Normalització de la repressió. La legitimitat.

 He rellegit la meva entrada del dia dotze. Sempre ho faig per tal de veure si allò que rumiava ha quedat reflectit a l'entrada. I crec que encara hi he d'afegir qualque cosa.

El proppassat dia vuit d'agost, tot el bloc independentista, incloent-hi ens, partits i persones de tota mena, hem fet possible amb la nostra inacció, el nostre consentiment, que esdevingués normal (comprensible, excusable) allò que és, a parer meu, un escàndol: la concurrència, en temps i lloc, de la determinació dels Mossos d'Esquadra al  compliment de l'ordre del jutge Llarena "d'engabiar en Carles Puigdemont"  (malgrat la vigència de la llei d'amnistia) i el desenvolupament, alhora, de la sessió d'investidura de Salvador Illa, candidat del Psc/Pseo/155, amb el consentiment (per activa i passiva) dels partits independentistes.

Hem consentit. Hem acceptat com a quelcom normal, excusable, entenedor, que als carrers de Barcelona es desenvolupés, sense manies, un acte de repressió política. Tan normal que no va tenir cap efecte en el  acte institucional que es desenvolupava i es va dur a terme al Parlament de Catalunya. I és així, amb aquest gest de normalitat, de passivitat institucional (i, val a dir, ciutadana) davant la repressió política, que hi hem donat el nostre consentiment, a la normalització repressiva.

Ara, per tal d'entendre la situació, només em cal recordar que "consentir és un estil d'obediència" i que només és possible obeir si, primer que tot, hi ha una "autoritat" la legitimitat de la qual és  reconeguda.

Això és, hem reconegut de facto la legitimitat del jutge Llarena i amb això hem perdut la nostra legitimitat: hem perdut la batalla  per la legitimitat.

BARCELONA, 08/08/2024

 Tot se'm fa més complex i se'm regira més i més dia rere dia. És  el que pertoca a un no ningú que viu segut al marge  dels esdeveniments. Però passa que quan tocaria callar, no puc estar-me de dir la meva, tot i saber que serà fruit de la fabulació més que no pas d'una anàlisi acurada. Malgrat això, tant me fa. No seré l'únic despistat. I si de cas trobo alguna coincidència entre el meu parer i el d'un d'important, doncs això em farà content.

Bé, anem per feina. De bon començament, he tornat a llegir la carta de C. Puigdemont del 03 d'agost. Rellegida amb una mica de perspectiva, una setmana encara no, hi ha ratlles que salten i prenen vida. 

Bé, del dia 08/08/24 (data que no vull oblidar), en tinc diverses imatges: les escenes de carrer, Puigdemont parlant a la gent ("Encara som aquí") i després  deixant enrere els Mossos d'Esquadra, que tenien dues ordres: d'una banda, garantir el desenvolupament "normal" de la sessió d'investidura del presidenciable Salvador Illa; i d'altra banda dur a terme, per damunt de tot ("Operació Gàbia" inclosa), l'ordre de detenció, vigent, del jutge Llarena contra Carles Puigdemont malgrat la vigència de la Llei d'Amnistia, de la qual “s’han mofat” “els jutges patriòtics”. 

Mentrestant, al Parlament de Catalunya s’hi portava a terme l’investidura d’un candidat del Psoe/Psc (partit del bloc del 155) amb els vots que Erc ha bescanviat per la promesa (del Psc) d’un Acord Econòmic Solidari per a Catalunya: “la sobirania fiscal”. Qui se’n mofarà, d’aquí a no-res, d’això?

La concurrència d’aquests  fets, en temps i lloc, no és  escandalosa?

L’endemà (09/08/24), Joan Ignaci Elena i Garcia (i Pere Ferrer, director  general dels M.d’E.), tot i desaprovar l’ordre del jutge Llarena, assenyalava  Puigdemont  i li donava la culpa de provar d’estripar l’acte institucional al Parlament de Catalunya.

Un dubte, una pregunta: Qui ha estripat quina cosa?

D’altra banda, terra endins, el Ministre Bolaños “s’ho mira amb la indolència del resignat”. Al capdavall, tot això (la cerca de Puigdemont per tal d’empresonar-lo tot i la vigència de la Llei d’Amnistia i alhora garantir la sessió d’investidura de Salvador Illa com a 133é MH President de la Generalitat de Catalunya) era competència dels Mossos d’Esquadra. Un afer dels catalans. 

