18 de Setembre de 2014, dia d'Escòcia

Copiat i enganxat de lavanguardia: "El 'no' obtiene 2.001.926 votos, lo que supone un 55,30% de los sufragios; mientras que el 'sí' logra 1.617.989 papeletas, un 44,70% del total". Poc ençà poc enllà. El mateix diari ofereix d'altres percentatges més endavant. Tant se val, el resultat és el mateix: ha guanyant el NO. Això és, ha hagut un referèndum a Escòcia per a decidir-hi el seu futur: SHOULD SCOTLAND BE AN INDEPENDENT COUNTRY? (Deu ser Escòcia un país independent?). Hi ha hagut un referèndum i es pot dir, sense matisos, que ha guanyat Escòcia. Només per això, perquè avui, Escòcia, ha estat sobirana del seu destí. Darrere aquest fet al meu parer incontestable, hi són els sentiments de la gent, però això és inevitable: la joia dels uns i la pena dels altres. I encara que sigui paradoxal, han estat els "perdedors" qui han fet possible, mitjançant la seva embranzida, que Escòcia torni a ésser una nació sobirana, si més no una vegada més, malgrat tots els matisos que s'hi vulguin afegir. La resta, els comentaris, els articles d'opinió, les declaracions institucionals, tot això és una altra cosa i n'hi ha per a tots, segur. David Cameron, per exemple, ha dit que malgrat ser-hi en joc els seus sentiments i tenir la possibilitat del bloqueig o el ajornament,..."Sóc un demòcrata i la decisió adient era donar als escocesos l'oportunitat de decidir". Potser  remenant i rumiant l'assumpte ho vegi demà d'una altra manera, però ara com ara em sembla una lliçó. Hi ha qui, sense aquest tarannà democràtic, ha aprofitat l'avinentesa per a provar de conjurar els seus problemes. Sense comentaris.   

  

41° 30′ 3.11″ N, 5° 0′ 1.74″ W: Si em perdo, no m'hi cerquin.

Com sent, com pensa, l'home, la dona, el nen, la nena que, davant l'escena de por, dolor, agonia i mort d'un ésser d'una altra espècie, és capaç de gaudir-ne, de trobar-hi un motiu per a la joia?

Com se sentiran, quina idea tindran de si mateixos, l'home, la dona, el nen, la nena, que pertanyen  a aquesta mena de persones?

PEDRO SÁNCHEZ

Llegia  el discurs d'en Pedro Sánchez, al darrer congrés del P.S.O.E. No esperava trobar-hi cap estímul, ni tan sols per llegir-lo, però calia fer-ho. Llegia, doncs, fins  que em vaig encallar en un paràgraf que parla: "Os propongo que nos pongamos manos a la obra para construir una España mejor en lo colectivo. Desterremos palabras que nos afectan e indignan a todos como: crisis, paro, pobreza, desigualdad, corrupción, violencia de género, decadencia institucional, independentismo. Os propongo cambiar la indignación por la confianza de vivir en un gran país, que todos nosotros y nosotras, todos juntos, hacemos grande". Què en podria dir, d'això? Deixant de banda el que em sembla clar (que en Pedro Sánchez pren la segona accepció d'aquesta paraula -"desterrar"-, segons el DRAE),  no puc dir que em xoqui que algú encabeixi al mateix calaix coses tan llunyanes, l'una de l'altra, com ara violència de genero i independentisme i que després hi posi l'etiqueta de "palabras que nos afectan e indignan a todos". Cridaner, xocant, és el fet que açò es pugui trobar  al discurs del nou secretari general del ara per ara partit de l'oposició al Congrés dels Diputats.
 Quin canvi s'ha produït al si del PSOE? Cap, em sembla. Ara com ara, hi mana qui hi manava. Parlen de reforma constitucional, però jo estic convençut  -i ells ho saben- que no n'hi haurà, no d'avui a demà. La  esmentada reforma, si arriba i quan arribi, serà per a afegir-hi l'amén Jesús i n'hi ha prou.
Reprenc el discurs, hi llegeixo un altre cop: "una España federal". Diu en Pedro Sánchez que n'hi ha que proven de confondre a la gent mitjançant l'argument que llibertat és igual a secessió. Com si les dues idees s'haguessin trobat per l'aire com dues papallones. De tot el procés dels darrers vuit anys, se n'oblida? Torna a parlar de federalisme. Ell és federalista -diu- perquè és socialista. Ara sí, ara sembla que hi ha relació intrínseca entre tots dos conceptes. I hi afegeix, a aquesta idea, que ésser federalista és un posat polític obert al diàleg, a la negociació i al pacte -segons de quina manera i amb qui, dic jo-, i que els socialistes es proposen dur a terme una reforma constitucional -el segle vinent, potser?- per tal que tots els espanyols puguin votar un nou marc de convivència federal, de la qual cosa jo almenys encara no sé res de res. Això és, entenc que ells,  del dret a decidir que demana Catalunya, no en volen parlar massa, hi troben coses, matisos, que els indignen.  I conclou en Pedro amb la sentència que és una contradicció de l'independentisme català defensar una Europa forta quan volen separar-se d'una part de Europa. No veig contradicció en voler ésser part d'Europa i no pas  part d'una part d'Europa. El que el nou PSOE ofereix, tot plegat, en aquest punt de la història, i per tal d'evitar un xoc de trens -diu-, és fer costat al Gobierno  pel que fa a la consulta del nou de novembre i fer l'oferiment d'una reforma federalista de la constitució que haurà de pactar amb el PP. T'ho pots creure?