Bé, fins aquí, el pròleg.
Ara la qüestió és què hi faran els qui se'n diuen "bloc constitucionalista"?
Al cap de la darrera reunió de la executiva nacional de Ciutadans, a Albert Rivera li demanaven per la possibilitat de pactes electorals amb Vox, a la qual cosa ell hi va respondre: "(..)amb cinc partits a l'arc parlamentari i amb un canvi a portar a terme, seria una irresponsabilitat, al meu parer, descartar tots els escenaris que hi ha damunt la taula". Remarco "irresponsabilitat"; això és, entre Ciutadans i ERC, per exemple, hi ha una línia vermella que no hi ha entre Vox i Ciutadans, clar i català.
Per al PP, els vincles històrics amb Vox li recomanen anar-hi amb compte: l'historial del líder de Vox, Santiago Abascal Conde, dibuixa un perfil de dues cares: una d'aliat i una altra d'adversari.
La tolerància envers Vox (i altres intoleràncies) la puc entendre per l'inèrcia de l'ideari nacionalista radical espanyol, que, gràcies a aquell model de transició, ha arribat fins avui. Com així no es pot parlar amb ERC (i els altres partit independentistes) però sí amb Vox quan totes dues formacions posen el dit sobre el mateix article del text constitucional de 1978? aquest que diu: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas", Art. 2n. L'un demana l'independència; l'altre, la supressió de les autonomies.