El dia 10 d’Agost, María Jesús Montero ha dit que “hoy es un día grande”. Potser diu això perquè Illa ha estat investit president i Puigdemont li ha estalviat el tràngol de la seva detenció. Hauria estat capaç de “mirar-s’ho amb la indolència del resignat”?.

Comptat i debatut, què ha fet Carles Puigdemont amb la seva reaparició a Barcelona? Doncs, al meu parer, estripar les bambolines de l’escenari de normalització que vol vendre el Psoe. L’única cosa que  s’ha normalitzat (ja que fa l’efecte que gairabé ningú se n’ha escandalitzat, de la concurrència dels esdeveniments) és  l’us de la repressió contra els independentistes. Això és  el que ha fet palès en Carles Puigdemont. 

Però,  l’exconseller Joan Ignaci Elena creu que Puigdemont ha tingut “un comportament impropi” de qui va ser la primera autoritat del país. I Eduard Sallent, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, l’ha comparat amb “Jimmy Jump”.

I ara…dia 12/08/2024, Puigdemont és a Waterloo, al capdavant del Consell per a la República; Salvador Illa és al Palau de la Generalitat de Catalunya amb el seu govern acabat de formar.

Ara mateix, Erc ja té el cap i les mans lliures per acabar de parar la ponència del congrés del 30 de  novembre. No serà  bufar i fer ampolles; abans d’això, tots plegats ens enfrontarem a la diada de l’Onze de Setembre. 

Però  hi ha altres dates que hauren de travessar: el dotze d’octubre i el sis de desembre, escenaris espanyols per on passejaran, com a un trofeu, la Catalunya que va voler ser sobirana i que avui torna a l'espai constitucional, torna a Espanya.

Potser sigui l’hora de reprendre la  idea de la candidatura de l’Anc.

Feijóo, Pp-Vox i Espanya.

L'interpretació de'n Feijóo al Congrés dels Diputats com a candidat a la presidència del govern de Espanya no ha anat adreçada vers  la sessió d'investidura: aquí, el cos electoral no hi votava i, tal  com jo pensava, amb aquesta escenificació patriòtica no hi ha arrossegat el vot de la dissidència socialista parlamentària. Una altra cosa és el Brut Vintage Gran Reserva del Celler  Paulino Iglesias; d'aquest, se n'ha portat totes les ampolles.

L'estratègia del PP rau en el fet de donar solidesa a la idea que la fi del món (això és, la llei d'amnistia i el referèndum d'autodeterminació) és un fet cert. La qual cosa no és així ni de bon tros. El PP  ho sap i per això espera que després del fracàs del seu candidat, hi arribarà el fracàs de Pedro Sánchez (sense cap  acord amb JuntsxC); i amb això, la repetició d'eleccions. Aleshores, el PP ja tindrà enllestida i ben bé feta la feinada de la campanya electoral: el gruix del nacionalisme espanyol (la vella guàrdia del PSOE inclosa) hi arribarà amb la visió tràgica d'Espanya a la vora del penya-segat impresa a la retina, això és, prou bé mobilitzat amb la idea del risc de la seva supervivència. Comptat i debatut, tot ha estat un acte electoral la clau de volta del qual és Espanya.

I quin esdeveniment portaran a terme Pp-Vox i Ciutadans el proper 8 d'octubre a Barcelona ? Doncs em fa l'efecte que, romanços a banda, la flor del nacionalisme espanyol de tot arreu arribarà a Barcelona per a commemorar-hi aquella entrada del 26 de gener del 1939. Volen ocupar físicament la capital de Catalunya, volen ensumar i que s'ensumi la seva força, volen olorar i que s'olori la seva victòria. Tot plegat, escalfament  electoral, però en aquest cas tot farcit de  nostàlgia i ràbia.

Potser tornin a Barcelona el diumenge 3 de desembre per tal de commemorar-hi el bombardeig del 3 de desembre del 1842. Pot ser que aleshores els vingui de grat llançar coets des del Castell de Montjuïc.  Un acte "muy emotivo" serà sens dubte.

Tinc un dubte, com se'n sortirà, de tot això, el PSOE?

Només un recordatori i me'n vaig: De J.J. López Burniol, "El pacto": "(...) conviene recordar a quienes, desdeñosos, ven inviable la independencia catalan, que a Cataluña le sobra dimensión para desestabilizar a España". La Vanguardia, 7 juny 2014.

