Demà me n'aniré a la Plaça d'Urquinaona, per tal de sumar-me a la manifestació per "un treball digne". No em ve de gust sumar-m'hi. Ja no tinc confiança en aquesta mena de mesures, em sembla una eina desgastada, però no hi trobo alternatives i ja comença a corcar-me el neguit de haver de prendre decisions desagradables. Malauradament la situació empitjora per tot arreu i a casa meva també: la meva companya i jo som treballadors del tercer sector (serveis socials). La meva companya és a l'atur i jo treballo en una residència per a persones amb discapacitat psíquica. Ja sabeu el que això vol dir. Veurem si l'any vinent la Generalitat finança les entitats al cent per cent. Però si la situació segueix empitjorant, no podrem romandre a Barcelona i haurem de tornar-nos-en a Valladolid (sí, som val·lisoletans. Escriure en català és una part del procés normal d'aprenentatge de l'idioma. Disculpeu les faltes, us ho prego).
El cas és que demà sortirem al carrer i l'endemà els sindicats diran que hi érem X persones, la guàrdia urbana dirà que n'hi érem Y i els diaris diran que n'hi érem Z. El Govern potser farà un pas enrera posat cas que n'hi siguem molts de debò . Després, potser arran d'una nova onada de por, farà dos passos endavant. Mentrestant, nosaltres hi serem cada cop més dispersos, més desorientats i més acorralats. Vençuts, encara que no pas convençuts.
