Catalunya té vocació
d’autogovern; L’Estat espanyol ni tan
sols en té de federació. He llegit una
entrevista de l’Enric Juliana a Lorenzo Bernaldo de Quirós parlant-hi de les
tres nacions: Espanya, Catalunya i País Basc. Sí, segur que, dels que pensen que
cal reformar la constitució, n’hi haurà moltíssims, segur, de tots els partits.
Però no veig en aquestes opinions cap motiu per a l’esperança . Veig clar i
sense matisos el punt de mira del PP, tant sorayos com tancredos. Del PSOE, no
me’n refio. La proposta de reforma constitucional del PSC mira
d’introduir-hi "tècniques federals per solucionar els problemes de
l’Estat de les Autonomies i poder també contribuir a superar els problemes del
llarg i tortuós procés estatutari català", tal com diu Miquel
Iceta al document de treball de
la Fundació Rafael Campalans, de maig de 2013.
En la mateixa línia, el PSOE (Consell territorial de Granada, 6/7/2013)
defensa l’Estat de les Autonomies i la reforma del títol VIII, davant el centralisme i el secessionisme, com
a l’única via. Això és el que s'anomena,
tot plegat, la tercera via, oi? Em penso
que han trobat el posat políticament oportú, com quan parlaven
d’autodeterminació (Suresnes-1974), com quan deien “Otan, de entrada, no”
(Octubre-1982), com quan van dir que acceptarien l’estatut que sortís del
Parlament. Ara parlen de la reforma federal de la constitució. Rellegeixo el
blog de Joaquín Leguin (“No pueden
quitarme mis derechos sin contar conmigo”) i recordo de passada que aquest
senyor és un històric del PSOE i prou allunyat de qualsevol mena de reforma federal
de la constitució. Si de cas, algun retoc
i n’hi ha prou.
D'altra banda, sento parlar de la
sentència del TC de 25/3/2014 sobre la Resolució 5/X de 23/1/2013, del
Parlament de Catalunya. Com que no sóc jurista i no entenc gens ni mica de
lleis ni sentències, he pres en consideració l'opinió d'un que n'és, de
jurista. Deia el senyor JJ López Burniol, al seu article "Lectura d'una
sentència"(La Vanguardia de 5/4/2014), que (repeteixo a grans trets) la
sentència admet el dret a decidir com a una aspiració legítima que pot tirar endavant dins el marc constitucional, això és, sense fer-hi cap mena de reforma, i que sota l'embolic
jurídic entorn del dret a decidir hi ha un problema polític que han de resoldre
els polítics. Aquesta interpretació de la sentència obriria una quarta via
fonamentada en el diàleg?
Mitjançant la Resolució 17/X, de
13/3/2013, el Parlament de Catalunya instava el Govern a iniciar un diàleg amb
el Govern de l'Estat per tal de portar a terme una consulta sobre el futur de
Catalunya. Conseqüentment, el President
de la Generalitat va enviar un escrit (26/7/2013) al President del Govern de
l'Estat per tal d'iniciar l'esmentat diàleg. El 14/9/2013 hi va arribar la
resposta, a la carta del President
Mas. Res de Res. I després de la sentència de TC, al Senyor
Rajoy no se li va moure un pèl.
Tot i això, el 14 de Juny, Unió Democràtica de Catalunya ha resolt
fer una consulta a la seva militància,
relativament al “procés”, els criteris
de la qual són la sobirania, la
democràcia, el diàleg, la seguretat jurídica,
Europa i la cohesió.
En tot aquest procés sobiranista,
és clar, la sobirania és el punt de partida. La democràcia, ha estat el mètode.
El diàleg s’ha cercat, debades, des de la reforma de l’Estatut fins a la
demanda d’un referèndum. La resta de criteris arribarien per mà del diàleg. Al
meu parer, oferir un full de ruta la clau del qual és el diàleg, sense explicar
com s’hi arriba, és dur la militància d’UDC a un carreró sense sortida, tal com
ha fet el PSC amb la seva proposta de reforma federal de la constitució. Totes
dues propostes demanen un interlocutor. Però el cas és que, a l’altra banda, no
n’hi ha. Quin és el camí cap al diàleg? No és estrany que el resultat de la
consulta posi en relleu la divisió del partit.