Ada Colau i Yolanda Díaz

 Rellegeixo la meva entrada de l'agost de 2019, dimarts 13. Em pregunto com així no l'he vista arribar d'una hora lluny? Quina una, na Colau. No es deixa perdre cap ocasió de significar-se. Ho confesso, no me'n sé avenir.   

Un altre cop, a l'igual  d'aquell agost de 2019, no ha estat un  acte de vint-i-un botons, l'investidura del nou batlle de Barcelona. Al seu àlbum personal, na Colau ja hi té fotos amb el Psoe, Ciutadans i Pp.

 Bé, vaig a pams. Deixo a banda el fet que diverses forces polítiques es prestin concurs per a tirar endavant qualsevol mena d'acte d'investidura o programa de govern. Això és procedimentalment correcte, normal, acceptable. 

Però, quina dèria. Qualsevol pacte s'hi val per tal de barrar el pas als independentistes: al 2019, Barna en Comú, PSC i Ciutadans contra Ernest Maragall; al 2023, PSC, Barna en Comú i PP contra Xavier Trias.

Aviam, és en aquesta ocasió que  veig més clara la seva determinació: ha fet pinya amb el PSC, a  qui ha donat els seus vots "sense entusiasme", va dir, ella; i amb el PP, el portaveu del qual va dir que donava els seus vots al candidat  del PSC amb el benentès que les polítiques de na Colau passen a la història.

És clar: mal per mal, la colla  del 155. Bé, només trobo a faltar que ho digui amb franquesa, sense romanços.

Yolanda Díaz, al seu torn, passades les eleccions del 23J, mira cap a la rodalia,  l'independentisme, Junts per Catalunya, Carles Puigdemont. "La coalició progressista" necessita que li prestin concurs EH-Bildu, PNB, BNG, ERC i..., ara sí,  JuntsxC.; i ha posat fil a l'agulla. 

Primer, ha ecomanat a Jaume Asens --diuen-- entaular-se amb Carles Puigdemont per parlar-ne. En Jaume Asens, sí. El mateix Jaume Asens que hores abans no comencés el ple d'investidura del nou batlle de Barcelona, va fer un pas enrera, va deixar l'avantguarda política. No sé ben bé per quina raó. 

Segons, ha tret del calaix dels oblits la reivindicació de l'ús de les altres llengües espanyoles a les Corts espanyoles. I ha dit, tot parlant-ne, que Espanya és "un país de països". Un eufemisme com qualsevol altre, com qui diu "fúmer" en comptes de "fotre". Potser calgui recordar-li  aquella frase d'una cançó de l'Ovidi Montllor: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".

.

   

El missatge del rei

 La proppassada nit del 24 de desembre, el senyor Felip Sisè, com a Cap Comercial de la Marca España, ens ha trucat per tal de vendre'ns, un altre cop, el seu producte estrella: La Constitución de 1978, el remei miraculós davant l'enfrontament, la rancúnia i l'exclusió. Un producte que restableix la convivència cívica, serena i en llibertat; això és, la unitat: "digui adéu a la divisió. Faci tractament amb aquest producte i serà una altra persona"

Escac al Castellà?

 En veritat algú s'ho pensa, que el Català pot fer escac al Castellà. 

Algú gosaria dir un número que representi de manera aproximada el nombre de paraules en llengua castellana que viatja per les xarxes socials cada segon arreu del món? 

Taula de diàleg. Un problema en l'estratègia.

 Hi torno: la taula de diàleg  és part del procés. N’és un pas més i necessari, com ara la demanda d’un referèndum al Congrés dels Diputats, les exhibicions de força social cada onze de setembre, les victòries electorals. Malgrat l’escepticisme, la taula de diàleg mantindrà visible l’existència d’un conflicte i la vigència d'una reivindicació; i el seu reconeixement, si més no, per part del govern d’Espanya. Però no és excloent. Ans al contrari, cal un pla B. 

L'episodi de la detenció de Puigdemont a l'Alguer engrandeix l'esquerda de l'escepticisme i remarca les distàncies que ja hi ha al bloc independentista. 

Des de l'independentisme, s'hi haurien de prendre en compte dues coses: primera, que els independentistes volen unitat d'acció. Per a la qual cosa cal compartir els elements de judici i els criteris de manera discreta i permanent: i  això em duu a "l'estat major", però en versió visible, vull dir: trobades conegudes i converses reservades. Hi cal col·laboració. Això mobilitza. 

Segona, cal fugir de les baralles públiques, que són l'imatge de la manca de solidesa del Govern i l'ineficiència governativa dels independentistes.  Això no hi suma.