sallent, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, l’ha comparat amb “Jimmy Jump”.

I ara…dia 12/08/2024, Puigdemont és a Waterloo, al capdavant del Consell per a la República; Salvador Illa és al Palau de la Generalitat de Catalunya amb el seu govern acabat de formar.

Ara mateix, Erc ja té el cap i les mans lliures per acabar de parar la ponència del congrés del 30 de  novembre. No serà  bufar i fer ampolles; abans d’això, tots plegats ens enfrontarem a la diada de l’Onze de Setembre. 

Però  hi ha altres dates que hauren de travessar: el dotze d’octubre i el sis de desembre, escenaris espanyols per on passejaran, com a un trofeu, la Catalunya que va voler ser sobirana i que avui torna a l'espai constitucional, torna a Espanya.

Potser sigui l’hora de reprendre la  idea de la candidatura de l’Anc.