Han passat 39 anys. Aleshores, el sis de desembre de 1978, jo era un jove de 21 anys i la legislació vigent ja em reconeixia el dret de vot. Malgrat això, no poguí pas manifestar el meu rebuig al text de la vuitena constitució espanyola: en aquell referèndum, votar NO volia dir que hom no estava d'acord amb l'obertura del període democràtic; i votar SÍ volia dir que hom acceptava una constitució tutelada pel règim franquista. Per la qual cosa, vaig haver de abstenir-m’hi.
39 anys després, la foto de l'acte d'homenatge a la Constitució, el proppassat dia 6 de desembre, palesa que la unitat al voltant de la idea de la indivisible i indissoluble nació espanyola segueix sent una utopia. No hi ha, a la foto de l'esdeveniment, cap representant dels Governs del País Basc i Catalunya.
Se'm fa ridícul com, massa sovint, cadascun de nosaltres analitza les coses mirant d’oferir-ne una imatge adient als nostres interessos. Les circumstàncies que viu Catalunya a hores d'ara és el producte d'un seguit d'esdeveniments, això és, d'un procés històric, ple, com qualsevol altre, d'encerts i errors. Per tal d'analitzar-lo, aquest procés històric es pot dividir en fases o etapes, però sense oblidar-nos que cada fase és una part d'un gran i llarg procés que anomenem Història, en majúscules. Tot això amb el benentés que, un vegada presa una part, fase o etapa d’aquest procés, no es pot deixar a banda o ometre cap esdeveniment de la qual fase sigui un succés connectat amb altres mitjançant la relació de causa i efecte. Entesos?. No es coneix el fet aïllat, inconnex, nascut de sí mateix. Déu a banda.
Perquè dic tot això? Segueixo perplex: "Malauradament, 30 anys de nacionalisme no es resolen en una jornada electoral", ha dit na Inés Arrimadas l’endemà de les eleccions del 21D. Això és, prenent com a referència el dia 21 de Desembre de 2017 i fent marxa enrera 30 anys, arribaríem al 21 de Desembre de 1987. No sé quin esdeveniment es pot jutjar rellevant en aquesta data. No sé de cert quina idea vol transmetre na I.A. Representa que vol dir que al voltant de l’esmentada data neix el nacionalisme català com a el subjecte agent l’efecte del qual ha estat “el malmés i blasmat present”; tot i que, aleshores (1987), feia més o menys nou anys que s'havia aprovat en referèndum la vuitena constitució espanyola (1978), el text de la qual parla de "nacionalitats" amb referència a Galicia, Euskal Herria i Catalunya; tot i que, aleshores, feia 55 anys (1932) que Esquerra Republicana de Catalunya havia guanyat les primeres eleccions al Parlament de Catalunya; tot i que, aleshores, feia més o menys 68 anys des del malmés Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat per l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya (1919); etcétera.
Potser la senyora Arrimadas no s'ho mira amb perspectiva. Potser se li fa molt més senzill bastir el seu discurs al voltant de les eleccions autonòmiques de 1980 i 1984, amb el Jordi Pujol, "el corrupte", al capdavant, i deixar amagada la resta de la història al seu darrere . Així s'estalvia explicar que amb les proppassades eleccions del 21 de desembre, no n'hi havia prou per a resoldre, enfonsar i colgar per sempre mai (malgrat el seu desig) aquest llarg i complex “Procés”, en majúscules.
39 anys després, la foto de l'acte d'homenatge a la Constitució, el proppassat dia 6 de desembre, palesa que la unitat al voltant de la idea de la indivisible i indissoluble nació espanyola segueix sent una utopia. No hi ha, a la foto de l'esdeveniment, cap representant dels Governs del País Basc i Catalunya.
Se'm fa ridícul com, massa sovint, cadascun de nosaltres analitza les coses mirant d’oferir-ne una imatge adient als nostres interessos. Les circumstàncies que viu Catalunya a hores d'ara és el producte d'un seguit d'esdeveniments, això és, d'un procés històric, ple, com qualsevol altre, d'encerts i errors. Per tal d'analitzar-lo, aquest procés històric es pot dividir en fases o etapes, però sense oblidar-nos que cada fase és una part d'un gran i llarg procés que anomenem Història, en majúscules. Tot això amb el benentés que, un vegada presa una part, fase o etapa d’aquest procés, no es pot deixar a banda o ometre cap esdeveniment de la qual fase sigui un succés connectat amb altres mitjançant la relació de causa i efecte. Entesos?. No es coneix el fet aïllat, inconnex, nascut de sí mateix. Déu a banda.
Perquè dic tot això? Segueixo perplex: "Malauradament, 30 anys de nacionalisme no es resolen en una jornada electoral", ha dit na Inés Arrimadas l’endemà de les eleccions del 21D. Això és, prenent com a referència el dia 21 de Desembre de 2017 i fent marxa enrera 30 anys, arribaríem al 21 de Desembre de 1987. No sé quin esdeveniment es pot jutjar rellevant en aquesta data. No sé de cert quina idea vol transmetre na I.A. Representa que vol dir que al voltant de l’esmentada data neix el nacionalisme català com a el subjecte agent l’efecte del qual ha estat “el malmés i blasmat present”; tot i que, aleshores (1987), feia més o menys nou anys que s'havia aprovat en referèndum la vuitena constitució espanyola (1978), el text de la qual parla de "nacionalitats" amb referència a Galicia, Euskal Herria i Catalunya; tot i que, aleshores, feia 55 anys (1932) que Esquerra Republicana de Catalunya havia guanyat les primeres eleccions al Parlament de Catalunya; tot i que, aleshores, feia més o menys 68 anys des del malmés Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya aprovat per l'Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya (1919); etcétera.
Potser la senyora Arrimadas no s'ho mira amb perspectiva. Potser se li fa molt més senzill bastir el seu discurs al voltant de les eleccions autonòmiques de 1980 i 1984, amb el Jordi Pujol, "el corrupte", al capdavant, i deixar amagada la resta de la història al seu darrere . Així s'estalvia explicar que amb les proppassades eleccions del 21 de desembre, no n'hi havia prou per a resoldre, enfonsar i colgar per sempre mai (malgrat el seu desig) aquest llarg i complex “Procés”, en majúscules.
